L’any que els tres governs d’aquests països tan poc fusterians encara dediquen a Joan Fuster permet possibilitats de reivindicació, revisió i reedició. Però també i sobretot, de divulgació que desperte la curiositat als indiferents, als passavolants o als feliços indocumentats. Una vegada el mateix Fuster, referint-se a un llibre que un professor universitari havia dedicat a la figura de l’escriptor i gramàtic Carles Salvador, va amollar, sentenciós impertinent com sempre: “No cal que hi insistesca més, perquè encara li esgotarà la paciència, se li acabarà apareixent el fantasma de Salvador i el perseguirà per tot el terme”. Es fa difícil determinar què passaria si el seu fantasma, el de Fuster, se’ns apareguera a final d’aquest any sacre. Potser aniríem tots a bacs i redolons. Però segurament no. Fins i tot una ànima inquieta, burleta, incòmoda i sempre disposada a la brega despietada contra la mediocritat i la coentor -és a dir, algú tan inconvencional com ell- podria perdonar-nos tots els pecats de la celebració. Perquè, en contra del que protesten alguns -sempre n’hi ha que protesten i benvinguts siguen en les dosis adequades-, el balanç provisional que se’n pot fer fins ara és satisfactori.
Només se’n podria fer un retret inicial. Un retret polític i institucional, mal de partida. És la primera vegada que la Generalitat Valenciana, la de Catalunya i el Govern Balear s’han posat d’acord a reivindicar un valor compartit exactament de manera compartida. Aquest país cultural nostre de fira de juliol no té uns dirigents capaços de vèncer d’una vegada per totes les misèries que ens condemnen a vagar eternament com una cultura i una llengua fragmentades. És cert que quan al País Valencià -i ara, ai!, també a les Balears- governa allò que podríem convenir a denominar esquerra, les intencions es mouen més costera avall. Quan ho fa la dreta -i ara sí, sense cap prevenció- no hi ha mans ni manera. L’única cultura que reivindiquen aquests energúmens és la coentor espanyola més infame. Per això mateix, aprofitant l’oportunitat que ha permès que els tres governs hagen confluït en la celebració, un pas més audaç i profitós hauria estat unificar-ne des del primer moment els comissariats i les forces. No ho va permetre el govern de Ximo Puig. La felicitat mai és del tot completa.
I malgrat tots els malgrats, l’any Fuster es mou i mou fets interessants. Discretament, sí; modestament, també; humilment, cert. Però ben segur que al remat hi haurà activitats, recordatoris, recitals i pandemòniums que hauran valgut la pena. Hem pogut llegir aquests dies algunes esmenes a la totalitat que han desmerescut la celebració abans que s’haja acabat. Lloades siguen si les mou la intenció d’exigir més ambició. Als governs, als editors, a les llibreries, a les associacions… Però hem de considerar que en aquest país tan remaleïdament petit i de bells campanars no se’n troben gaires precedents. Només cal recordar què ha passat amb tots els anys dedicats a les grans plomes que han precedit l’actual, sobretot després de la crisi que va fer-se sentir a partir del 2010. Han estat anys de petites misèries i resignacions. La cultura i la literatura han estat les més descuidades des d’unes institucions -les d’aquest país infrafinançat- que no han pogut ni invertir en infraestructures viàries, ni tancar barracons escolars ni acabar amb les llistes d’espera d’una sanitat en contínua precarietat.
Hauria estat d’agrair que l’any Fuster aportara una exposició definitiva que recorregués tot el territori, que s’hi haguera afegit el govern d’Andorra, que s’hagueren estrenat dos o tres documentals divulgatius de forta repercussió d’allò que en diuen mediàtica, que la Xarxa Vives d’Universitats s’hi hagués abocat amb entusiasme extra i acadèmic… Potser encara hi som a temps. Si no de resoldre totes aquestes mancances, d’evitar-ne alguna d’important. Però convé dir.ho i repetir-ho: malgrat tot, l’any Fuster ha estat tan relativament ambiciós com ho permeten les circumstàncies i molt més del que fins ara havien estat aquesta mena de celebracions, sovint mausoleus desapercebuts.
Continuem aprofitant-lo, doncs. És estiu, temps de digestions pesades i lectures lleugeres. Mengeu menys i llegiu més. Fuster, per exemple. L’autor del Breviari cívic es mereix un breviari particular que marque alguna prioritat i alguna preferència. Llegim Fuster, però quin Fuster? N’hi ha molts. Garbellem-los i destriem-los.
Hi ha un primer Fuster, el poeta. Ell, amb el temps, se’n fotia. Proclamava, sentenciós, que mai havia fet bons versos i que precisament per això s’havia dedicat al que sabia fer: l’assaig. Doncs, no. Això no aguanta una revisió actual. Hi ha un bon poeta en Fuster, sobretot en els darrers llibrets, precisament quan se’n va cansar. Per recuperar-lo podeu llegir-ne la Poesia Completa, que ara ha recuperat, anys després de la primera versió de Tres i Quatre, la Institució Alfons el Magnànim, de la mà sàvia de Salvador Ortells, comissari fusterià al País Valencià.
Hi ha, també, la santíssima trinitat. Els tres llibres de Joan Fuster que fonamenten el país. El país de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El Salses que ha esborrat l’idioma, el Guardamar que no l’ha falcat, el Fraga que es deixa envescar amb infames denominacions i el Maó que encara es baralla pel topònim. Nosaltres, els valencians, El País Valencià i Qüestió de noms. Desfasats? Sempre pertorbadors, sempre aportadors. Tasteu-los.
Hi ha el Fuster de la curiositat infinita històrica, cultural i lingüística. Enceteu-ne la incursió amb Poetes, moriscos i capellans, La decadència del País Valencià, Heretges, revoltes i sermons o Literatura Catalana Contemporània. Considereu que quan l’escriptor de Sueca va fer l’aportació més descarada a l’estudi de la darrera literatura als Països Catalans va remoure el vesper amb un pal acabat en punxa. Els seus predecessors vius i els seus contemporanis lletraferits -mai més ben dit- comptaven les línies que els hi havia dedicat i s’encenien d’ira si comprovaven que se’n mereixen tres més que aquell o aquell altre. Hi aprendreu què i per què aquest text és important en la república de les lletres que s’alça dient bon dia.
Hi ha un Fuster articulista. De Levante, de Destino, d’El Correo Catalán, de La Vanguardia Española, d’El Món o de Qué y Dónde. Voleu el Fuster més àcid, mordaç, desesperat per la realitat? Llegiu Notes d’un desficiós, un recull complet dels articles de Qué y Dónde, també editat per Alfons el Magnànim. Voleu llegir els de La Vanguardia? No podeu. El diari supervivent de règims i eres només n’ha publicat una selecció en les pròpies pàgines. Assignatura pendent per a Can Godó, que hauria de celebrar l’any amb una aportació agraïda. I els del Levante? Sí que podeu, en part. L’any 1995 l’editorial Prensa Ibérica en va publicar una selecció: Llegint i escrivint. Això no exclou que l’expublicació del Movimiento haja perpetrat una de les barbaritats més grans de l’any sant de la celebració publicant l’article d’un desarborat que arriba a la conclusió que tota la maldat amb què Fuster va castigar els seus coetanis s’explica perquè era un “alcohòlic”. Com Joseph Rot, insolvent!
No s’acaben els Fusters. Hi ha l’assagista en estat pur. El que més el convencia. El que hauria volgut ser en exclusiva i que hauria pogut ser en un país normal en una etapa històrica menys bèstia. Què llegir-ne? L’iniciàtic i sempre vigent El descrèdit de la realitat. O Consells, proverbis i insolència, -els aforismes!- recuperat per Ara Llibres. O més aforismes, els darrers, a Sagitari. Les píndoles suggestives del Diccionari per a Ociosos, que va extraure dels seus dietaris. O l’edició d’aquests quaderns personals escrits durant el 1964, Causar-se d’esperar. Si no, la selecció més extensa -1952-1960- que ell mateix en va fer al segon volum de la primera edició de les Obres Completes que va publicar Edicions 62 quan Fuster encara era un clàssic jove.
Voleu saber-ne més, des d’altres perspectives? Aprofiteu la segona edició de les seues entrevistes, De viva veu, que ha brescat Isidre Crespo i que ha publicat també Alfons el Magnànim (incansable Vicent Flor!). O la selva: la correspondència completa en curs d’edició. Un treball de vells titans que ha allargat en el temps Eliseu Climent. Si voleu saber per què de Fuster, què pensava íntimament, què discutia amb la gentota de la seua època, trieu personatge i assacieu la curiositat.
I qui ho vulga tot tot ho tindrà. Amb els tres volums inicials de l’Obra Completa que van publicar la Universitat de València i Edicions 62, i que ara han reprès els mateixos editors amb la col·laboració -de qui, si no?- novament d’Alfons el Magnànim, elaborades sota els criteris, sempre solvents, d’Antoni Furió i Josep Palàcios. Podeu arredonir-ho amb el volum que considereu adient dels estudis sobre l’escriptor del carrer de Sant Josep que edita també la Universitat de València, dins la col·lecció de la càtedra que porta el seu nom. Poques arestes fusterianes queden encara per escorcollar.
Aquesta és la tria -qüestionable com totes-, però segur que us oferirà alguna pista vàlida del gran agitador d’idees. Any Fuster? Llegiu-lo on cal. A Twitter només en trobareu bocins efímers.
3 
8 
