Sia per sort o sia per desgràcia, tot sovint he d’entrar a Barcelona per la Meridiana. De fet, és part del meu entorn natural i on vaig nèixer. La majoria de vegades que hi entro, no hi penso i he de fer la volta perquè una protesta continuada i persistent entrebanca el trànsit d’entrada i sortida a Barcelona.
Ara, s’ha arribat al punt que un grup de veïns emprenyats s’han organitzat contra la manifestació simbòlica dels meridians. Un exemple més de l’emblema en què s’ha convertit la protesta. Es poden dir moltes coses, però la visceralitat amb què reaccionen les autoritats, com el senyor Albert Batlle, i l’espanyolisme contra els meridians diu moltíssimes coses. Els hi fan de tot: atacs, contramanifestacions de caire feixista que semblen acaronades per les forces de l’ordre, multes policials desproporcionades a dojo, ridiculització, frikització, insults, i fins i tot, perillosissíms intents de deshumanitzar els seus protagonistes.
És l’exemple perfecte, és el paradigma del que se’n diu “perdre el control del territori”. Durant unes hores, cap, cap, però cap autoritat política, ni policial, ni administrativa, ni armada, ni judicial, ni paramilitar, ni feixistoide, tenen controlat aquells pocs metres quadrats de la Meridiana amb Fabra i Puig de la gran capital catalana. Per això, són tan molestos. Per això empipen. Per això són dibuixats com enemics. Sense escarafalls, sense grans discursos, sense recursos, i putejats, castigats i menystingut per gran part de l’independentisme oficial i institucional, els Astèrix meridians hi són. No s’arronsen. Ho han fet, han ensenyat com es pren el control del territori.
25 
18 
