Carla Vigo va començar a parlar amb la premsa tan bon punt va fer 18 anys. La neboda més mediàtica de Letícia ha hagut de viure pràcticament tota la seva vida sense la mare, ja que aquesta va suïcidar-se quan ella només tenia sis anys. La pèrdua va trastocar-la, com és normal, i ha necessitat atenció psicològica des de llavors. No l’ajuda pertànyer a la família reial espanyola, ja que això la manté col·locada a primera línia de manera constant. En els últims mesos ha estat ingressada en una clínica, de fet, ja que ha patit bulímia i ha tingut problemes mentals greus. Ara acaba de concedir una entrevista a la revista Lecturas, en la qual confessa que ho ha passat molt malament.
“Aquests últims mesos han estat durs perquè no he estat molt bé, però ara ja estic molt millor. S’ha de treballar en un mateix i això t’ho ensenyen a teràpia”, explica. Els seus problemes personals van començar quan era molt petita, amb només quatre anys. Va ser llavors quan va patir la primera crisi nerviosa: “El primer atac d’ansietat el vaig tenir als 4 anys“. Dos anys després, arran de la mort de la mare, va començar a anar a teràpia: “He tingut sentiment de culpa, però no per tenir el sentiment d’abandonament. Amb sis anys, què faria? Em vaig adonar que la meva mare estava malament. Aquell dia em va deixar a casa d’una amiga perquè hi passés la nit. Si aquell dia li hagués dit que no, potser tot hauria estat diferent. Jo entenia que la meva mare tenia una malaltia, em sentia abandonada i és molt dur”.
Quan va saber que havia mort la mare, va quedar-se en xoc: “Va ser molt dolorós… Vaig intentar fer-me mal i, als 14 anys, vaig començar a fer coses dolentes per a mi com deixar de menjar i vomitar. Amb només vuit anys em mirava al mirall i m’odiava, vaig viure un procés autodestructiu. M’estava matant a poc a poc i no volia que em passés el que li havia passat a la meva mare”.
Carla Vigo confessa que ha trigat molt de temps en acceptar la mort de la mare
El problema és que ha estat molts anys sense ser conscient i sense poder dir adeu a la seva mare, tal com reconeix ara per primera vegada: “Fins que vaig tenir 22 anys, no em vaig poder acomiadar… M’aferrava a ella i han estat molts anys sense poder fer el dol“. La noia reconeix que no se sentia bé amb si mateixa i que, per aquest motiu, reaccionava portant-se malament “i amb rebel·lia“: “No era feliç, sentia que em faltava la meva mare”.
En aquesta entrevista també ha parlat sobre la seva tieta. Resulta difícil tenir-la davant i no interessar-se sobre la seva relació amb la resta de la família. Sempre acostuma a dir la seva i no oculta que abans estaven més unides que ara. No obstant això, és difícil sentir-la parlar malament d’ella. En aquesta ocasió, el que ha fet ha estat alabar que presideixi tants actes sobre salut mental: “Que fes un rap em va semblar molt xulo, la veritat. Em va agradar bastant i em va semblar molt maco. Em sento representada per ella i és la millor. Li dono suport en tot, a la meva tieta”.
