L’estimulació ovàrica controlada és una de les fases que més inquietud genera entre les pacients que inicien un cicle de fecundació in vitro. No obstant això, les dades clíniques permeten contextualitzar aquesta por amb precisió. Segons la doctora Rebeca Jiménez, ginecòloga de IVI Alacant, “la immensa majoria de les pacients, m’atreviria a dir el 99,9% d’elles, presenta únicament simptomatologia lleu. És una cosa excepcional que hàgim d’ajustar la dosi a la baixa per símptomes greus que elles reportin”.
Va indicar que els efectes més freqüents —lleu distensió abdominal, sensació de pesadesa pelviana o canvis d’humor associats a la variació hormonal— són transitoris i no interfereixen amb el desenvolupament normal del cicle.
La síndrome de hiperestimulació ovàrica (SHO) és la complicació més associada en l’imaginari col·lectiu a aquest procés, però la seva incidència real dista de la percepció generalitzada. La doctora Jiménez estableix una distinció clínica fonamental. “Hem de distingir el SHO lleu del SHO moderat-sever. Amb els protocols actuals de medicació, el SHO moderat-sever, que és el que requereix atenció mèdica específica, és molt poc freqüent, inferior a l’1%”. El SHO lleu pot presentar-se en menys del 10% de les pacients, però té un comportament autolimitat: desapareix aproximadament cinc o sis dies després de la punció ovàrica, sense requerir intervenció addicional. “És extremadament rar que avui dia una pacient necessiti ingrés hospitalari per una hiperestimulació ovàrica severa, ja que els protocols actuals són molt segurs i eficaços”, va subratllar l’especialista.
La seguretat d’aquests resultats no respon únicament a la medicació disponible, sinó a un sistema de seguiment que actua en paral·lel a l’estimulació. Durant tot el procés, l’equip de IVI Alacant realitza de manera seriada determinacions de nivells hormonals. L’estradiol sèric és l’indicador clau: quan supera un determinat llindar, la decisió sobre quina medicació utilitzar per a desencadenar l’ovulació es pren en funció d’aquesta dada, la qual cosa permet minimitzar el risc de SHO abans que el quadre tingui oportunitat de desenvolupar-se.
Aquesta personalització del protocol és especialment rellevant en els perfils amb major probabilitat de resposta excessiva: pacients amb alta reserva ovàrica i índex de massa corporal molt baix. En aquests casos, l’estratègia clínica s’ajusta des de l’inici amb dosis inicials més baixes, controls ecogràfics i analítics més freqüents, i vigilància activa dels símptomes al llarg de tot el procés.
Al marge de la baixa incidència de complicacions greus, la doctora Jiménez considera essencial que cada pacient sàpiga identificar quins símptomes requereixen contacte immediat amb l’equip mèdic. Els signes que comunica de manera explícita en cada cas són: dolor abdominal agut, sensació de dificultat respiratòria, reacció al·lèrgica com a erupció cutània, signes de trombosis en membres inferiors i cefalea de gran intensitat. Conèixer aquests indicadors no té com a objectiu generar alarma, sinó el contrari: permet distingir amb claredat entre les molèsties habituals del procés i aquelles situacions que, sent excepcionals, requereixen valoració mèdica sense demora.
