En el mètode ROPA, una dona aporta els òvuls i l’altra gesta l’embaràs. L’elecció de qui assumeix cada paper sol plantejar-se com una decisió personal, però té conseqüències clíniques directes sobre la viabilitat embrionària i sobre el desenvolupament de la gestació. Abans d’iniciar el tractament, l’equip mèdic ha de determinar quina de les dues dones presenta un pronòstic més favorable per a cada funció.
Aquesta valoració es basa en criteris diferents per a cada paper. En la candidata a aportar els ovòcits, són importants una bona reserva ovàrica i una edat en què el risc d’alteracions genètiques que comprometin la viabilitat embrionària sigui menor. En la gestant, cal una cavitat uterina sense alteracions i l’absència de patologies que impedeixin dur l’embaràs a terme. «La decisió final correspon a la parella, però l’equip mèdic orienta amb criteris objectius», ha explicat la doctora María Cerrillo, ginecòloga d’IVI Fertility Madrid.
Les proves que fonamenten aquesta orientació estan definides: hormona antimülleriana i recompte de fol·licles antrals per mesurar la reserva ovàrica; cariotip i, quan escaigui, cribratge de portadores en l’estudi genètic; ecografia i, si està indicada, histeroscòpia per a la valoració uterina; i, juntament amb tot això, antecedents mèdics i obstètrics, edat i índex de massa corporal.
El protocol d’IVI Fertility incorpora una decisió que condiciona el futur reproductiu de la parella més enllà del primer tractament: s’avaluen totes dues dones, encara que només una hagi d’aportar els ovòcits. Amb aquest enfocament, la parella que decideixi ampliar la família anys després ja disposarà de la informació clínica necessària per intercanviar els papers sense haver de repetir tot el procés diagnòstic.
«Com a regla general, se sol recomanar que la dona més jove aporti els ovòcits, perquè la qualitat esperable acostuma a ser millor, tot i que aquesta recomanació es pondera amb la reserva ovàrica de cadascuna i amb el desig de la parella. Estudiem totes dues per mantenir obertes totes les opcions, inclòs un eventual ROPA creuat per a un segon fill», ha assenyalat Cerrillo.
SINCRONITZACIÓ DELS CICLES
Un cop assignats els papers, el tractament exigeix coordinar dos cossos amb ritmes biològics propis. En una transferència en fresc es poden utilitzar anticonceptius orals durant uns dies per intentar sincronitzar els cicles de totes dues dones; després, la gestant rep estrògens durant uns quinze dies per preparar l’endometri, seguits de progesterona.
«L’estimulació i la punció tenen una finestra temporal fixa, però l’endometri de la receptora es pot programar, avançar o endarrerir amb la pauta hormonal», detalla la ginecòloga. Quan els cicles no arriben a coincidir, la solució estàndard és vitrificar els embrions i transferir-los quan la gestant estigui preparada, sense necessitat de sincronitzar-los.
L’elecció entre la transferència en fresc i el cicle diferit respon a criteris clínics concrets. L’estratègia diferida es prefereix quan es fa un diagnòstic genètic preimplantacional (PGT) i cal esperar-ne el resultat, quan es vol programar la transferència amb flexibilitat o quan queden embrions després d’una primera transferència.
Les diferències actuals entre l’embrió fresc i el congelat són mínimes i, en el mètode ROPA, la gestant actua com a receptora amb l’endometri preparat hormonalment i no exposat a l’estimulació. Per això, les possibles diferències entre transferir un embrió fresc o un de congelat són encara menors des del punt de vista clínic.
ADAPTAR EL PROTOCOL
El mètode ROPA no sempre es pot aplicar en la seva forma estàndard. Una reserva ovàrica baixa en la dona que vol aportar els ovòcits obliga a valorar l’intercanvi de papers, l’acumulació d’ovòcits en diverses estimulacions o, si cap de les dues no té un bon pronòstic, l’ovodonació. Les alteracions uterines, com ara pòlips, miomes, malformacions o factors endometrials, es tracten abans de la transferència, de la mateixa manera que es valora l’elecció del tipus de cicle més adequat: natural, substituït o diferit.
A això s’hi afegeixen les contraindicacions mèdiques o obstètriques de la gestant, com ara hipertensió, diabetis mal controlada o cardiopaties, que requereixen una valoració prèvia i poden desaconsellar la gestació si el risc és elevat. Les alteracions genètiques detectades en la dona que aporta els ovòcits exigeixen assessorament genètic i, sempre que sigui possible, diagnòstic genètic preimplantacional.
Aquest diagnòstic, però, no forma part del protocol estàndard. «El PGT és una eina opcional la indicació de la qual depèn del perfil de la dona que aporta els ovòcits, ja sigui per la seva condició genètica o per edat avançada, ja que el semen prové d’un donant sotmès a cribratge», ha precisat Cerrillo. Els perfils per als quals se sol recomanar són l’edat materna avançada, a partir dels 35 anys; els avortaments de repetició o els errors d’implantació en dos cicles de FIV o més, i les alteracions cromosòmiques o genètiques diagnosticades o conegudes prèviament.
