La ciutat de Longyearbyen, situada a l’arxipèlag noruec de Svalbard, està a mig camí entre Noruega i el Pol Nord i és un dels indrets més remots del planeta. Amb una població d’uns 2.000 habitants, és la localitat més septentrional del món i és coneguda perquè a l’illa hi ha més ossos polars que persones, un desequilibri que fa que el mateix govern recomani amb molt èmfasi que qualsevol persona que surti de la ciutat porti sempre un rifle a punt per disparar. També és famosa perquè alberga el Banc Global de Llavors, una cambra subterrània que guarda uns 100 milions de llavors de més de 5.000 espècies de plantes per repoblar el planeta en cas de catàstrofe. Però a Longyearbyen també tenen una norma no escrita que li ha donat certa fama: està prohibit morir-s’hi.
L’origen del mite o la confusió sembla ser un article de la BBC de l’any 2008 on el seu autor es va prendre la llicència literària de dir que morir-se està prohibit a Longyearbyen, una redacció que amb el temps s’ha distorsionat i és habitual trobar articles on fins i tot diuen que és il·legal, la qual no és certa. No es tracta d’una prohibició literal ni hi ha cap llei o força divina que impedeixi que algú mori a l’illa, però és una política general del govern de l’arxipèlag per les condicions climàtiques extremes de la zona. A l’hivern les temperatures baixen fins als -50 °C i a causa del fred perpetu hi ha una capa de permagel que fa que els cadàvers no es descomponguin.
Longyearbyen, una antiga ciutat minera
Aquesta particularitat va ser descoberta a mitjan segle passat, quan es van trobar cossos enterrats després de l’epidèmia de grip espanyola del 1918 que no s’havien descompost. Això va fer que el cementiri local deixés d’acceptar enterraments de cossos i, des de fa dècades, la gent que té malalties greus o terminals són enviats a Tromsø, a la Noruega continental, per rebre tractament i passar les seves últimes setmanes de vida. A més, Longyearbyen és una antiga ciutat minera amb poc més d’un segle d’història que bàsicament s’ha nodrit de treballadors de les mines —ara tancades—, investigadors i turistes, per la qual cosa hi ha molt poca gent amb arrelament a l’illa i que desitgi ser enterrada allà. Tot i això, si algú hi té molt interès, pot deixar-ho tot lligat perquè, un cop traspassat, el seu cadàver sigui incinerat i les seves cendres enterrades al cementiri de la ciutat.
El mateix govern de Svalbard dona informació molt detallada sobre les difícils condicions de vida de l’arxipèlag, que no està cobert per les assegurances mèdiques ni hi ha un sistema sanitari pròpiament dit. No hi ha psiquiatres, ni psicòlegs. L’hospital de la localitat només està equipat per tractar urgències —dentista inclòs— i un oculista visita Longyearbyen una vegada cada tres mesos. Tampoc hi ha serveis de cures intensives, cirurgia o ginecologia. En cas de malaltia greu o accident, el pacient és evacuat a Tromsø, a cinc hores i mitja en avió.
