Cada vegada que el Tribunal Suprem dels Estats Units dicta una sentència, les interpretacions que se’n deriven permeten arribar a una conclusió més suprema encara: aquest altíssim tribunal no depèn del lliure criteri de cada membre, sinó del biaix que en va moure la designació. I si amb el president Trump la incorporació de noves senyories va decantar o va reforçar la balança cap a allò que en podríem dir “majoria conservadora” -una manera com una altra, però equivocada de definir reaccionària-, les decisions que prendran seran exactament reaccionàries. Per això ara als Estats Units avortar és un viacrucis.
És lògic i sensat que les altíssimes instàncies de la judicatura depenguen de les majories parlamentàries, no sempre ajustades a la durada de cada legislatura? Sí i no. Sí, perquè només caldria que la interpretació de les lleis estiguera condicionada per una ètnia endogàmica que les rebaixara o les augmentara en funció del propi catecisme. No, perquè, al remat, tot acaba convertint-se en una balança romana derivada dels designis del president de torn. La “separació de poders”, en aquest cas, esdevé unificació de poders, per a més goig i alegria de personatges com Alfonso Guerra. Tot Montesquieu per terra!
Però, si això passa als Estats Units, on, d’una manera o altra, hi ha mecanismes de correcció i equilibri, a l’Espanya del post78 la ingerència de legislatiu en el judicial esmussa. La història ve exactament del 78 i de la mateixa Constitució. A Espanya la “reforma” va substituir la “ruptura” i no hi va haver cap depuració ni a l’exèrcit, ni a l’administració, ni a la policia, ni als tribunals. Enlloc. Tret, òbviament, del Parlament i els ajuntaments. Per això, pares i mares de l’aparent nova pàtria es van conjurar i van acordar una sèrie de mesures que afectaven la judicatura, com ara pactar amb majories parlamentàries qualificades els membres del Consell General del Poder Judicial i els del Tribunal Constitucional.
Convé recordar el gran poder d’aquest Consell a l’hora de definir els integrants del Tribunal Suprem, per exemple. En aquell moment allò era com una ganga democràtica. Les mòmies de la dictadura havien de deixar pas, a la força, a nous juristes o magistrats que no necessàriament s’identificaven amb l’àliga franquista. Però amb el pas del temps la intromissió del legislatiu en el judicial ha equivalgut amb un canvi obscè de cromos que en els darrers anys només ha beneficiat el Partit Popular. No se sap ben bé com -o sí, però encara esmussa més- des de la majoria absoluta de José María Aznar tant al Constitucional com al Consell les majories “conservadores” -per què en diuen “conservadores” quan volen dir reaccionàries?- han estat perennes. No cal ser gaire afinat per deduir quines conseqüències se n’han derivat allà on els aquests senyors gens venerables tenen incidència.
Aquesta jugada políticament i judicialment macabra encara s’ha agreujat amb la pèrdua de confiança i de prestigi que ha patit en els darrers anys a tot l’Estat la denominada “classe política”. L’espectacle grotesc de les corrupcions que han anat encadenant-se des de les dues darreres legislatures de Felipe González -on fins i tot el BOE va quedar ben maculat- ha comportat un descrèdit lògic que s’ha escampat entre l’opinió pública. I ha estat aquesta opinió qui ha forçat respostes contundents a les presumpcions de culpabilitat que no han afectat de la mateixa manera tots els partits. Segons quin polític queda “investigat” en un cas de corrupció -abans en deien “imputat”, però en un primer rampell de defensa van voler reduir-ne l’impacte semàntic-, la resposta varia. El Partit Popular, per exemple, aguanta com una roca. Allà només hi ha dimissions quan es baden les pedres pel sol. Al PSOE les reaccions poden arribar a ser més exemplars, però no gaire. Perquè un polític socialista dimitesca la conjunció austral ha de ser miraculosa. Més a l’esquerra hi ha més decòrum. Hi ha més dimissions.
Codis de conducta, codis d’honor i codis deontològics dels partits solen marcar pautes elevades de virtut que després es dilueixen molt o més segons cada opció. És lògic que quan els indicis raonables de delicte són aparentment irrefutables no convinga allargar l’agonia. Però aquestes decisions extremes sempre es prenen pensant més en la ira -que no opinió- pública i en el desgast de l’opció política en cada cas concret que no en la prevenció raonable.
No s’entén, si no és des d’un bonisme absurd que s’ha fet crònic i sovint insuportable, l’article 25.4 del Parlament de Catalunya, segons el qual la Mesa ha d’acordar la suspensió dels drets i els deures d’un diputat “de manera immediata” en casos de corrupció una vegada siga ferm l’acte d’obertura d’un judici oral. Aquesta bestiesa, que va ser aprovada quan els casos de corrupció havien enramat l’alarma social, queda relativament, poc relativament, compensada, amb el paràgraf final del mateix article, segons el qual, si es plantegen dubtes en algun cas, cal el dictamen de la Comissió de l’Estatut de Diputats. I qui planteja aquests dubtes?
El problema de la corrupció, tan estesa, tan bèstia, ha anat adquirint, però, una dimensió diferent, més complexa, en els darrers anys. Perquè ja ha quedat clar que la composició dels intèrprets de la Constitució o de l’òrgan de govern dels jutges s’ha decantat cap al lloc que s’atribuïa a la judicatura en el moment de redactar-la. És a dir, cap a la dreta o cap a l’extrema dreta. A més, l’aparició de la figura de l’”acció popular”, que tenia com a objectiu permetre que els particulars es pogueren personar en una causa sense apel·lar a la lesió d’un interès propi, ha facilitat l’abordatge judicial de personatges i partits clarament feixistes.
A Catalunya la situació encara es fa més agra. Perquè el poder judicial ha prest partit en la disputa entre l’Estat i el país i s’ha fet banderer, no de l’ordre constitucional. sinó de la integritat territorial. Ningú, absolutament ningú, que puga ser considerat sobiranista o independentista en aquest país pot esperar una decisió judicial freda, distant, justa i equitativa. No hi ha justícia per als traïdors de la -seua- pàtria. Només hi ha escarment.
Fet i fet i en resum, els dirigents dels partits de l’esquerra a Espanya tenen moltes més raons per sentir-se inquiets, assetjats, que no els de les dretes. Encara que això no vulga dir que aquests puguen delinquir amb impunitat. No és això i dependrà del jutge. Però, en tot cas, una part del poder judicial i les prerrogatives de la mal dita “acció popular” han decantat l’aparell de la justícia clarament cap a un costat. I no sembla que siga fàcil equilibrar-lo. A Catalunya l’escarment que busquen totes les instàncies de l’Estat contra els rebels que fracassaren el decanta encara més.
I és en aquesta situació que Mónica Oltra, vicepresidenta de la Generalitat valenciana, ha dimitit. I que molts -inclosos algun company de files i els seus socis al govern- demanen la dimissió de la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs. Cal dir que són dos casos ben diferents. Amb fets i matisos que no permeten equiparar-los ni en la clara ni en el rovell. Però cal dir també que en tots dos casos la situació grotesca a què ha arribat la justícia espanyola permet assegurar que no seran jutjades, almenys d’entrada, amb la neutralitat que caldria per assegurar que s’hi fa justícia.
En el cas de Mónica Oltra, la presència descarada d’elements vinculats a l’extrema dreta l’ha convertit en un sainet macabre. Amb exhibicions obscenes de poder ultra fins i tot a la porta de la seu central de Compromís quan se’n va conèixer la dimissió. Cal remarcar només un nom: José Luis Roberto. Si aquest energumen apareix com a part en qualsevol causa judicial, la justícia sempre hauria de donar la raó a l’altra part. Si vol ser justa.
En el cas de Laura Borràs les decisions del jutge instructor han evidenciat que, quan un cos policial suspecte no li facilita les proves que busca, recorre a un altre. No per esmenar els errors o les complicitats del primer, sinó per assegurar-se un resultat de la investigació d’acord amb seus prejudicis.
Segur que Mónica Oltra i Laura Borràs s’han equivocat en algunes de les decisions polítiques que que han pres sense apamar bé en quin vesper les anaven ficant. Potser sí que haurien d’haver dimitit en un primer moment. Però també és fàcil arribar a conclusions taxatives quan els fets han anat encadenant-se i han portat cada cas on els han portats. Potser ser també, segur, que els rivals d’aquestes dues dirigents, fins i tot el seus companys de govern, no han actuat amb la lleialtat que elles n’esperaven. Però, siga com siga, el que queda clar és que, si esperen que la justícia espanyola les jutge amb justícia, que s’ho facen mirar. I que dimitir com un acte de responsabilitat política quan la justícia és irresponsable no té cap sentit.
8 
4 
