El paisatge abans de la batalla d’aquest diumenge ha estat, al front dit independentista, desolador. Assolat per l’àcid intern. Les criatures que segreguen verí per alguna glàndula són sempre autoimmunes. Seguint les lleis bàsiques i pròpies de la biologia, no podia ser d’una altra manera. El verí no se secreta contra un mateix. Però sempre pot haver-n’hi excepcions. L’independentisme n’és una. No és l’única, però potser sí la que dedica més energies a l’atac a les pròpies línies. És un mal que ha afectat igualment i crònicament la dita esquerra. Hi ha episodis històrics, com ara la rereguarda durant la guerra del 36, que esmussen. A la dreta, el general Franco -ja Generalísimo– va perpetrar el decret d’unificació. Amb un cert corol·lari de detencions i afusellaments com a escarment de discrepants. Mentrestant, el PSUC, el POUM o la FAI anaven a tirs pels carrers de Barcelona. La dita esquerra no n’aprèn mai. Només acaben les pedrades quan guanya una de les seues faccions i imposa la dictadura, no del proletariat, la de la nomenklatura. Llavors la dita esquerra es fa encara més de dretes i s’entén la solució.
L’independentisme porta un parell d’anys que ni para ni s’atura en corrosions. Junts i Esquerra governen, sí, però no fan treva ni quan dormen. La CUP se’n va despenjar, potser des del primer dia, i ningú sap per on corre ara. Hi ha, a part, una tropa de despagats, desencisats i emprenyats amb els partits. De conducta imprevisible i de comportament electorat futur incert. El temps dirà quants són i com es mouen i es remouen. Finalment, dins aquest grup hi ha el bloc -petit, mal que els pese- dels decebuts més inquiets i rabiüts, que només insulta. L’insult el fa feliç. Com més bèstia és l’exabrupte, més pagats en queden. Aquest és el bloc que practica el patriotisme més ferotge, consistent a negar que tots els altres siguen patriotes. “Independentistes, ells? Independentistes, només nosaltres!”. Nosaltres sols. I ben sols. Amb aquesta reserva del dret d’admissió, la nòmina d’independentistes es deu haver aprimat més que mai. Ara la base és un cap d’agulla.
Abans de la pandèmia i després de l’1 d’octubre les manifestacions de la Diada es van anar aprimant, però conservaven l’intent conciliador. L’any passat la unitat -una certa unitat- es va salvar per les costures. Enguany, ni això. La convocatòria consueta de l’Assemblea Nacional s’ha remogut amb les circumstàncies que l’han acompanyat. El mateix manifest que la justifica fa referències explícites que, lògicament, no han agradat a alguns: “Els partits independentistes s’han acomodat a les institucions. Després de la victòria independentista, malgrat l’aplicació del 155, a les eleccions del 2017 van sotmetre’s a les ordres de la justícia espanyola de no investir el guanyador a les urnes per evitar d’anar a la presó. De la mateixa manera, després d’obtenir el 52 per cent de vots independentistes a les eleccions de 2022, han deixat de costat el conflicte amb Espanya”. L’assemblea conclou, resolutiva: “Només el poble català farà efectiva la República”.
La presidenta d’aquesta entitat, Dolors Feliu, va advertir igualment la setmana passada, de manera encara imprecisa, que “si cal passar per sobre [dels partits], també es farà”. Aquest avís té una concreció electoral, més enllà de l’activisme al carrer que se’n podria derivar: la possibilitat de conformar una nova llista impulsada per la mateixa Assemblea de cara a les pròximes eleccions. Una possibilitat només entreoberta que ha alertat els partits, però que no ha calmat la fúria dels que salpebren la dièresi de traïdor en totes les amanides. La reacció del president de la Generalitat va ser fulminant. Pere Aragonès va anunciar que no assistiria aquesta vegada a la manifestació perquè considera que s’ha convocat “contra els partits polítics i les institucions, i no contra l’Estat espanyol”, i que “aprofundeix en les divergències de l’independentisme”. Els seus consellers adscrits i tot el seu partit van tancar files al seu entorn.
Els arguments del president fan trampa, en certa manera. El manifest de la convocatòria no va “contra els partits independentistes”. Més aviat, en critica l’estratègia. I mira de desbordar-los. Però totes les anteriors convocatòries de l’Assemblea ho han fet. L’Assemblea ha estat justament, necessàriament, això. Una instància d’abordatge i desbordament. No s’hauria entès d’una altra manera. Aragonès n’és conscient, però aquesta vegada ha considerat més prioritari fer constatar la discrepància en el missatge que acceptar-lo per aprofitar-se’n o per evitar fer la impressió de fractura seriosa en tot el moviment.
La reacció no va ser tan misericorde a les xarxes. Els serveis d’intel·ligència imprevisible d’Esquerra van publicar una vella imatge de Feliu en què la nova presidència de l’Assemblea apareixia dissertant en un cadafal sobre els colors i el logo de Convergència i Unió. Vejats miracle! Els autors de la feta se’n podien haver estalviat els tràmits. N’hi ha prou de consultar la Viquipèdia, que no amaga que Dolors Feliu va ser militant de Convergència Democràtica, del Partit Demòcrata Europeu i integrant de la llista Junts pel Sí per aquest partit. Ni els càrrecs consegüents que va ocupar a l’administració de la Generalitat. No cal dir que l’amable imatge va ser resposta per altres polemistes animats amb al·lusions directes a alts càrrecs anteriors a l’Assemblea lligats a Esquerra, com la mateixa Carme Forcadell. L’ambient es va fer cald i els alegres combatents van oblidar que justament una de les raons de ser de l’Assemblea i de l’actual Òmnium ha estat confluir sensibilitats i interessos independentistes.
No és una anècdota només. Les anècdotes s’han enramat aquests dies arreu amb entusiasme devastador. En qualsevol cas, aquesta Diada constata la fissura. La fractura que fragmenta l’independentisme, incapaç, malgrat les declaracions d’intencions només públiques i beatífiques, d’articular una estratègia mínimament conjunta que assegure alguna consecució. Ara això és inevitable. I encara ho serà més a mesura que vaja avançant la legislatura i quede clar que el paper on es van definir els objectius que es van proposar Esquerra i Junts abans de fer govern no ha superat les primeres pluges. O les primeres purgues.
Tot es pot pot complicar més amb les tensions derivades de la correlació de forces dins el partit que ara presideix Laura Borràs i, sobretot, amb la proximitat de les eleccions municipals del maig de l’any vinent. Seguint els esquemes habituals en el nacionalisme català derivat de la Transició, als pobles, a les ciutats petites o mitjanes, l’antagonisme entre l’antiga Convergència -Junts només n’és hereua en part; més en algunes persones que no en els plantejaments- i Esquerra revifarà. Això és circumstancial, pautat per unes eleccions que passaran i més efectiu en el gest i en la paraula que no en els fets, però la relació entre els dos partits ja s’ha fet prou complicada sense agullons electorals.
No sé si hi ha ningú prou atrevit per aventurar què passarà aquest diumenge als carrers, sobretot de Barcelona, però en l’ànim de moltíssims independentistes hi ha hagut l’atenció d’aprofitar la Diada per a saldar comptes. Per a insultar els dirigents polítics, per a deixar en evidència els partits, per a escarmentar traïdors, botiflers i ñordos, per a barallar-se entre ells… Potser això és lícit -fins i tot necessari, ai!-, però cap descarat por defensar que aquesta brega interminable enfortirà l’independentisme o desbrossarà el camí per arribar més veloçment, amb més solvència, a la república catalana. Sempre hi ha hagut defensors de les purgues inclements per alleugerar ròssec i tocar mare més ràpid. Sempre s’han equivocat també.
Avui hi haurà menys gent -molta menys gent- als carrers de Barcelona. Aquesta predicció és fàcil. Potser més que l’any passat, però molta menys que en les grans manifestacions. I això no es deurà només a l’eficàcia depurativa de l’Estat, sinó també a les mateixes il·lusions que és capaç d’aplegar l’independentisme. Tant se val quin independentisme. El que enarboren els partits “processistes” o el que proclamen els detractors del “processisme”.
L’independentisme s’ha ficat sol en un atzucac. Dit a la valenciana manera. Només pot eixir-ne per una via: canviant l’agror i la trampa actuals. Qualsevol opció política que el reivindique ho pot fer amb una estratègia a la carta. No cal menús. Però la condició indispensable que hauria d’observar és l’honestedat. Explicar a les clares i sense falses retòriques utopistes què vol i quines conseqüències se’n poden derivar en els pròxims anys. Honestedat per a explicar si la taula de negociació amb el govern de l’Estat només és un recurs de vençut. Honestedat per a reconèixer que la desobediència és només un crit quan no es vol aplicar. O quan no es pot aplicar per falta de concurrents. Honestedat per aclarir quines són les prioritats i per què. Honestedat per reconèixer que només una unitat en l’estratègia pot portar el moviment a algun lloc que no siga més marginal, més trist, encara.
6
7
