La ira i la celebració de la Diada són enguany inversament proporcionals. Com menys dies falten per a l’11 de Setembre, més bromera viperina s’enrama per les xarxes. Per molt que s’hi espigole, és molt difícil trobar mínimes coincidències compartides per la tribu independentista. Tot és discrepància agra. En els darrers mesos sembla haver-se implantat amb èxit renovat el concurs de Botifler de l’any entre les diverses sensibilitats que conformen aquest món ara tan alterat. Els més alterats encara s’alteren més quan els diuen alterats. Òbviament, el títol s’adjudica, no es reivindica. El concurs de Botifler de l’any se celebra combinat amb el de tir al plat. Els plats són les diferents propostes que partits, associacions o particulars rampants presenten per concelebrar la Diada. No n’arriba cap sencer a terra. En el mateix moment en què n’apareix un es multipliquen els trets per rebentar-la.
No cal ser gaire sabut per arribar a la conclusió que la unitat reforça qualsevol proposta extraordinària i que la fragmentació l’afebleix. L’independentisme va viure el moment més àlgid -en què més es van inquietar les altes i les baixes instàncies de l’Estat- el 2015, quan Convergència Democràtica, Esquerra Republicana, Demòcrates de Catalunya Moviment d’Esquerres, Avancem i Reagrupament Independentista es van conjurar per constituir-se en una opció electoral -Junts pel Sí- amb el suport extramurs d’Òmnium i l’Assemblea, i encara d’alguns altres partits més o menys testimonials. La referència a la Solidaritat Catalana del 1906 també resulta prescriptiva. Solidaritat va certificar la majoria d’edat del catalanisme polític i va provocar un esclafit electoral sorprenent. El règim es va tensar, però es va destensar ràpid, perquè aquell moviment va resultar ser encara una mica més efímer que Junts pel Sí.
Reivindicar ara qualsevol referent o esperit unitari és debades. No té cap sentit. Però una cosa és resignar-se a la fragmentació i una altra de molt més patètica assistir a la cerimònia de l’enfrontament fratricida. I als trets embogits dels franctiradors que s’adjudiquen la puresa de l’anhel. Si les altes i les baixes instàncies de l’Estat es preocupen quan l’independentisme s’agrupa, ara se’n foten. Només cal parar-se a pensar un moment què passaria en aquests poc amables espais de poder si el PNB i Bildu arribaren a una entesa electoral o estratègica. I si aquesta és l’obvietat, com és que l’independentisme català persisteix en el combat intern?
Aquest 11 de Setembre, salvada a pandèmia almenys de moment, les perspectives per a l’independentisme són les més magres i tristes dels darrers anys, Només cal que es reprenguen les castanyes al Fossar de les Moreres per retrocedir les dècades necessàries fins al moment en què la reivindicació i el moviment es desgavellaven en la marginalitat més prima.
A pocs dies, doncs, de la celebració d’aquesta Diada i mentre puja el nivell de bromera amarga, heus ací deu preguntes dirigides a una àmplia representació de l’independentisme actual:
- Quan arribarà a la conclusió Esquerra que la Taula de diàleg estesa al govern espanyol no servirà mai per pactar l’autodeterminació? A la taula, per la part catalana, només s’asseuen els representants republicans. La pinten com la pinten, no és una instància entre governs. Els resultats que se n’han derivat fins ara han estat menys que escassos. Tot el que s’hi acorda es pot resoldre en comissions entre partits o entre departaments i ministeris. L’acord que van subscriure Junts i Esquerra deia que aquesta instància tindria sentit mentre en tinguera. I no en té. Només dispersa i distrau. El president de la Generalitat demana “alternatives” per renunciar-hi. El problema és que la mateixa Taula s’ha convertit en l’única alternativa a qualsevol altra iniciativa potser més útil.
- Si la Taula no porta l’autodeterminació i no hi ha cap alternativa que la puga substituir, quan reconeixerà Esquerra que s’ha instal·lat en el neoautonomisme? Això no és pas un insult. És una constatació. Si la derrota del procés ha portat els republicans a la certesa que no hi ha res a fer per ara i que cal esperar un temps indeterminat per emprendre noves accions, més o menys temeràries, que trenquen l’esquema dit constitucional, és just i necessari que ho reconeguen. Que ho declaren sense més tinta de calamar. Una majoria dels votants independentistes se senten, d’una manera o altra, enganyats i desenganyats amb tot el que han fet els partits independentistes. No és més honest i sensat reconèixer i reivindicar obertament les estratègies que cadascun considera lícites? Sense cortines de fum que facen riure.
- Considera Esquerra que l’única fórmula viable que pot permetre exhaurir aquesta legislatura -si aquesta n’és la intenció- és el govern amb Junts? Si és així, el partit que ostenta la presidenta de la Generalitat no hauria de proposar un nou acord legislatiu que evitara l’enfrontament crònic i malaltís?
- Quin abast té l’acord no declarat que semblen haver subscrit Esquerra i Comunistes de Catalunya després de l’article que van escriure conjuntament Oriol Junqueras i Héctor Sánchez? Respon a una estratègia exclusivament electoral o Esquerra s’identifica amb el programa ideològic que proposa “l’enderrocament del sistema econòmic capitalista i l’erradicació de la societat de classes?
- Els dirigents de Junts per Catalunya creuen que té cap sentit mantenir una unitat, com a partit nounat, que trenca les seues costures cada dia? Són conciliables els sectors que encapçalen Laura Borràs i Jordi Turull? La unitat pete qui pete que practicava Convergència amb Unió és aconsellable ara, quan s’ha fet evident que hi ha dos projectes polítics dins Junts que s’enfronten cada vegada més?
- Si el congrés de Junts acaba amb la conclusió que cal desobeir i desbordar de nou l’actual marc dit constitucional, els seus dirigents estan disposats a assumir-ne personalment -penalment- les conseqüències? Com es pot desobeir si l’altra gran força que es considera independentista i que permetria majories parlamentàries no està disposada a fer-ho?
- Si els dirigents de Junts no estan disposats a arriscar-se assumint un nou embat a l’Estat, què han de dir a l’electorat independentista? No és honest políticament assumir les limitacions de cada moment i traçar les accions necessàries per superar-les amb sinceritat?
- Exactament en tots aquests anys, des del 2015, què ha aconseguit la CUP? Amb l’estratègia que ha anat encadenant, els seus dirigents actuals se’n senten satisfets? El balanç que en poden fer ha enfortit o ha afeblit l’estratègia independentista? I a ells?
- La CUP proclama sempre que pot que està disposada a desobeir per “desbordar el marc legal”. Ho han fet cada vegada que n’han tingut l’oportunitat? O al remat han acabat, amb més o menys retòrica, allà on ha acabat Junts?
- Consideren l’Assemblea i Òmnium que el seu full de ruta actual -i que el lector menys sagaç em perdone l’expressió- satisfà les expectatives dels seus socis, consocis o copartícips?
Deu preguntes, algunes de ben retòriques, que constaten que ningú dins l’independentisme sap ben bé què fer ara per sortir-se’n, per superar el moment actual. Hi preval la brega interna, la guerra amb els de fora, l’autoengany i l’engany extern.
I una estupefacció: com és possible que qui aspira a constituir-se en alternativa als partits independentistes majoritaris no vaja més enllà de l’agror i l’insult? Com és que el seu discurs, que omple molt d’espai en un món -el de les xarxes- que aspira a substituir per eficàcia democràtica el tradicional de la premsa, és fonamentalment el del ressentiment?
L’independentisme català ara mateix no té cap esperança per compartir. No és millor que allò que pretén legítimament substituir.
31
24
