El poeta barceloní Jun Komura (Barcelona, 2002) debuta aquest Sant Jordi amb el poemari ‘Els enyoooors’, un conjunt de poemes que li ha valgut el guardó del VI Certamen Art Jove de Poesia Salvador Iborra del 2023. Komura compagina els estudis de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona (UB) amb la feina de llibreter a la llibreria Ona Llibres. En aquesta conversa amb El Món, el jove autor reflexiona sobre la nostàlgia -eix vertebrador del poemari- i la comercialització que se’n fa, com ha colpejat la gentrificació a la capital catalana i la complexitat del sector literari.
Per què ha escollit la nostàlgia com a eix vertebrador de l’obra?
Més que escollir el tema conscientment ha estat un eix involuntari. Jo em vaig adonar que, sovint, els poemes que escrivia en el meu temps lliure estaven construïts sobre aquest concepte. Aleshores, en veure el factor comú, em vaig posar a investigar sobre la nostàlgia, especialment sobre els seus orígens mèdics, tots els condicionants que se’n deriven, la política que se’n pot fer i com d’estigmatitzada que està la nostàlgia. M’he adonat que és un tema que m’interessa molt, des del seu vessant mèdic fins al més romàntic. Aquesta obra, més que una projecció meva cap a l’entorn, és un recull de totes les tendències nostàlgiques que han engolit, en gran mesura, els grans temes de la literatura, com podria ser l’amor o els cants de llibertat. La nostàlgia ho ha concentrat tot.
És a dir, que s’ha creat un negoci amb la nostàlgia.
Crec que la nostàlgia s’expressa de maneres molt diverses i algunes d’elles s’han acabat instrumentalitzant. De fet, en l’obra de Grafton Tanner ‘Les hores han perdut el rellotge’, l’autor parla de la nostàlgia com un estat espiritual, anímic, que està condicionat per una sèrie de polítiques. Una premissa que s’aplica en les pel·lícules de Disney, ja que la gent no acaba relacionant la seva infantesa amb la vida al poble, per exemple, sinó amb un consum concret de determinades imatges que fa que quan aquests nens passen a ser pares, també vulguin projectar la seva infància als seus fills. De fet, és una mica el motiu pel qual el Mickey Mouse apareix a la portada. És un concepte, però, que no hi acabo d’estar completament d’acord.
Cal diferenciar, també, la nostàlgia de l’enyorança. No és el mateix marxar d’Erasmus i trobar a faltar Barcelona, però en tornar que et desaparegui aquesta sensació. La nostàlgia és trobar a faltar un lloc i un moment en concret, és a dir, que per molt que tornis en aquest lloc, les coses del seu voltant hauran desaparegut. Com per exemple, tornar al barri de tota la vida, i que de sobte hi hagin obert un local de menjar vegà o pisos d’Airbnb.
És per això que el llibre juga amb les identitats de barri?
En certa manera, les identitats de barri serveixen per plasmar les realitats dels barcelonins, que és a qui va adreçada aquesta obra. I crec que, inevitablement, els meus referents que m’han servit d’inspiració, com La niña del peine o la Zowy, em porten cap a un públic més jove, de la meva generació.
La flexibilitat estilística també s’adequa a la manera de llegir d’una nova generació?
És cert que bona part de la crítica que he rebut, tot i que la poesia no n’acostuma a rebre, és que la manera d’escriure s’associa a una nova estètica més moderna, però realment molts dels referents del llibre són barrocs. De fet, l’eclecticisme estilístic i la construcció de l’obra és d’una obra de teatre barroca i em servia per representar amb diferents formats les diferents maneres de percebre la nostàlgia. És per això que he volgut incloure el llenguatge col·loquial, algun barbarisme acceptat. I més enllà d’això, també he volgut incloure referències a la meva generació amb les formes textuals, com ara una ressenya al Google Maps o un feedback a Airbnb.
En molts dels poemes de l’obra s’hi pot veure una crítica a la gentrificació i la presència de turistes a Barcelona, enyores la ciutat de fa uns anys, amb menys presència turística?
Crec que no és positiu comparar ciutats i tendeixo a no fer-ho perquè un dels vessants de la nostàlgia que també tracto en aquests poemes és quan esdevé reaccionària, o quan reivindicar un cert passat gloriós per executar polítiques que poden ser hostils amb la classe treballadora. Considero que no és positiu fer servir el discurs de Barcelona ja no és el que era, però sí que és cert que Barcelona com a gran ciutat, i com a lloc on xoquen molts interessos, s’ha vist molt transformada i desplaçada per l’arribada dels expats, ja que és un perfil de persona que quan arriba a un barri no intenta adaptar-s’hi, sinó que sigui el mateix barri el que canviï.
Crec que en tots aquests anys hem vist que tot el que nosaltres coneixíem com casa, ha canviat. Jo abans sempre deia que el Clot [el barri on ha viscut tota la vida Komura] era el Poblenou sense gentrificar, però ara ja no puc dir el mateix…
A banda de la gentrificació també apareixen altres temes, com ara l’amor i les relacions sexoafectives.
En els poemes he volgut tractar temes amb què convisc jo i el meu entorn, i l’amor és un tema que està sobre la taula. Crec que és una qüestió sobre la qual s’ha escrit moltes vegades, fins i tot massa. Potser abans des d’un prisma més tradicional, com una espècie de recer on refugiar-se de tot, però cada vegada més escrivint sobre les maneres d’estimar i l’amistat. Ara bé, crec que hauríem d’exigir-li menys coses a l’amor, perquè a vegades sembla que ens hagi de salvar de tot i ens hagi d’ajudar a combatre el defalliment vital, i crec que seria positiu distribuir la càrrega en altres espais. En aquest llibre, el meu objectiu era veure l’amor com un sentiment que es processa des de l’enyor, és a dir, el fet de saber que estimes una persona perquè veus que està a punt de marxar. L’enyor, moltes vegades, mostra que som éssers socials, i que som qui som per les relacions que tenim.
L’amor, però, no es limita a les relacions de parella o amistat.
Crec que l’amor com a concepte, com a paraula, és el més desgastat de la literatura, la música i, fins i tot, cada vegada més des del món empresarial. De fet, tot i que cada vegada es demana més, no crec que en cap contracte d’empresa porti implícit haver de demostrar entusiasme i amor per la feina. Una idea que també es veu molt en els comerços locals amb el fer les coses amb amor, però que després, si compares el model empresarial amb les grans companyies, les condicions amb les quals treballen els petits comerços són igual de precàries. Aquest discurs de fer les coses amb amor a vegades serveix per amagar la precarietat laboral i justificar l’explotació a una apel·lació abstracta a un amor que no sé exactament què és.
Això també passa en el sector de la literatura catalana?
Sí, sembla que només funciona per amor. És a dir, que sembla que els que la consumeixen ho fan com una espècie d’acte de caritat, d’amor per la llengua, i els que la fem, o col·laborem en ella, bé siguin traductors, escriptors o editors, ho fem per altruisme. Perquè tot i que no puguis viure d’ella, ho fas perquè l’estimes. A mi em fa una mica de pena que s’instauri la sensació de fer literatura com un acte de caritat.
