El principal factor per a la pujada estratosfèrica del preu de la llum, que cada dia registra nous rècords i que va arribar a costar 288 euros per megawatt / hora a principis de mes, és l’escassetat de gas. Aquesta aturada en l’exportació de països productors ha provocat que se n’encareixi el preu i que, de retruc, es tradueixi en un increment en el rebut de la llum. Els experts consultats per El Món asseguren que la geopolítica hi té molt a veure, i assenyalen la Xina i Rússia com els principals responsables d’aquest increment del preu del gas.
El gas marca el preu de l’electricitat perquè es produeix un “efecte contagi”. Europa necessita el gas, a banda de les energies renovables, per fer front a l’alta demanda d’energia. Així les coses, els productors d’altres tipus d’energies aprofiten aquesta circumstància i exigeixen que els paguin el mateix que als venedors de gas, cosa que acaba portant al fet que sigui el gas el que marqui el preu de tota l’electricitat, malgrat que es fa servir per generar-ne només una part. “No hi ha cap mecanisme que reguli aquest model energètic. Es basa, únicament, en la llei de l’oferta i la demanda“, explica Xavier Brun, professor de Finances i Banca de la UPF Barcelona School of Management.
La pandèmia i Xina, els principals responsables
La pandèmia, explica l’expert, va provocar una baixada de la demanda mundial d’energia perquè el consum va disminuir exponencialment. Això va omplir els magatzems de les empreses que inverteixen en l’extracció del gas, que es van veure obligades a aturar-se. Un cop la pandèmia va començar a afluixar, es va començar a recuperar l’economia i els estocs van començar a disminuir.
A banda, la Xina va començar a incentivar l’ús d’energies més netes que el petroli i el carbó. “La Xina va començar a demanar més gas i, per tant, la demanda ha pujat en el mateix moment que ha augmentat el consum”, assegura Brun. Però l’aparició de la Xina en aquesta equació no acaba aquí. “Els Estats Units, Algèria i la península aràbiga prefereixen vendre primer a la Xina, que paga més“, detalla l’expert, que assenyala que la crisi diplomàtica entre Algèria i Espanya també influeix a fer que el país africà enviï la major part del gas a la Xina.
Els costos de produir el gas són tan elevats que poden arribar a duplicar el preu. Això influeix molt en la decisió de prioritzar la Xina en aquest intercanvi, donat que els xinesos accepten comprar el gas a Algèria i fer-se càrrec ells del cost de liquar-lo, transportar-lo i gasificar-lo.
Rússia entra en la partida
L’augment de la demanda i la disminució de l’oferta provocada per la intervenció de la Xina és la raó principal per la qual Europa ha de comptar amb Rússia per aconseguir el gas que li falta. En aquest punt entra en joc el conflicte de Crimea i les sancions que la Unió Europea els va imposar.
Europa es veu obligada a confiar en el gas de Rússia i a pagar-li més que la Xina. “El gas acaba sent una arma per a Rússia. És com dir: voleu que sigui el salvador? Autoritzeu el Nord Stream 2“, explica l’expert en referència al gasoducte de gas natural que s’està construint des de Víborg, a Rússia, fins a Greifswald, a Alemanya. Aquesta infraestructura és controvertida a escala política, mediambiental i de seguretat. Per això, diversos països com Suècia, Polònia i els estats bàltics s’han negat fins ara a autoritzar-lo. Ara, l’escassetat del gas pot fer que es vegin obligats a donar-hi llum verda.
Situació caòtica
Europa s’enfronta, segons els experts, a una situació caòtica derivada d’aquest increment en el preu del gas i, de retruc, de la llum. Brun augura que aquest increment es traslladarà a tota la indústria pesant. Això en un principi afectarà els consumidors, però acabarà repercutint en les empreses. “Tot el que suposi calor en un procés s’encarirà de manera estratosfèrica. Els consumidors ho notaran, perquè les empreses els traslladaran els preus”, explica l’expert, que considera que arribarà un moment en què les empreses hagin de fer-se càrrec elles mateixes de l’increment de costos. “Això els suposarà menys beneficis i per tant menys incentius per contractar. Hi haurà acomiadaments i es produirà una inflació desmesurada que pot frenar la recuperació”, explica.
La compra conjunta, cada cop més lluny
Com explica l’expert, l’increment del preu del gas podria perjudicar les empreses en plena recuperació econòmica i afectar, de retruc, les cadenes de subministrament i repercutir en la inflació europea. Per tot això, la Comissió Europea ha promès que al desembre presentaran una proposta per incrementar la vigilància en el mercat europeu i evitar “accions especulatives”. Així i tot, Brussel·les ja ha tancat la porta a la compra conjunta del gas, la principal esperança de l’executiu de Pedro Sánchez per reduir el preu de l’energia després del fracàs de les mesures del pla de xoc.
El professor de Finances, Banca i Comptabilitat a la UPF Barcelona School of Management Joan Anton Ros considera difícil que en algun moment la Comissió Europea s’obri a negociar aquesta qüestió, ja que “les relacions geopolítiques s’acabaran imposant”. Ros assenyala que la relació entre Espanya i Algèria, el principal exportador de gas a l’estat espanyol, complica la possibilitat d’una compra conjunta, ja que Europa mira més cap a Rússia a l’hora d’importar aquest tipus d’energia.
En el mateix sentit, el director general de l’Institut d’Estudis Financers, Josep Soler, veu complicat negociar una compra conjunta amb oligopolis tan importants com Rússia o Algèria. Assegura, però, que crear un pool de compra de gas entre tots els països de la Unió Europea tindria efectes sobre la factura a mitjà termini. “Si Europa es converteix en un conjunt amb força podria començar a funcionar, però es necessitaria molta pressió política per la relació que hi ha amb Algèria“, explica Soler, que assenyala que la pujada del preu del gas és un element de pressió a Europa amb què juguen tant Rússia com els països del nord de l’Àfrica.
“Modificar l’estructura de generació elèctrica és molt costós, tant en diners com en temps“, adverteix Brun, que assenyala que es triga entre sis i nou mesos a desenvolupar un sol parc solar i sis anys a construir una nuclear. “Aquesta transició que exigeixen els acords de París requereix el seu temps. No és una solució a curt termini”, sosté l’expert.
