Lydia Lozano és una de les periodistes més famoses del món del cor, sobretot gràcies al seu paper a Sálvame. És ben cert que part de la seva feina és deixar-se humiliar pels companys, el que accepta amb resignació des de fa anys. Aquest dimecres ha estat protagonista de l’emissió del programa, en què li han fet la seva entrevista més personal. Després de fer un repàs a la seva vida professional, era el torn de sincerar-se sobre el seu matrimoni.
La tertuliana està casada amb un home a qui sempre es refereix com Charly des de fa 32 anys. La seva és una relació llarga i estable de la que presumeix molt sovint, el que ha donat ales als companys per preguntar-li sobre el tema. Ella té clar que és l’home de la seva vida, el que diu obertament i amb total convicció: “Ha estat, és i serà l’home de la meva vida i això t’ho dic sense hipnosis. És el meu millor amic, el meu amant i el meu marit. No tothom té tanta confiança amb el marit com tinc jo amb ell. No concebo la infidelitat, quan arribes a una edat i decideixes viure la vida amb algú, una infidelitat ho hagués trencat tot. Ens coneixem tant… i encara em continua sorprenent”, ha confessat visiblement emocionada.
Lydia Lozano revela per què mai no ha tingut fills | Telecinco
Lydia Lozano reconeix que mai no ha volgut ser mare
Una de les preguntes més recurrents que li fan de tant en tant és sobre la maternitat. Lydia Lozano i Charly no tenen fills i li han tornat a preguntar per què: “No hem estat pares perquè jo amb ell no he necessitat res més. Ell hauria volgut, però jo mai no ho he sentit. Per amor tindria un fill amb ell, però em va dir que no i em vaig tornar a enamorar”.
També li han preguntat quin ha estat el pitjor moment de la seva vida, una pregunta de la que ràpidament ha sabut la resposta: “Sense cap mena de dubte, quan el meu germà va morir per culpa del coronavirus. És molt difícil la pèrdua d’un germà perquè no vam poder veure’l ni parlar amb ell. Em van posar en contacte amb l’infermer que estava amb ell i vam poder dinar amb ell i la dona posteriorment. Pensava que la meva mare es posaria a plorar en aquell dinar, però va ser divertidíssim! Quines persones aquells que han cuidat a tots els malalts”.
