L’hegemonia del discurs a Catalunya –de fa poc en diuen “relat” i tothom en queda ben pagat– no segueix el catecisme marxista, segons el qual “les idees de les classes dominants són les idees dominants”. Marx encara ho aclaria més: “La classe que exerceix el poder material dominant a la societat és alhora el poder espiritual dominant”. Molt bé. Però ni de bon tros.
Quina és la “classe” que exerceix el poder material dominant a Catalunya? Òbviament, el gran poder, el “poder”, ni que siga delegat, s’exerceix de Diagonal cap amunt i des d’algunes urbanitzacions que tenen molt poc de pies. Algú amb una certa sorna afirmava fa temps que aquest poder quedava delimitat pels tres cercles concèntrics: el del Liceu, l’Ecuestre i el d’Economia. Això podria il·lustrar la qüestió, amb algun retoc afegit important, com ara el Foment del Treball Nacional. Però, ben mirat, tampoc aquestes quatre entitats acaben de reflectir del tot el poder real, que en aquest país s’estima més replegar-se en la discreció.
Siga com siga, el discurs dominant a Catalunya no és el d’aquests senyors. Ni el dels pocs entre ells que ensenyen la cresta ni el dels molts que l’amaguen. Paradoxalment, s’acosta més als postul·lats de l’alcaldessa Ada Colau que no als dels senyors Isidre Fainé o Manuel Lao. Ser de dretes a Catalunya fa temps, potser molt de temps, que no és una opció. És un estigma. Un insult. A Catalunya, país de conductes privades conservadores, tothom públicament es diu d’esquerres.
La ideologia “dominant” durant els 23 anys que va presidir la Generalitat Jordi Pujol tampoc era la que podria definir-los a ell i al seu partit. Era la ideologia d’una esquerra il·lustrada i urbana, suaument catalanista, que es volia “cosmopolita”, que considerava el pujolisme com un ròssec provincià insuportable i que s’emmeravellava amb Pasqual Maragall o amb els dirigents d’Iniciativa. Aquesta ideologia amarava els diaris –fins i tot els considerats conservadors–, les publicacions i les aules. I es projectava sobre una part de la societat que podia assumir-la personalment alhora que públicament votava opcions titllades de conservadores.
N’hi ha prou de llegir els analistes i els opinadors actuals de prestigi, mascles o femelles, per arribar a la conclusió que aquella ideologia dominant continua sent la mateixa i continua dominant amb altres fronts de brega i noves prioritats. Per això a Catalunya resulta sorprenent trobar una argumentació conservadora influent. Potser aquest és l’únic país del denominat Primer Món on no hi ha una opinió de dretes, de dretes civilitzades, moderades, exhibida sense prevencions ni recels.
El procés -o viacrucis- cap a la independència ha accentuat encara més aquesta mancança anòmala. Quan els partits polítics i les associacions dites civils van confluir en “lluites compartides” per separar-se d’Espanya, l’”eixamplament de la base” va consistir a assumir encara més les proclames de l’esquerra. La “confluència” va diluir els antics esquemes de Convergència o d’Unió. Després de la divergència que es va derivar del fracàs polític de la proclamació de la independència, aquelles dretes, aquell centredreta, van abandonar del tot el discurs que poc o molt –més aviat, poc– les havia caracteritzades fins aquell moment. Ara mateix es fa difícil a l’hora de les votacions al Parlament o al Congrés dels diputats detectar diferències insalvables entre els diputats Junts i els de la CUP. N’hi ha algunes, poques, sobretot al grup de diputats del PDeCat a Madrid, però són imperceptibles de cara al gran públic que vota. Potser perquè totes les mirades encara centren la retina en el denominat eix nacional. Aquesta fixació exclou l’altre eix, l’ideològic, que s’ha difuminat almenys en aparença. Però això ha estat fins ara. No és aventurat afirmar que la ideologia tornarà a recuperar aviat una part del terreny perdut. Si no ho ha fet ja.
Les “idees dominants”, doncs, a Catalunya, en economia, en model de societat, en ecologia, en feminisme, en el que siga i calga, no són les idees de la “classe dominant”, que calla per si de cas, sinó les de la classe aparentment “dominada”. Potser és la venjança catalana d’Antonio Gramsci. L’hegemonia “cultural” és la de l’altra classe, en teoria subalterna.
Aquesta excentricitat vista dins el context occidental ha deixat la sembra lliure per als partits de dretes espanyols. I cal no oblidar, segons les visions més lúcides, que a Espanya la dreta és extrema dreta. Com que aquests energúmens també s’expressen públicament a Catalunya, les úniques idees de dretes que s’escampen Ebre ençà són les del Partit Popular o Vox. I no cal incloure en el paquet les de Ciutadans, perquè Ciutadans no ha tingut ideologia més enllà del cornetí patriòtic. Paradoxalment, un partit que ha maldat per definir-se com a “liberal” no ha aplicat allà on ha governat o on ha col·laborat a governar ni una idea liberal. S’ha limitat a desplegar la bandera pàtria amb tanta arrogància i agressivitat com Vox, el partit que ara el substituirà.
Des d’aquesta constatació, la pregunta no és retòrica. Més enllà de l’extrema dreta espanyola, cal que hi haja a Catalunya una dreta catalanista; és a dir, una dreta -un centredreta, en la mentalitat autòctona- independentista? La resposta de la majoria dels lectors podria ser que no. I punt. I ací plau i allà glòria. D’acord. Però farien bé de pensar aquests banderers de la progressia que, si no hi ha un discurs conservador il·lustrat i civilitzat, n’ocuparà l’espai la lletania àcida del PP o el bram de Vox.
És possible, dit siga com a suggeriment i no com a metonímia, que una part dels barcelonins que rebutgen les pràctiques municipals d’Ada Colau ho facen, no perquè l’alcaldessa no siga independentista, sinó perquè no hi combreguen ideològicament. Al ventall de les opcions independentistes hi ha galtades per veure qui és més d’esquerres que Colau. Aquest és el discurs. D’altra banda, segur que hi ha gent que considera que Esquerra, Junts i fins i tot la CUP són monges de clausura “més de dretes” que Torras i Bages. Ells mateixos són l’evidència d’una cursa estrambòtica.
Hi deu haver un cert electorat, una certa part de la societat, tènuement o plenament independentista, potser fins i tot indiferent a aquesta opció, però no contrària, que no basquege amb l’economia de mercat, que considere que l’escola concertada no és el dimoni, que no s’identifique amb un feminisme torturador de la morfologia, que no combregue amb l’ecologisme que descarta qualsevol assentament productiu o que convinga que cal regular la immigració tan ordenadament com puga ser. Una certa part de la societat que no descarte totes les fonts d’energia per intrusives i contaminants o que haja arribat a la conclusió que ampliar l’aeroport del Prat no obre la porta de l’avern. Quines opcions dins l’independentisme els representen? I cal dir dins l’independentisme perquè l’unionisme té una dreta sòlida i pagada en aquest país. Una extrema dreta espanyola que ocupa amb el seu discurs sense matisos tot el camp lliure que li deixa un centredreta català ara hibernat.
24 
4 
