La caravana de l’Operació Cigonya per traslladar refugiats ucraïnesos a Catalunya en què participa El Món ha enllestit el primer dels seus objectius. Divendres a migdia va poder lliurar el material mèdic recollit per diversos particulars. Una immensa farmaciola de productes sanitaris i quirúrgics que han demanat les autoritats ucraïneses. El següent pas, entregar menjar, nutrients per nadons, i productes d’higiene, així com tampons, compreses i bolquers.
Ilona, un dels dos contactes ucraïnesos de l’Operació Cigonya, estudiava dues propostes per poder descarregar. Havia de parlar amb els enllaços de la frontera polonesa per comprovar on feien més falta. La qüestió principal era saber quin espai d’acollida de refugiats anava més mancat del material encarregat i enviar-hi el comboi, que esperava neguitós les ordres. Finalment, l’Ilona es comunica pel Messenger del Facebook i informa de dos punts probables i segurs. La parada del comboi és obligada, mapes sobre el capó d’un quatre per quatre i llapis stadler del número dos, com a mínim que hi hagi alguna cosa fiable.
Es tracen les dues rutes més ràpides. Les carreteres per arribar als dos punts són més aviat vies per amants de les passejades amb bicicleta que no pas per circular. De tota manera, cal anar amb la passa curta i la mirada llarga. En un asfalt curt, esberlat, ple de forats i boterut hi passen via camions, tractors, cotxes de policia, vehicles de logística militar i furgonetes plenes fins al capdamunt de subministraments humanitaris.
Mentre s’espera el senyal, arriben notícies d’en Sergey, que avisa de la seva sortida des de França, amb un transport especial de material tàctic. Porta centenars d’armilles antibales, roba militar i mantes tèrmiques i aïllants. Material de campanya per les unitats de milicians que vigilen i fortifiquen les poblacions fins a dos-cents quilòmetres de la frontera polonesa. No trigarà gaire en arribar. Va a preu fet, té salconduit especial i l’esperen a la frontera. És un dels enllaços per entrar i endinsar-se amb una mínima seguretat a Ucraïna. Calcula ser a Polònia dissabte al matí.
El missatge final arriba, desplaçament ràpid cap a Uhniv, a Ucraïna, a poquíssims quilòmetres de la frontera polonesa. Finalment, però, i d’acord amb les instruccions definitives, esperen el comboi a Lubyzca, a Polònia, a tocar de la frontera d’Ucraïna. S’hi ha muntat un centre d’acollida i identificació al pavelló d’esports del poble. Un muntatge entre voluntaris, institucions, bombers, policia i militars. Dades apuntades i cap allà.
El poble és bucòlic. Una planura amb trams de bosc revestida d’un fred de març. D’aquell fred cabró que fa del sol un impostor. A l’entrada del poble no hi ha res que faci notar cap cosa estranya, fora de lloc, però a mida que la carretera acosta al pavelló, el panorama canvia. Hi ha rètols a la tanca de les instal·lacions on amb una fletxa s’assenyala el centre d’acollida dels refugiats. Només una gran furgoneta de la policia polonesa s’està a tocar de la cruïlla d’entrada al pàrquing. La caravana s’atura més amunt i decideix enviar una avançada de tres persones. La Cati, una de les políglotes del grup i rebatejada com a “mini Merkel”, en forma part i se li encarrega que només ella faci d’interlocutora. Els altres dos, faran suport.
L’aparent tranquilitat de la zona que envolta el pavelló és estranya. Fins i tot, hi ha dubtes que s’hagi entès bé l’adreça de descàrrega. Però un cert instint i, sobretot, els senyals clars i evidents -habituals a l’Europa Central i de l’est- que condueixen cap a l’interior de la zona esportiva, constata que no hi ha cap error. El paisatge ha canviat de cop. Un sotrac. Un cop. En pocs metres, l’escenari deixa de ser el d’un poble assoleiat enmig de planures de terra negra i boscos alts. Una munió de gent uniformada, cotxes amb sirena, envoltats tendes de campanya i carpes es belluguen amunt i avall. Bombers, policies i gent amb armilles fosforescents ordenen un trànsit intens però ordenat.
Centenars de persones amb bosses de mà, bosses de plàstic durable de grans supermercats, i alguna -poquíssimes maletes- i extraordinàriament abrigades s’apinyen a les parets i a les voreres. Envolten una mena papereres de reixa enormes i de forma piramidal que fan de llar de foc a l’aire lliure. Mengen en plats i bols de paper. Esperen. Fa poc que han arribat del corredor de Livv per la seva vessant nord, seguint la via de Rava-Ruska. Allà els han recollit els vehicles llançadores i els han deixat al centre per poder parar el cop d’un exili ràpid i forçat. Molts estan en marxa des del 24 de febrer. Per un moment, han reviscut el pànic, quan ha passat un avió per sobre, i tothom s’ha encongit i ha acuclat els ulls. La cara de pànic ha transformat les cares de fred i fatiga dels refugiats. L’Eduard, un dels integrants de l’avançada, ha agafat una dona que feia tentines pel soroll de l’aeronau. L’ha calmada amb la seguretat amb què s’executa un instint primari.
La legació de l’Operació Cigonya pregunta a la policia, que amablement, ens dirigeix a un home molsut, amb armilla, ulls cansats i barba de tres dies. No sap anglès. La gràcia del traductor del mòbil (Sant Deep) permet explicar-nos en polonès escrit. L’home riu i posa les mans sobre les espatlles d’un dels membres de la delegació. Respira, agafa el mòbil i fa la funció inversa amb el mòbil. Escriu en polonès i llegim en espanyol que la “gerent us espera”. Ens fa passar a l’interior del pavelló. L’escenari torna a canviar.
La imatge és diorama del drama d’allò que els membres de l’Operació Cigonya titllen de “puta guerra”. Un xivarri eixordador, gent fent cua rere taules amb tres escrivents que identifiquen i fan preguntes als nou arribats. Persones amb armilles amb papers amunt i avall i el mòbil a la mà, despentinats i amb cara d’estrès que caminen frenèticament, mentre demanen temps a tots aquells que li demanen coses. Gent i més gent buscant un recer. Una atenció incerta. Ningú sap ben bé que fer, però ho dissimulen. Badar una bona estona serveix per comprovar que aquests centres recullen molta informació –no hi ha més bona font de sinceritat que la necessitat– però no se sap ben bé per a què serveix. potser només té un efecte psicològic que en les circumstàncies d’ara és molt.
Una dona rabassuda, amb el rostre dur i ulls ràpids es planta davant de la delegació. Es presenta i saluda amb una cordialitat professional. Sembla que el neguit i el trànsit no li faci nosa al pensament. Agraeix l’arribada des de Catalunya i ofereix menjar calent o anar al lavabo. La comitiva diu que, agraeix l’oferiment, però en tot cas, un cop s’hagi fet la feina. En Juan, un tipus eficaç i de mitja rialla, li detalla els vehicles i el tipus de material. La dona, expeditiva, pica l’ullet i ordena seguir-la. Un cop fora del pavelló, s’atura, respira i treu un paquet de tabac. Convida. La dona aprofita l’arribada per fer una pipada. No s’entreté i explica on hem de descarregar. Amb la mirada i un dit, crida un policia que sembla el doble de Lech Walesa. Li diu no se què en polonès i l’home fa cara d’haver-ho entès tot. S’hi quadra. Després ens dona les instruccions a nosaltres, i ho fa tan bé, que una mica més i es quadren els integrants de la legació de l’Operació Cigonyes.
La sort fa que la comitiva en faci entrar el primer vehicle cap al magatzem improvisat rere el pavelló. El policia Walessa m’atura i em demana si em pot fer de copilot. Encantadíssim. S’enfila. Encara no he acabat d’entendre el nom, però sé que va passar unes vacances a Torredembarra amb la seva dona que assegura ha après a fer sangria. Sentir Torredembarra a sis graus sota zero, enmig d’un lloc on la vida mostra un dels seus pitjors rostres, i de la mà d’un policia amb qui no discutiries ni si has trepitjat una línia contínua, dono fe que és una experiència mística.
El moll de descàrrega
Finalment, arribem al ‘moll’ de descàrrega: són unes escales de dotze graons atiborrades de palets. Apareix un home quadrat com una tauleta de nit. Porta americana i una armilla a sobre. Fa la cara de mestre d’obres retirat. Es presenta i dirigeix la descàrrega que portaran a terme voluntaris riallers i els integrants de l’operació Cigonya. El mestre d’obres ordena amb aquell to que toca allò que no sona. En Lluís, amb les seves ulleres blaves i potser recordant la seva amistat amb l’enllaç sindical de la seva empresa, l’agafa per banda i li etziba: “Que jefe, y usted no carga nada no? Venga, menos ordenar y más faena que hay pa rato!”. Dit i fet. L’home l’ha entès! Riu i no només agafa una caixa de llaunes de tonyina sinó que es fa el mil homes i se’n fa carregar dues més. I, a sobre, espera en Lluís per entrar el material als vestuaris i passadissos habilitats com un magatzem eficient.
La descàrrega és un èxit. El mestre d’obres ens amenaça, no podem marxar sino no prenem una cosa calenta. Mai es pot discutir un mestre d’obres emocionat i agraït. I menys si és polonès. Entren els membres de l’Operació Cigonya riallers i, altra volta, el paisatge canvia. Una altra pantalla de la duresa de la guerra. La part de dalt del pavelló, mares lactants i amb nadons, esperant notícies de la família o esperant una sortida. La part del parquet on ha entrat el mestre d’obres està separada de les taules de registre, hi reposen com dues escultures dues cistelles de bàsquet que presideixen una cuina de campanya, llits, matalassos al terra i joguines. És ple de nens, vigilats per voluntàries. Les mateixes que ofereixen al comboi una sopa extraordinària i cafè.
La Mert, simpatiquíssima, s’entossudeix a què prenguem cafè. Ningú no és capaç de dir que no. Tothom calla davant els nens que corren i juguen per tot arreu. Estan tocats. També esperen. Tothom és incapaç de dir res. Prenen el cafè com una teràpia de camuflatge, com un medicament d’acció ràpida que permet un fals alleujament. Un silenci interior on només s’hi veu la imatge. Fa feredat.. L’alcalde del poble ens saluda de lluny amb un somriure complaent. Només el timbre del mòbil trenca el moment. És en Josep, emprenyat perquè triguem i ens espera al pàrquing. Cal anar a buscar els refugiats. Té raó. El grup marxa amb el regust del cafè de la Mert, hi ha posat un polsim de cacau. Fins i tot, la metgessa del grup, la Sussi, maniàtica de l’espresso, es rendeix a l’evidència. El cafè és bo i ben cuit. El paisatge, en canvi, és cru. Molt cru. Inexplicablement cru.
