Agustina d’Aragó és la protagonista del tercer capítol del llibre Catalanes en la historia de España (Ariel), coordinat per Ricardo García Cárcel i María de los Ángeles Pérez Samper, que dedica el primer capítol a Estefania de Requesens i el segon a Antoni de Capmany.
En la llarga tradició de guerreres hispanes, Agustina d’Aragó és sens dubte la més coneguda entre un ampli elenc de dones que, arribades les circumstàncies, van decidir agafar una arma i ocupar un lloc tradicionalment reservat als homes com és la milícia.
Altres dones soldat de la història
Agustina és, sens dubte, la més famosa entre elles, però no l’única. Altres dones soldat han marcat la història d’Espanya des de temps pretèrits. La majoria han caigut en l’oblit, però no poques van aconseguir la fama, sigui en vida o pòstumament.
Un parell de segles abans que l’artillera catalana donés la seva famosa canonada a Saragossa, Catalina de Erauso va arribar al grau d’alferes sota el regnat de Felip IV, i va ser premiada pel rei, que li va permetre (cosa insòlita) servir als reials exèrcits. La seva fama va arribar al punt que fins i tot el Papa li va concedir butlla perquè pogués vestir com un home, tal com ella acostumava a fer des de molt jove.
Altres dones amb carreres similars comencen a despuntar avui dia als llibres d’història, ja que apareixen pinzellades de les seves accions a les cròniques de l’època i són recuperades pels historiadors del militar, intrigats per la cada vegada més evident participació de dones en els combats de l’antiguitat.
Un cas paradigmàtic és María de Estrada, que va lluitar a la host d’Hernán Cortés que va conquistar Mèxic armada amb espasa i escut. Una entre diverses dones que van acompanyar Cortés i que van arribar a prendre les armes.
A la dona que de forma puntual i espontània participa en els combats, s’hi afegeix aquella que fa la carrera de la milícia, com María de Soto, que durant 18 anys va servir a la Reial Armada com a infant de marina disfressada d’home a finals del segle XVIII.
El tret de canó inesperat que va donar la fama a Agustina d’Aragó
Agustina estaria a cavall entre totes dues tradicions. Un fet inesperat la va portar a disparar una peça d’artilleria en un moment àlgid del setge de Saragossa, i les circumstàncies i la necessitat de buscar herois/heroïnes entre els defensors i la seva pròpia vocació la van portar a vestir l’uniforme militar fins al final de la seva vida.
Per si no n’hi hagués prou, la seva vida va ser apassionant, diferent, intensa i aventurera. Agustina es va convertir en un mite per mèrits propis i l’article publicat a Catalanes en la Historia de España vol ser una humil aproximació a una de les catalanes més celebres del nostre passat.
Agustina Raimunda Saragossa i Domènech va venir al món a Barcelona el març del 1786. Desconeixem el dia exacte del seu naixement, però si sabem que la van batejar el 6 de març d’aquell any a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Els seus pares eren originaris de Fulleda, una petita localitat del corregiment de Lleida. Un any abans del naixement d’Agustina, la família Saragossa es va traslladar de Fulleda a Barcelona, on Pere Joan, el pare, va començar a treballar en la incipient indústria tèxtil.
Amb tan sols 17 anys, la nostra heroïna va contreure matrimoni amb el cap d’artilleria Joan Roca Vilaseca, deu anys més gran que ella i oriünd de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà. L’ofici del seu marit resultaria determinant per al que havia de venir, ja que des de molt aviat va connectar amb la vida militar acompanyant el seu marit a les seves marxes i destinacions. Seria en aquell entorn on prendria contacte amb els secrets de l’ofici d’artiller.
No queda clar on estava servint Joan Roca el maig del 1808. Però coneixem la unitat on estava destinat, el primer regiment del reial cos d’artilleria Barcelona que, aleshores, estava disseminat per diverses localitats catalanes. Pel seu full de serveis, tenim la certesa que Joan Roca va combatre a la segona batalla del Bruc, per la qual cosa és probable que servís en una de les quatre peces de 24 pertanyents a la guarnició de Lleida i que sens dubte van estar presents en aquella trobada.
Trasllat a Saragossa buscant una pau que no va trobar: el setge
Aquella batalla es va guanyar, i el caporal artiller es va quedar a la línia del Llobregat que bloquejava la ciutat de Barcelona, presa pels francesos sense resistència a l’inici de les hostilitats. Dies abans, la seva dona s’havia desplaçat a Saragossa, ja que allà residia la seva germana, buscant certa seguretat lluny del front, tant per a ella com per al seu fill de poca edat.
Malauradament, la guerra els va atrapar igualment i el 15 de juny es van albirar les primeres tropes franceses davant dels murs de la capital aragonesa.
La columna estava comandada pel general Lefrevre i amb prou feines superava els cinc mil homes, però malgrat el seu curt nombre per intentar prendre una plaça de més de 55.000 ànimes, el convenciment del militar gal que amb prou feines se li oferiria resistència el va portar a pensar que, amb una demostració de força contundent, la ciutat es lliuraria amb facilitat.
Pel que fa als defensors, només hi havia un miler eren soldats d’ofici i la resta, fins als 8.863, eren civils sense ensinistrar. Però, en contra de tot pronòstic, estaven altament motivats i disposats a presentar una defensa ferotge. Com era previsible, aquest primer assalt va travessar les línies exteriors espanyoles amb certa facilitat i va arribar fins a la plaça del Portillo, però el contraatac i l’arribada de més i més defensors va foragitar els francesos. En aquesta inesperada derrota gala es van donar els primers apunts del que havia de venir, ja que en el xoc van participar dones armades amb pals i ganivets.
Davant d’aquesta nova tessitura, el comandant invasor va decidir esperar l’arribada de reforços per intentar un nou assalt. El 25 de juny va arribar Verdier amb més soldats i aquesta vegada amb gairebé dotze mil homes. Lefevre va dissenyar un nou atac contra la ciutat que, en aquells moments, ja estava defensada per Palafox.
L’atac a la porta del Portillo
Una de les nombroses envestides d’aquells dies arremetria contra la porta del Portillo, defensada per una bateria d’artilleria i fusells parapetats. Just allà hi havia el nostre personatge en el moment exacte de l’arribada dels francesos.
Agustina Saragossa participava en la batalla contra el setge des del principi, portant munició i subministraments a primera línia com moltes altres defensores. En una de les contínues visites al front, va veure com tota la dotació de la bateria estava morta o ferida després d’un atac, alhora que una columna d’infanteria s’acostava a la posició per prendre-la.
Lluny d’acovardir-se, l’Agustina es va abalançar sobre el canó, va agafar el botafoc i el va posar sobre el fogó. Per sort per a ella, la peça estava farcida amb una doble càrrega de metralla i bala rasa, de manera que va desencadenar un infern entre la infanteria atacant. La canonada va frenar en sec l’atac i va donar temps perquè arribessin reforços a la bretxa i reforcessin la posició, que fins a uns segons semblava que estava a punt de caure.
Aquesta barreja de coratge i sort va ser aprofitada per Palafox, que es va personar al Portillo en tenir la notícia que una sola dona havia frenat els francesos. L’enlairament mediàtic i l’inici del mite va ser mèrit de Palafox, que va veure el potencial de la jove catalana i del fet que acabava de succeir per aixecar la moral dels saragossans.
Tot i això, Lefevre va seguir amb els seus intents de prendre la capital aragonesa, incrementant els seus atacs i veient ascendir les seves forces a més de 17.000 homes el 15 d’agost. Però un altre fet inesperat ocorregut a centenars de quilòmetres segellaria el destí d’aquest primer intent gal de prendre la ciutat. Dies abans, el 19 de juliol del 1808, tot un cos d’exèrcit napoleònic cauria presoner dels espanyols a la batalla de Bailèn. La pèrdua de 20.000 homes, unida als desastres del Bruc, Girona i Saragossa, van posar punt final als intents de Napoleó de fer-se amb Espanya, forçant un replegament general i una contraofensiva des de França liderada pel mateix emperador.
En contra del que es podria suposar, l’activitat militar d’Agustina no es va limitar al moment de la canonada del Portillo. Va mantenir durant tot el conflicte el seu grau militar concedit per Palafox, va combatre al segon setge de Saragossa, al de Tortosa, a la batalla de San Marcial i a la de Vitòria.
Va ser capturada dues vegades i va aconseguir fugir, va combatre no només a l’exèrcit regular, sinó també a la guerrilla, servint a les ordres del guerriller conegut com el Chaleco als camps de Montiel. Durant la guerra, la seva fama li va permetre relacionar-se amb els grans personatges de la seva època, com Wellington, lord Byron o el mateix rei Ferran.
Amant d’un oficial mentre donava per mort el marit
Va perdre un fill durant el seu primer captiveri, va donar el seu marit per mort durant la guerra, però s’hi va retrobar en finalitzar el conflicte. De fet, va ser obligada pel rei Ferran VII a deixar el seu amant, un oficial anomenat Carratalá que arribaria a capità general, per tornar amb el seu marit reaparegut.
Temps després, mort de veritat el seu marit, es va casar amb un metge carlí del qual va acabar separant-se per anar a viure amb la seva filla a Ceuta. En els darrers anys recuperaria el seu esperit militar i se la veuria passejar per la plaça africana vestida d’uniforme, enyorant els seus dies a l’exèrcit.
El 29 de maig del 1857, una afecció pulmonar s’enduria la vida d’Agustina, que va ser enterrada primer a Ceuta i després va ser traslladada a Saragossa, el 1870, fins que va ser reubicada definitivament a la Santa Capella de la Basílica del Pilar després del seu trasllat durant la celebració del primer centenari dels setges el 1908.
L’Agustina és un dels grans personatges catalans de la història d’Espanya. Una dona d’orígens humils que va guanyar la fama per mèrits propis. El seu ascens a la glòria va ser degut a un fet tan heroic com impulsiu i fugaç, però va saber mantenir-se a la bretxa la resta de la seva vida com una dona valenta, emancipada, avançada al seu temps i feta a si mateixa.
A partir de l’agost del 1808, la jove Agustina Raimunda Saragossa i Domènech passaria a signar com a Agustina Zaragoza, conscient que acabava de néixer un mite vinculat a la capital aragonesa, als seus famosos setges, a la seva entossudida defensa i al mite de la nació indomable que es forjaria durant la guerra de la independència.
