Roser va tocar el cel en el món de la música gràcies a èxits de l’estiu com Quiero besarte o Fuego. La cantant de Canet de Mar avui és notícia per un esdeveniment molt trist que l’ha trencat el cor, la mort de la seva mare dos anys després de ser diagnosticada amb ELA. Aquest cap de setmana l’hem pogut tornar a veure a televisió en una entrevista molt dura que ha concedit a Socialité per intentar donar visibilitat a una malaltia que només afecta 4.000 persones a tota Espanya.
“La meva mare va morir fa ara tres mesos d’ELA. Va ser molt fulminant, van ser menys de dos anys. Em van dir que no hi hauria tractament, em van dir que era una sentència de mort… així de cruel. Per a aquell que no conegui la malaltia, és devastadora i molt salvatge perquè la persona malalta va perdent tota la mobilitat del cos, el sistema respiratori i la parla, però mai no perds el cap i ets conscient en tot moment del que estàs vivint i patint”, explica visiblement emocionada.
La mare només tenia 65 anys, una mort que va arribar massa aviat: “El primer pas és acceptar que no se salvarà, quan entres en un moment de dolor i sorpresa molt gran. No esperàvem que fos tan ràpid. Recordo un dia que vaig arribar a casa seva i ja no va ser capaç de fer-me un petó, quan 15 dies abans sí que havia pogut. Jo m’estava acostumant a què li costés agafar una cullera i, de sobte, veig que ja no em pot fer un petó perquè estava perdent la musculatura de la cara”.
Roser demana als polítics que desbloquegin la llei ELA
La Roser ha continuat oferint concerts tot aquest temps, el que reconeix que l’ajudava: “M’anava bé, però ningú no sap el que estàs vivint i l’esforç increïble que estàs fent perquè els altres gaudeixin mentre tu estàs destrossada per dins“. La catalana reconeix que troba molt a faltar la mare, a qui estava molt unida: “Com vius sense una mare? És difícil, però li vaig prometre que tiraria endavant i així ho faré”.
Ha volgut acabar aquesta conversa amb una reclamació als polítics: “Jo soc una filla que he perdut una mare per culpa d’una malaltia que gairebé no es coneix, però que cada vegada és més difícil. Tot està anant molt lent. Recentment s’ha aprovat la llei ELA, però encara està bloquejada al Congrés i jo no ho entenc. Els malalts d’aquesta malaltia no tenen temps per a burocràcies”.
