El públic venia amb l’ovació preparada de casa. Tenia ganes de Lluís Llach, del Llach músic i del Llach activista. Ganes de retrobar-lo i ganes de retrobar-se. Que és el que ha fet l’independentisme en un concert que culminava la jornada de re-mobilització que ha sigut aquest dissabte, amb una manifestació per la llengua més multitudinària del que s’esperava i un Palau Sant Jordi ple, tot i haver-se muntat en poquíssim temps.
“Quan se la convoca, la gent hi és”, sol dir Jordi Cuixart. Aquest dissabte la gent hi ha tornat a ser. I reclamava que se la cridi més. S’ha notat perquè hi ha hagut ovació només d’aparèixer Llach sobre l’escenari, abans que obrís la boca. I n’hi ha hagut després de la primera cançó –Vida– i en cada ocasió que hi ha hagut.
Ovacions no només per als presents, sinó també per als absents, especialment els exiliats, amb Carles Puigdemont i “la inigualable Clara Ponsatí”, com s’hi ha referit Llach, que ha quedat primera en el marcador d’aplaudiments, seguida de prop pel president a l’exili, d’Anna Gabriel i Marta Rovira i de Carme Forcadell, que era al Sant Jordi –igual que la seva successora Laura Borràs– i que ha hagut d’aixecar-se a saludar.
Silenci –Si m’heu de fer callar / Que sigui ara,/ Ara que puc dir no– ha servit per a les primeres crítiques polítiques, que no podien faltar, a Pablo Casado, “un cap d’oposició que ja sabíem que no havia anat a la universitat però que ara dubtem que hagi fet el batxillerat”. Després ha vingut Himne per no guanyar amb Natxo Tarrés, que ha volgut donar les gràcies “al Lluís Llach activista, al tossudament alçat”.
Aviat ha sigut el torn de La gallineta: “Està molt emprenyada, la tinc tot el dia sota la finestra dient-me ‘no foteu res, no serviu per a res, els sindicats són gestors de l’empobriment’. L’he registrat a Debat Constituent a veure si es desfoga una mica”, ha advertit per fer la primera referència a l’objectiu principal o inicial del concert, promoure aquest projecte que lidera “per definir el país que fa tants anys que somiem”. Ha cantat La gallineta amb Montse Castellà, “que també està emprenyada”.
Una Cançó d’amor amb Su i Joan Reig i un Jorn dels miserables vibrant, amb Reig a la bateria i a dues veus, ha arrencat una de les ovacions de primer nivell de la nit. Però encara no estava tot dit, perquè ha sigut aleshores quan ha vingut el plat fort. Ha arribat amb la introducció per fer el Si canto trist amb Joan Dausà –una introducció molt més llarga que la cançó– ha sigut el moment de més voltatge polític. Llach ha iniciat el seu record pels presos indultats –a més de Forcadell, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn també eren al Sant Jordi– i “especialment per les dues dones, Carme Forcadell i Dolors Bassa, que estaven separades de la resta, en altres presons”.
El repàs a la llista dels exiliats ha desencadenat els crits de “president, president” quan s’ha esmentat Puigdemont. Però Llach ha sigut prou hàbil per treure’s del barret un conill encara millor: “I sobretot els més importants, els altres 3.000 represaliats, que us representen i que són els que fan por, perquè vosaltres feu por, feu por! [a l’Estat]”.
Amb el públic completament escalfat ha sortit Dausà a l’escenari i el primer que li ha dit ha sigut: “Segur que no tornes?”. “No, no torno”, ha respost. “És molt emocionant sentir-te cantar una altra vegada”, ha insistit l’altre. “Perquè sou nostàlgics”, ha replicat el de Verges.
El record per Laura Aymerich, a qui ha dedicat Tinc un clavell per a tu –amb el suport del Mag Lari acompanyant la cançó amb mim–, i per Muriel Casals –Cant de l’Enyor amb Gemma Humet i Ju– han continuat amb la línia emotiva. Però a poc a poc s’ha tornat una altra vegada a la reivindicació i “el combat”, amb Abril 74 –amb uns Catarres molt diferents dels que estem acostumats a veure i sentir– i No era això companys, que havia de ser el “final oficial” del concert i de la qual va advertir: “Cantar aquesta cançó, que és una mica trista però es pot transformar, és una necessitat col·lectiva. Ara més que mai, hem de dir ‘no era això companys’. I paro perquè diria disbarats”.
Els versos “potser cal ser valents altre cop” i “és l’espera dels que no ens aturarem” va arrencar aplaudiments del públic a mitja cançó. Després d’una última part amb l’acompanyament dels 14 artistes convidats i un tancament apoteòsic de la peça, estava cantat que el final oficial del concert no seria respectat. Llach ho sabia i ja tenia preparat el seu final oficialment oficiós preferit, que va fer servir a Verges en els concerts de comiat de la seva carrera i que no és altre que fer cantar L’estaca al públic. No falla mai.
L’autentic bis, però, ha sigut amb un Que tinguem sort en què ha entregat tota la seva veu i que l’ha deixat afònic: s’ha notat, i molt, quan ha tornat a parlar per anunciar la que sí que seria l’última cançó, unes Corrandes d’exili amb el tro de veu de Gemma Humet i Ju que han arribat amb un toc d’alerta sobre els altres exiliats, els migrants que moren al Mediterrani. “Europa ens fa vergonya”, ha reconegut.
Després, ja només quedava espai per als Segadors que ha cantat el públic, que tot i no tenir-ne ganes ha marxat disciplinadament. Això, sí, tossudament alçats, encara que sigui una de les cançons que no ha cantat.
