Convèncer –i no vèncer- la CUP

Les urnes han estat clares: la majoria parlamentària més àmplia de la història i més del 50% dels vots independentistes. Però cap partit independentista no té l’hegemonia, ni previsiblement, la tindrà mai. L’independentisme polític és tan transversal com ho és el carrer. Però el fil conductor hi és i, aquesta vegada, no es pot malbaratar més amb pugnes i guerres internes. Cal una aliança, en el format que sigui, per donar un nou impuls a la mobilització al carrer i a les institucions si no es vol donar per perduda tota una generació. Però aquest impuls ha de ser consensuat i no forçat, amb renúncies i guanys per part de tots, amb generositat i, sobretot, amb honestedat i lleialtat. Uns valors que van permetre l’1-O i que es van perdre poc després.

Arriba una legislatura en què la repressió de l’Estat a tot els nivells no cessarà i en què el diàleg amb Madrid serà, en el millor dels casos, una escenificació de treva sense cap concreció que porti el país a exercir l’autodeterminació en un horitzó no molt llunyà. Si al PSOE li convé, hi haurà indults per als presos polítics, però els exiliats continuaran essent perseguits. Tot plegat, havent de gestionar els efectes d’una pandèmia en tots els àmbits de la vida dels catalans.

En aquest escenari, calen totes les forces per afrontar els propers anys i poder avançar. Però ERC i Junts no poden pretendre que, novament, la CUP investeixi el seu govern perquè sí i que s’empassi una gestió social i econòmica prou allunyada del seu model de país. A la CUP se l’ha de convèncer amb arguments de pes, amb compromisos reals en l’eix social i amb un full de ruta nacional clar. No se la pot pressionar acusant-la de malbaratar una majoria si no vota el que li manen els grans. Perquè la pressió pot acabar en bloqueig, i amb raó.

La CUP, per la seva banda, ha de valorar la importància del seu paper fiscalitzador i alhora de locomotora del procés. Sense la CUP no hi hauria hagut aquell “o referèndum o referèndum” del president Puigdemont, clau de volta per fer un salt històric. Fins ara s’ho ha mirat des de la barrera, però ara potser toca fer el pas de prendre un compromís institucional, el que sigui, i assumir responsabilitats i riscos. En tot cas, la decisió ha de ser ferma i compromesa.