L’última interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia dit de Catalunya, que ordena l’execució forçosa de la sentència del 16 de desembre de 2020, ha provocat la darrera polseguera al vesper polític i social català. Les ànimes més càndides s’han exclamat als set cels i han protestat perquè ses senyories no saben res ni de llengua, ni de pedagogia, ni de centres d’ensenyament. Òbviament. Ni en saben ni volen saber-ne. Ni ganes. La justícia és cega, embenada, per tradició medieval d’arrel divina llatina En aquest cas el tribunal no vol aplicar la nova llei reguladora de l’Estat. Ni cap altra. En aquest cas el tribunal aplica la pròpia llei. La llei reguladora de l’hegemonia de la llengua oficial de l’Estat, que només és una. La seua. I ho fa a estall.
L’escola a Catalunya no els ha d’assegurar que al final dels cicles formatius l’alumnat domine els dos idiomes oficials del país. L’escola a Catalunya només els ha d’assegurar la presència del castellà en un grau pròpiament satisfactori. Per ara ses senyories han fixat aquesta pròpia satisfacció en el 25 per cent dels continguts. Els perpetradors de la sentència i la interlocutòria encara deuen estar estupefactes. No deuen entendre per què n’hi ha que es queixen per mitja lliura -una quarta- de la seua llengua. A ells els agradaria la peça sencera. Cent per cent de castellà.
El Tribunal Superior de Justícia dit de Catalunya ha determinat que el termini d’aplicació de la pròpia sentència siga de quinze dies. Tant se val que el curs s’acabe. I tant se val també que ara comencen els exàmens i que les hores lectives restants siguen magres. Cal moure i remoure tot el mobiliari perquè la mitja lliura de castellà siga un fet comprovable abans del tancament estival de les aules.
La decisió de la justícia embenada ha provocat un sotrac en tots els plecs del país. Govern, partits, sindicats i entitats han replicat que no es pot tenir tanta mala fe i han espigolat i desengranat el ritual habitual de la protesta. Pólvora recremada. Com sol passar, quatre hòmens per al sac, i el sac en terra. En un pas més enllà, alguns han arribat a concretar les opcions a prendre: acatar la sentència, desobeir-la o alterar el model d’escola catalana i decantar-se per les dues línies d’inspiració basca. Segons diuen i sembla, la majoria d’ensenyants i centres no volen acatar, no s’atreveixen a desobeir i consideren que l’opció del canvi de model és massa llarg, incert i feixuc. A més, no els correspon determinar-lo.
Molt bé. Arribats en aquest punt, el desconcert és total. I el desconcert pot desembocar en desbandada i, per tant, en acatament fatal.
La jove guàrdia blava de l’Assemblea per a una Escola Bilingüe, que ha instat l’aplicació de la sentència davant el Tribunal Superior de Justícia dit de Catalunya, alerta directors i ensenyants que en vigilarà l’aplicació estricta. És a dir, que el ministeri d’Educació no té dos inspectors territorials en aquest país. En té uns quants més. Es fa difícil determinar-ne quants, perquè aquesta Assemblea desembenada no ho ha especificat. Volen donar la sensació de ser-ne molts i que vigilaran més. Tants com els serenos del segle passat.
Tribunal i Assemblea no dubten. Tribunal i Assemblea no discuteixen. Tribunal i Assemblea no s’indignen ni es desconcerten. Són el paradigma de la distribució equitativa i profitosa de la feina. A l’altre costat tot són dubtes, discussions, indignacions i desconcert. En tot cas, sembla que totes les mesures que proposa el departament, el govern i el Parlament dubtosament frenaran l’ímpetu del Tribunal i l’Assemblea. El govern no acaba de concretar cap resposta sòlida i, per acabar-ho d’adobar, a més i com sol passar, els partits que diuen defensar el català s’han dividit per enèsima vegada i són incapaços d’acordar una estratègia que mire de frenar la intromissió judicial a l’escola.
Què cal fer, doncs? Recordar. No El Álamo ni Almansa. Recordar Sagunt. Fem-ho de manera sumària. Mai més ben dit. L’any 1986 la Generalitat Valenciana va aprovar el pla de reforma integral del teatre romà de la capital del Camp de Morvedre. Els arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli van tapar-ne les venerables restes sota una capa de formigó del gros que volia emular-ne els orígens. El Partit Popular va presentar un recurs contra el projecte, però no va ser fins que no van quedar-ne enllestides les obres, el 1993, que el Tribunal Superior de Justícia dit de València no va ordenar-ne la reversió. Calia deixar el teatre com se l’havien trobat els arquitectes. Després de tot de recursos, l’any 2000 el Tribunal Suprem ratificava la sentència. El 2003 el Superior concretava l’abast de la reversió, que havia d’afectar grades i escenari del nou temple. O búnquer. El 2008 el Suprem confirmava la nova sentència i determinava que la reversió s’havia de fer efectiva en 18 mesos “inexcusabiles seu mora”.
I què va passar? Res. No va passar res. Nous recursos. Més encenalls i més fums. Finalment, el 2009 el mateix Tribunal Superior de Justícia dit de València va acceptar que no es podia revertir res. Per dos raons: La primera: “Causa d’impossibilitat real d’executar la sentència”. La segona: “Criteri d’eficiència en la despesa pública, al qual s’ha de sotmetre l’administració”. I això és tot.
Que cal, doncs? Els més impetuosos diran: desobeir. D’acord. Sempre que siga de manera polposa, massiva. La desobediència portarà a la “impossibilitat legal”. No es pot aplicar una sentència si el rebuig que genera la fa inaplicable. Per molta quinta columna que es moga dins els centres. Segons el criteri d’eficiència en la despesa pública, contractar 500 inspectors més per garantir-ne el compliment és un tràmit car i llarg. Avantatges de la burocràcia. I si la desobediència no és massiva? Llavors, l’opció seria recórrer, moure, remoure, distraure, entelar. Des de tots els fronts possibles. Complicar-ne fins a l’exasperació l’aplicació. I si al remat es genera una cadena de conflictes amb denúncies, intents de sanció, protestes, més recursos i turbulències generals, els dos criteris generals del teatre romà es farien més evidents. Tot, tret de queixar-se’n. Recordeu Sagunt!
17 
