Una part selecta i alterada de l’independentisme a Catalunya ha arribat a la conclusió que els dirigents i els partits que van liderar el denominat procés els van trair. Alguns -potser, molts- no en fan distincions. Descarreguen tota la ira que són capaços de supurar contra Junts, Esquerra i la CUP. Si de cas, més contra Junts, perquè el discurs que fins ara ha apadrinat Carles Puigdemont els sembla molt més pervers que el d’Oriol Junqueras. “Junqueras -afirmen-, s’ha rendit, com el seu partit. Ja no dissimulen. No parlen ni d’independència ni de desobediència a les braves. S’han resituat en l’autonomisme i no se n’amaguen. No cal denunciar-los. Ells sols han quedat en evidència. Per contra, Carles Puigdemont continua enganyant l’electorat independentista. Quantes vegades ha dit que tornaria a Catalunya si el votaven o si guanyava les eleccions? La gent de Junts continuen parlant d’independentisme exprés i de decisions unilaterals que mai prendran”. Tampoc ataquen ni l’espanyolisme ni l’Estat: “Per a què? Ja sabem com són i què fan. El problema no és això. El problema són els falsos independentistes, els farsants”.
L’esmena a la totalitat, com que és exactament total, afecta també les associacions dites socials que van acompanyar els partits. D’aquesta manera, Òmnium i l’Assemblea “han enganyat” igualment la societat i ara, com els partits “processistes”, fan nosa, han de ser apartats al marge i substituïts. Encara pitjor, són l’opi del poble. Perquè mentre no siguen descartats ocuparan un espai, uns recursos i unes energies que només serien útils en unes altres mans, més decidides i més audaces. Més honestes, a parer d’aquesta gent.
Si això fora tot i amb això n’hi haguera prou, no hi hauria res a retraure’ls. No en caldria una altra. La gallina de dalt caga a la de baix. I en aquest cas, la de baix -la gent que s’ha sentit envescada per la presumpta traïció d’uns líders i uns partits o les alternatives que aspiren a substituir-los- té tot el dret del món a qüestionar les promeses incomplertes i les renúncies que considera evidents de la de dalt.
Però com que amb això no n’hi ha prou i això no és tot, els atacs i els insults es multipliquen amb ira que reserva que el dret d’admissió. A algú -o a molts- pot semblar truculent l’acarnissament contra uns líders que han purgat unes decisions que l’Estat considera de lesa traïció amb la presó o l’exili. Insultar qualsevol dels polítics que s’han passat anys a la presó perquè “s’han venut” barata uns indults o aquells que no poden tornar a Catalunya perquè van ser “covards” pot resultar per a segons quines sensibilitats civilitzades massa agre i massa aspre. Els exabruptes descarnats -“botiflers”, “traïdors”, “venuts”, “ñordos”…- són cruels i injusts. Demanar a qui els amolla uns mica d’humilitat o un pel d’humanitat és debades. El vesper de les xarxes socials no oblida ni perdona. Com ha d’oblidar i perdonar segons quines bèsties? El discurs que pretén acompanyar i justificar aquests insults sovint és pla i laminat, i de vegades es perd en uns laberints pretesament sofisticats que només condueixen a l’absurd o al cripticisme onanista.
Tota aquesta gent, que diuen reivindicar una Catalunya plena, lliure, millor i sobirana, s’han parat a pensar per un moment quina Catalunya presenten i pretenen amb aquesta ira? L’objectiu del passat ha quedat substituït pels traïdors del present. La base ja no s’eixampla. Es redueix i s’encaixa a martellades. Si, de l’independentisme, n’eliminen els “traïdors” que s’han “venut” a Espanya, si en resten els “ñordos” que sostenen la quinta columna, si n’aparten els “botiflers” que broten com els bolets, què els en queda? Ells i qui més? El seu independentisme quanta gent aplega? Serà capaç de sumar alguna majoria electoral o parlamentària amb un dret d’admissió tan reservat? I si no busca les majories electorals, es conforma només amb el testimonialisme o amb la denúncia àcida i eterna?
Hi ha molta gent a Catalunya que va votar independentisme i que es va activar amb un entusiasme total profundament defraudada ara amb el final aparent -més aviat, provisional- del denominat “procés”. No entenen com, “si ho teníem a tocar”, al remat qui havia de fer el pas no el va fer. No accepten el punt on hem arribat. No consideren dissuasives la força i la repressió de l’Estat. Es pensen que si els líders polítics i socials no hagueren tremolat, si hagueren portat la situació fins a les darreres conseqüències, l’Estat no hauria sabut reaccionar i Catalunya ara seria independent. Afirmen que la violència policial o fins i tot militar espanyola no hauria tan lluny com els líders polítics independentistes van insinuar. Però també hi ha molta gent que sospesa el que ha passat després i ha arribat a la conclusió que, si els líders independentistes hagueren arribat fins al final, les conseqüències haurien estat molt més dramàtiques. Finalment, hi ha una altra part de tota aquella gent -per ara indeterminada, mentre no hi haja eleccions- que ja n’ha tingut prou. Se n’ha allunyat perquè creu la independència inviable, perquè n’està tipa i cansada, de tanta brega, o senzillament perquè el seu compromís era molt més tebi.
Els antiprocessistes voldrien guanyar-se tota aquesta gent: els crítics, els ingenus, els cansats i fins i tot els indiferents. I la millor manera que tenen de fer foc nou és escombrar les brases velles. Qüestió de braons. Òbviament hi tenen tot el dret. Però se’ls pot retraure el to, la bava corrosiva llançada contra uns líders i uns partits que, en tot cas, van arribar on van arribar. Molts dels que protesten i bramen, sovint arrecerats en comptes anònims de les xarxes socials, llargs de saliva i curts de tota la resta, on haurien arribat? Per què cal creure com una qüestió de fe en la seua audàcia? D’entrada, sovint justifiquen l’anonimat perquè “soc un professional que arrisca molt si fa públiques unes opinions com les meues”. Si no s’arrisquen a identificar-se per presumptes represàlies laborals, quan ni tan sols qüestionen els poders de debò, els de l’Estat, com s’haurien arriscat a anar a la presó?
Els retrets i els insults arriben moltes vegades a extrems salvatges. A banalitzar, per exemple, el col·laboracionisme amb el nazisme o el feixisme. Alguna d’aquesta gent més rampant identifica la Generalitat actual, l’estat de la cosa pública actual a Catalunya, amb el règim de Vichy. En literatura les metàfores, fins i tot les més exagerades, poden tenir un sentit. En l’anàlisi de la realitat, ni que siga pretesa, els excessos cruels poden arribar a ser insuportables. Insuportables per a la gent sensata. Identificar la França del general Pétain amb la Catalunya actual pot fer molta gràcia i resultar molt ocurrent a segons quins personatges, però deforma la realitat fins a perdre-la de vista. Fins a substituir-la per un món simplificat i delirant de blancs i negres.
Tot és encara més greu si, com pretenen alguns dels inductors de la pròpia distopia, la comparació acaba funcionant com a amenaça. Sovint no se n’amaguen i la concreten: “Traïdors, el poble us jutjarà a tots!”. El “poble” els jutjarà i els afusellarà també? El final del processisme a Catalunya ha de ser el mateix que el del règim de Vichy? Quin ha de ser el final dels “traïdors”? La cadena perpètua? L’escamot d’execució? Cal ajusticiar el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras, i Jordi Sánchez i Jordi Cuixart? Ho farien ells amb les pròpies mans? Ells són “el poble”? Si no ho farien, almenys podrien deixar de fer comparacions repulsives.
Hi ha una part de l’independentisme a Catalunya -potser una part important- que se sent enganyada i ara mateix desorientada. Demana referències polítiques -noves opcions- que concreten com arribar més enllà, com fer el que no s’ha fet, i fins a on estan disposades aE arribar. És aquesta una opció legítima. I una opció que ha d’acabar trobant resposta i concreció electorals. No serà fàcil. Una part d’aquesta part que exigeix el màxim sacrifici als seus representants, si ocupara el seu lloc, no sacrificaria res. O sacrificaria poc en relació amb el que demana. Ara, té tot el dret a intentar-ho. I ja s’ho farà aquell qui li done resposta o satisfacció. Potser sí que hi ha nous dirigents disposats a arribar tan lluny com els demanen. Però, siga com siga, és trist voler guanyar-se l’electorat independentista, eixamplant la base del malhumor i la rancúnia, a còpia d’insults i bestiesa.
Qui crega que tots els líders, totes les opcions polítiques i totes les associacions civils que van impulsar el denominat procés han d’anar -com exigia la CUP a Artur Mas- a la paperera de la història ha d’impulsar la crítica justa, el recanvi humà que considera necessari. Però qui pretenga adobar el camp del descontentament amb la ira desbocada, amb l’insult pretesament ocurrent i descarnadament injust contra els qui han patit i pateixen la represàlia de l’Estat, només és un miserable. Ni tan sols és capaç d’apamar quant de mal pot arribar a fer. Si “el problema no és Espanya”, si el problema són “aquells que diuen que són els nostres, però que són d’ells”, la terrible drecera que se’n pot derivar és la purga interna. Hi ha gent que no és gent. Hi ha gent que només és salfumant.
23 
7 
