Juan Avellaneda és un dels dissenyadors catalans que més estan triomfant, també en la seva faceta de personatge conegut i influencer. Ha vestit famosos de primer nivell i la seva marca té molt bona fama només vuit anys després de la seva creació, el que suposa tot un triomf. Per tal de promocionar-la encara més, ha acudit al Planta Baixa i ha concedit una entrevista en la que ha reconegut que va trigar molts anys en fer el pas al món de la moda.
El de Mollet ha explicat que a casa no va agradar que volgués dedicar-se a una feina tan artística: “Jo vaig estar treballant a la banca perquè no em deixaven fer disseny. Ara potser és més fàcil, però quan jo era jove els pares et tallaven les ales quan deies que volies tenir una professió més creativa. Creien que era millor tenir una feina més estable, el que és un error perquè has de permetre que els nens potenciïn els seus talents. En el meu cas, dissenyava a les nits per poder gaudir una mica”.
Avellaneda va estudiar enginyeria informàtica, el que l’avorria “moltíssim”. Després va marxar a Londres a estudiar direcció creativa, el que va permetre-li encarregar-se de la comunicació d’un banc. Diu que no s’atrevia a fer el pas de dedicar-se a la moda encara que sabia que era la seva vertadera passió des de petit: “Vaig començar a fer petites coses els caps de setmana. Al final, va arribar un moment en què em vaig adonar que els diumenges em canviava l’humor perquè veia que l’endemà hauria de tornar al banc. Mai no ho vaig verbalitzar, però”.
Juan Avellaneda explica per què va decidir dedicar-se 100% al món de la moda
Va arribar un dia, però, en què va tenir un ensurt en la seva salut que va fer que s’adonés que havia de canviar de vida: “Tenia una conferència a Palma, així que vaig agafar un vol a les cinc del matí. Recordo que vaig estar preguntant-me què feia amb la meva vida durant el vol i, quan vam aterrar, vaig desmaiar-me. Em vaig despertar a l’hospital després d’un atac d’ansietat fortíssim que va fer que estigués ingressat durant tres dies. Allà em vaig adonar que no podia continuar així, un ensurt que vaig interpretar com un senyal que em va obligar a dedicar-me a la moda que era el que realment volia. En un principi mai no feia americanes perquè em recordaven als meus anys en el banc”.
Era el 2014 quan el dissenyador va crear la seva pròpia marca, el que no va ser fàcil: “Va haver-hi molt esforç i molta feina darrere. Ara bé, crec que em va ajudar la força que vaig invertir ara que podia fer el que desitjava des que era petit. Em va sortir una força brutal de dins. Ara m’encanta veure gent pel carrer amb la meva roba. Està molt bé vestir famosos perquè això et dona visibilitat, però prefereixo que una persona anònima dugui una americana meva perquè Beyoncé es canvia de roba 17 vegades al dia i no té tant mèrit que una de les peces sigui meva”.
Una de les anècdotes més curioses que ha explicat té com a protagonista Ronnie Wood, guitarrista dels Rolling Stones: “Estava a l’estudi i vaig sentir que picava a la porta un home que deia que havia vingut des dels Estats Units. Les treballadores havien embogit en veure-les i recordo que una d’elles va començar a córrer d’una punta a l’altra. Quan em vaig apropar, em vaig adonar que era famós pels seus gestos però no el vaig reconèixer. Tothom sabia que era ell excepte jo, que no tenia ni idea. Després allò es va viralitzar i jo no m’ho podia creure. Si va arribar al meu taller va ser perquè em coneixia a través d’un amic en comú, que va ser qui li va fer el pis que té a Barcelona”.
