Malgrat l’ancestral secretisme que envolta els afers del Palau de la Sarsuela, la ferum de corrupció a Can Borbó i Borbó-Dues Sicílies està esdevenint sufocant. No creguin pas que la discussió entre monarquia o república a l’Estat espanyol m’atabala massa – defenso una república sobirana catalana dins el marc de la Unió Europea– sinó que, mentre perduri la submissió política i fiscal de Catalunya en mans espanyoles, cal que com a ciutadans – i no pas súbdits porucs – passem comptes amb el màxim càrrec institucional de la metròpoli. Com molts de vostès sabran, en anglès, aquest concepte es coneix com a accountability.
Aviat farà tres anys que, en aquest mateix diari digital, vaig demanar la publicació del patrimoni i rendiments financers registrats sota el cognom “Borbó i Borbó-Dues Sicílies”. Aquell article em comportà “amables” missatges avisant-me que trepitjava vidres trencats. No obstant, aquesta exigència, acceptada en el món anglosaxó, permet evitar el tràfic d’influències i, alhora, força una família reial –els Windsor en el cas del Regne Unit – a ser extremadament curosa amb els conflictes d’interès – reals, potencials o percebuts – resultants dels seus negocis particulars. Així doncs, no hi hauria d’haver impunitat per als representants arquetípics de l’essència espanyola.
L’escàndol Urdangarín-de Borbó, derivat de les gravíssimes acusacions contra el gendre i la filla de Joan Carles Borbó i Borbó-Dues Sicílies, hauria d’esdevenir el detonant necessari per acabar amb la manca de transparència que envolta la monarquia borbònica. En efecte, per poder mesurar la integritat dels membres d’aquesta institució, caldria garantir el degut funcionament de la justícia espanyola – permetin-me l’oxímoron – i la llibertat de premsa. Sense una fiscalia incisiva i una premsa inquisitiva i independent, la pseudodemocràcia espanyola continuarà evidenciant la seva precarietat.
Els integrants de les diferents dinasties europees són, com sovint ha quedat palès, tan febles i fal•libles com la resta d’humans. Ara bé, donada l’ alta responsabilitat atorgada a la Família Borbó, cal obtenir una imatge diàfana i precisa de les seves activitats immobiliàries i comercials. També seria encomiable conèixer el volum d’impostos sobre la renda que – segons insisteixen els portaveus de La Sarsuela – els Borbó abonen puntualment a les arques públiques.
Permetin-me aclarir que no em refereixo ni a les partides dels pressupostos de l’Estat destinades a la Casa Reial – valorades en uns 8.4 milions d’Euros – ni tampoc al béns del Patrimoni Nacional – els Reales Sitios, de titularitat estatal, disponibles per a l’ús de la Família Reial – sinó la confirmació sobre l’origen i composició del patrimoni dels Borbó i Borbó-Dues Sicílies.
El 2012 es presenta com un any extraordinàriament difícil per als ciutadans catalans, obligats a demostrar una gran maduresa i esperit de sacrifici per fer remuntar el país en un context de crisi econòmica i espoli fiscal. L’abdicació de Cristina de Borbó – en cas de confirmar-se les acusacions contra el duo Urdangarín-de Borbó – seria, tan sols, una sortida en fals, equivalent a perdre una peça secundària en una partida d’escacs. Ara, un cop oberta la caixa de Pandora, caldria que la monarquia borbònica fes mostra de lideratge i adoptés una nova política d’obertura. Sa Majestat s’hi juga l’escac i mat.
