La Corunya, 2012. Un venedor de loteria de l’administració situada al centre comercial Carrefour troba un bitllet de La Primitiva al taulell. Quan el comprova, veu que està premiat amb cinc milions d’euros. Loteries i Apostes de l’Estat no li abona els diners perquè detecta incongruències en el seu relat i quan el cas comença a ser conegut 317 persones reclamen el premi. Totes asseguren que són les propietàries del bitllet, però cap ho és. Aquesta és la història real que aborda el periodista d’investigació Xaquín López a El cambiazo (Ediciones B), un llibre de no-ficció construït a base de documentació judicial, desenes d’entrevistes i consultes a experts en la matèria. Què estem disposats a fer a canvi de convertir-nos en milionaris? Quines barreres es trobarà un periodista que busca treure aquesta història d’estafa a la llum? Aquestes són només dues de les preguntes que planteja l’autor en aquesta entrevista amb El Món la setmana del sorteig de Nadal.
Per què va decidir fer un llibre sobre aquest cas en particular?
Per la meva feina com a periodista el tema va caure a les meves mans. Jo no el coneixia, tot i que soc gallec, perquè fa 25 anys que visc a Madrid. Em va arribar el 2019, quan el tema ja estava als mitjans de comunicació des del 2013. Després vaig veure la repercussió del reportatge que vaig fer per a un informatiu televisiu i la reacció de l’entorn, de la redacció i de la gent del carrer. Això és un bon termòmetre i em va fer veure que no era com la feina habitual. Ho vaig captar de seguida i em vaig posar a buscar contactes des de Madrid. No va ser complicat trobar un contacte clau que no puc desvelar, però que em va encarrilar i em va enviar material i documentació per estudiar-la. Aquesta va ser la meva primera incursió en el tema.
Com s’han pres els 317 reclamants del bitllet que hagi decidit investigar i treure a la llum el cas?
He volgut evitar el morbo, la crítica fàcil i l’humor irònic amb els reclamants. Això és el que s’ha fet amb ells en general i el que em sembla menys interessant de tot l’assumpte. L’important és mantenir certa distància i respecte. Crec que he trobat la clau per explicar-ho i és una cosa de la qual no s’ha parlat mai en aquest cas: entre els 317 reclamants hi ha un gran component o percentatge de ludopatia. En el programa que vam fer per a la televisió, al mes de maig, vaig entrevistar un psicòleg clínic de la Corunya que em va donar les claus d’aquest fenomen de la ludopatia en aquests perfils. Ell l’anomena pensament màgic, és a dir, persones aficionades al joc que per un motiu o altre s’assabenten que hi ha un premi de cinc milions que no s’ha cobrat i que està vinculat a una de les administracions de loteria de les quals són clients. Es creuen llavors amb el dret de reclamar perquè no apareix l’amo del bitllet i ells aposten en aquesta administració. És com tornar a jugar un altre cop. N’hi ha alguns que jo he entrevistat que han arribat a obsessionar-s’hi, i això sí que és una ludopatia extrema. Tinc algunes anècdotes sobre això.
Com quines?
L’endemà d’emetre el documental a la televisió, el 25 de maig, una parella d’ancians va anar al jutjat de guàrdia de Valladolid i van reclamar el premi. Deien que era seu. Aquest és l’efecte crida: quan aquest tema surt als mitjans de comunicació surten els dorments que s’obsessionen. També em va passar que, l’endemà de sortir en una entrevista a un mitjà de comunicació, vaig rebre un correu electrònic que deia que la persona en qüestió era la propietària del bitllet. És un tema recurrent cada cop que surt la notícia a la premsa.
A què creu que es deu aquesta febre per la loteria?
Després d’haver parlat amb el psicòleg clínic que treballa en el món de la ludopatia, he descobert que hi ha uns índexs de ludopatia increïbles en aquest país i que no es coneixen i, per tant, no es tracten. El psicòleg és molt crític amb el paper de la Societat Estatal de Loteries i Apostes de l’Estat (SELAE) perquè és una institució que recapta ingents quantitats de diners, però que no té el protagonisme que hauria de tenir en les tasques de rehabilitació dels ludòpates. Si ets una institució que viu del joc, que el potencia, has de pensar què fas l’endemà. Fem alguna inversió en projectes de rehabilitació de ludòpates o no fem res? És una crítica molt encertada.
La SELAE és de fet la institució que queda més assenyalada a ‘El cambiazo’.
Focalitzo en ells perquè van tenir un protagonisme especial en tot aquest assumpte. Ara bé, s’ha de diferenciar entre la SELAE del 2012 i la del 2023. L’actual s’ha bolcat en la investigació, ha estat molt transparent amb la policia i gràcies a la informació que ha donat s’ha resolt el cas. La del 2012 no va participar en la investigació. Hi va haver molts buits i van dir que ells no havien d’investigar. De fet, la mateixa Fiscalia i els jutges d’instrucció del número 7 i 8 de la Corunya els van declarar investigats en la causa, tot i que l’Audiència Provincial els va desimputar després. Ells tenen molt protagonisme perquè la primera notícia d’aquest cas la van rebre una setmana després dels fets i no van fer res. Podrien haver fet molt més, no van estar a l’altura segons diu la policia, la Fiscalia i els jutges.
Si ho haguessin fet, la persona premiada hauria pogut cobrar-ho abans de morir.
Com és possible que la SELAE, sabent que hi ha un bitllet premiat amb cinc milions que no té amo i que s’ha extraviat, no truqués a l’administrador de loteria que va segellar l’aposta? Era tan fàcil com trucar a l’administració, que pertany a la seva institució, i preguntar si recordaven la persona que va comprar el bitllet aquell dijous. I no només això, es podrien haver visualitzat les càmeres de vigilància del centre comercial Carrefour on és aquesta administració i es podria haver vist la persona en qüestió entrant i després sortint a l’hora exacta que es va segellar. Sembla que no hi havia gaire interès inicialment per part de ningú de trobar aquesta persona.
Ha dit que el psicòleg li va assegurar que les xifres de ludòpates a l’estat espanyol són molt grans i es desconeixen. Per què no es té ben controlat aquest problema?
Hi ha una bossa oculta de gent que no va als centres de tractament i si no hi vas és difícil que hi hagi una estadística fiable. És igual que el consum d’alcohol en aquestes dates. Molta gent que està en programes de rehabilitació que ha de conviure amb unes festes on ens bombardegen amb cava, vi i tota mena de begudes alcohòliques. Això és el mateix, una barra lliure per al joc.
Quin preu creu que la gent està disposada a pagar per ser milionària?
El preu és incalculable perquè és molt fàcil obsessionar-se amb aquest tema, he conegut moltes persones a qui els ha passat. Reclamen una quantitat milionària sabent que no és seva i no els correspon i segueixen amb aquesta cantarella fins i tot quan ja se sap qui era l’amo del bitllet. Això demostra una obsessió delirant. Hi ha persones que encara avui dia diuen que no dormen bé, que segueixen obsessionats amb el tema fins i tot quan se sap que hi ha un propietari demostrat del bitllet. No tenen cap opció d’aconseguir el premi i allà segueixen.
Arriben a sortir de la realitat fins i tot.
Sí, sí. És una manera de tornar a jugar. Imagino que el que li agrada al jugador professional és el risc, l’emoció del joc. Si segueixes reclamant segueixes ficat en el joc, pujat al cavall a l’hipòdrom i competint. És com tornar a jugar de nou.
Ha omplert els buits que queden en el cas amb ficció o n’ha fugit al 100%?
M’hauria agradat que fos 100% no-ficció perquè soc periodista i escric reportatges d’investigació. Les circumstàncies, però, em van fer recórrer a la ficció per a un capítol fonamental del llibre. Per al periodista escriure sobre això és un camp minat que és molt complicat travessar sense sortir amputat. Crec que ho estic aconseguint i això era un dels meus objectius i el repte més gran per a mi. Hi ha advocats que es juguen amb aquest cas una minuta de 500.000 euros, i no consentiran que hi hagi un periodista investigant a fons que els perjudiqui. Això és exactament el que m’ha passat. He rebut un burofax de l’advocada de la vídua i la filla de l’amo real del bitllet en què se’m prohibeix tot amb relació a aquesta persona. No puc desvelar el seu nom, la seva fotografia, descriure la seva vida o els seus hàbits… Res. No puc citar-lo per enlloc. Aquí vaig tenir les mans lligades perquè si ho feia m’arriscava a una querella. Preferia evitar-ho i ho vaig fer introduint un capítol on faig un relat literari amb personatges inventats, però on parlo d’aquesta persona. Em va agradar la manera que vaig trobar per resoldre-ho perquè tinc informació molt interessant periodísticament sobre les circumstàncies d’aquesta persona i no podia deixar de parlar d’ell. Vaig trobar la manera de fer un gir literari per esbossar amb aquest capítol una mica de la persona de la qual no puc parlar.
Si la família de l’amo del bitllet el portés a judici, vostè no podria argumentar que està explicant una informació d’interès públic i guanyar la querella?
Sí, crec que sí. De fet, vaig estar temptat de trencar el burofax i llençar-lo a la paperera. Però després va sorgir aquesta opció literària i em va semblar que era una línia que no perjudicava ningú i que podria aportar coses noves al lector. Al final vaig decidir no forçar la màquina, però vaig consultar l’Associació de la Premsa de Madrid, el Col·legi d’Advocats, jutges, fiscals i altres veus autoritzades. Hi havia diverses opinions. Crec que és un abús de poder, un xantatge al periodista posant-li una línia vermella que si salta comportarà una querella. És una coacció i una censura a la feina del periodista. M’interessava denunciar aquest tema per sentar precedents de cara a futurs casos similars, però no vaig tenir el suport que esperava del col·lectiu de periodistes de l’associació. Esperava que em diguessin que anàvem a totes amb el seu advocat, però no va ser així i vaig preferir salvar-ho d’aquesta manera.
És habitual rebre un burofax quan a algú no li agrada el que publiques.
Sí, totalment, i és un abús de poder absolut.
Ha aconseguit els objectius que perseguia en començar la investigació?
He aconseguit més del que esperava, perquè creia que em trobaria amb un mur per apropar-me a la figura del propietari del bitllet. Encara segueixo investigant, perquè hi ha cantons foscos i angles que encara no es coneixen d’aquest cas. Espero poder aclarir-los i que en la segona edició estigui tot complet. Això seria una bomba d’efecte controlat dins de tota la història del bitllet robat, un cas molt delicat i de jutjat de guàrdia.
Com creu que acabarà el cas? Es traurà per fi el bitllet de la caixa forta on fa deu anys que està?
Avui dia, amb tota la informació que hi ha sobre la taula, no tinc cap dubte que s’abonarà el bitllet a la vídua i la filla del propietari. En són les hereves i el bitllet els pertany, la policia ho ha demostrat amb una feina brillant. Van començar a investigar el 2019, quan ja havien passat set anys dels fets, el pitjor que li pot passar a un policia. La investigació va arribar a la conclusió que el venedor de l’administració era un estafador i va trobar la persona propietària del bitllet. Els dos investigadors que van portar el cas, de fet, van rebre la medalla de la policia. Ara bé, no es resoldrà ràpidament. Estem en un àmbit judicial, penal, i actualment hi ha una petició de pena de sis anys de presó per al venedor del bitllet i el seu germà, delegat de loteries de la Corunya. Seuran al banc dels acusats tant sí com no, però pot haver-hi conformitat de pena, és a dir, que arribin a un acord per evitar la presó. Això implica assumir el delicte i, per tant, la família reclamarà el pagament del bitllet en una instància civil. Tardarà com a mínim un any, però crec que es tancarà l’assumpte ja.
Per què la policia no va investigar els fets fins set anys després?
Perquè tot es va fer per la via civil, que no investiga. Si algú hagués recorregut en algun moment a la via penal s’haurien avançat abans els terminis. Si al jutge d’instrucció del número 7 en comptes d’arribar-li la causa el 2019 li hagués enviat el 2013 automàticament s’hauria començat a investigar i hauria estat més fàcil. En aquells moments encara vivia la persona propietària del bitllet, que va morir el gener del 2014, però ningú va actuar com hauria hagut d’actuar i s’ha endarrerit tot.
