El periodista, escriptor i historiador Jaume Clotet (Barcelona, 1974) encara la diada de Sant Jordi d’enguany amb la segona edició de ‘La germandat de l’àngel caigut’ (Destino), un thriller de misteri amb elements històrics que li ha valgut el premi Josep Pla 2024. Llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i història per la Universitat de Barcelona (UB), l’escriptor sarrianenc ha caminat entre la política i els mitjans de comunicació, exercint de cap de redacció de polític al diari Avui, i col·laborant en diverses ocasions en diversos mitjans, com l’Ara, El Punt Avui, El Singular Digital, TV3, Público, Abc, COM Ràdio, Ona Catalana i RAC 1. També ha treballat com a director general de Comunicació dels governs del president a l’exili, Carles Puigdemont, i l’expresident Quim Torra, amb qui va escriure el llibre Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor) (A Contra Vent, 2010). En aquesta entrevista amb El Món, reflexiona sobre l’escassetat de novel·la històrica en català i a Catalunya, la presència del mal en la societat i la política, i la falta d’autoestima dels catalans.
Tot i que no és gaire comú veure novel·la històrica, aquesta obra ha estat tot un èxit. Per què atrau aquest gènere?
És cert que no se’n fa especialment, però sí que és innegable que la novel·la històrica atrau. Tinc la sensació que, durant dècades, la literatura catalana s’ha adreçat a grans minories, és a dir, que hi ha gèneres en català que no se n’han fet prou llibres. Per exemple, per què no hi ha gaire novel·la romàntica en català tot i que funciona molt bé? El mateix passa amb la novel·la negra. Consumim molta obra d’aquest gènere d’Escandinàvia perquè no n’hi havia d’aquí, però els catalans som com la resta de la gent i també volem consumir aquesta tipologia de novel·la. Ara bé, no sempre se n’acaben fent perquè fem literatura en català dirigida a minories.
Té alguna cosa a veure amb el caràcter català?
Crec que a vegades ens sentim una minoria i, fins i tot, elitista, perquè pensem que algunes obres no fan per nosaltres. Però això no és cert, el que agrada a altres llocs també agrada a Catalunya. Aleshores, per què no ho fem a casa nostra? Considero que hem de fugir del sentiment de sentir-nos una minoria i fer més de tot.
És per això que ha volgut situar la novel·la a Montserrat?
Si volia situar l’obra a Catalunya i parlar de l’església, l’escenari més indicat era Montserrat. Tot i que és innegable que fa cert respecte, ja que és un espai on tothom hi ha anat alguna vegada a la vida, si volia que aparegués un monjo a la meva novel·la havia de ser d’allà o de Poblet, i em resultava més significatiu que fos de Montserrat perquè és més conegut, més significatiu. També és veritat que, en situar-se en una institució d’aquesta magnitud, estàs més exposat a crítiques, de la mateixa manera que si fas una novel·la sobre un assassinat al vestuari del Barça, però cal aprendre a lidiar amb les opinions discordants.
És per aquesta por a les crítiques que se’n fa menys literatura?
Pot ser, i crec que és extrapolable a Catalunya i a totes les formes artístiques. Per exemple, si introduïm la paraula ‘Barcelona’ al cercador de Netflix hi trobarem uns quants resultats, però ni de bon tros els mateixos que veiem si busquem ‘Seül’ o ‘Nova York’. Considero que no és normal que una ciutat mundialment coneguda com Barcelona, que acull cada any milers de visitants, que és un referent gastronòmic, cultural, arquitectònic, amb unes grans condicions climàtiques… tingui tan poca presència literària com a epicentre d’una obra. S’hi poden situar milions d’històries. De fet, la meva novel·la podria passar a Nova York sense cap mena de problema, però passa a Catalunya perquè soc d’aquí i crec que, com en el meu cas, caldria fer moltes més novel·les que transcorrin a casa nostra.
En ‘La germandat de l’àngel caigut’ hi apareix un monjo i una agent del cos de Mossos d’Esquadra, però el gran protagonista de la història és el mal.
En la novel·la m’agrada molt el punt d’equilibri que es crea entre el monjo i la mossa, però efectivament el gran protagonista de la trama és el mal, tot i que d’entrada no ho havia plantejat d’aquesta manera. Per si, és cert que acaba sent un protagonista present i absent al mateix moment. És un fil conductor, que estava pensat com el detonant de la història, que ha esdevingut un protagonista principal, perquè el mal està present en la nostra societat cada dia.
Hem de normalitzar el mal, doncs?
Més que normalitzar-lo, hem d’entendre que sempre hi és present, perquè tots hem fet coses mal fetes en algun moment de la nostra vida. Crec que això ho veuríem molt clar si, ara mateix, a Catalunya hi hagués una gran catàstrofe, com ara que ens quedéssim sense menjar o aigua. No actuaríem ‘malament’ per cobrir les nostres necessitats? No participaríem d’un saqueig en un supermercat si ens hi anés la vida? Què hauríem fet l’any 36 en l’Alemanya nazi? Què faríem ara a Síria si fóssim militars? És molt fàcil assumir un rol crític amb el mal vist des de fora, però es complica quan t’hi trobes dins. Plantar-se contra el mal és un gran acte de valentia.
És a dir, que la fi pot arribar a justificar els mitjans.
En certa manera, potser tendim cap a aquesta premissa com a societat. Però, crec que hem d’entendre que no tot és blanc o negre, una cosa que es pot veure en la Guerra Civil Espanyola: el bàndol franquista, els dolents, el republicà, els bons. Fins aquí crec que hi estem tots d’acord. Ara bé, un cop dins de cada bàndol, res és tan senzill. A vegades, crec, que és més fàcil deixar-se endur pel mal que plantar-li cara…
Una situació extrapolable a la política.
En política crec que és més fàcil detectar el mal, perquè és molt visible. Els polítics estan constantment presents a Twitter i s’enfronten a les comissions de control del Parlament, a les judicatures… Un polític que fa malament les coses, normalment l’acaben enxampant. És cert que fa 20 anys era més difícil, però avui en dia, amb tots els mecanismes que existeixen, és més fàcil de veure. En democràcia, és molt difícil fer el mal en la política.
Però, si la societat s’ha adaptat als nous mecanismes de control per continuar fent el mal, no ha passat el mateix en la política?
Segur, però crec que el sistema sempre es protegeix més. El mal està en llocs on es veu menys, com en les grans empreses, els grups mediàtics forts, on no se sap qui realment mana. Allà és on rau el poder. Tot i que el poder és molt divers i també hi és a la política, segurament és més poderós el president del Barça que el mateix president de la Generalitat. En haver-hi controls i democratitzar-lo, el poder polític perd força.
És a dir, que les grans empreses tenen més poder que els polítics.
Crec que el poder polític està acomplexat. No és conscient del poder que té la institució pública. Haurien de ser més conscients que ells són qui tenen els vots i, per tant, molta legitimitat. Els altres agents també tenen molt poder, però no sé fins a quin punt tenen tanta legitimitat. Ara bé, estan acomplexats, tenen pànic escènic a què se’ls critiqui a les xarxes socials, perquè a vegades prenen decisions condicionats per aquest factor, i haurien d’entendre que hauria de ser al revés. Crec que és fonamental creure’ns el que defensen. Per exemple, per no parlar dels polítics d’ara, el president Maragall estava molt convençut del que defensava, i Jordi Pujol també. Eren dos polítics amb una personalitat marcada, i es notava, perquè si no t’agafen la mida molt ràpid, especialment els mitjans de comunicació. Estem en un moment de lideratges líquids, però calen lideratges forts.
A banda de l’extrapolació del mal en la societat actual, en la construcció històrica de la novel·la també s’hi poden veure molts símils. Aquesta era la intencionalitat durant el procés d’escriptura?
Tot i que no fos una intenció directa, hi ha molts elements a l’obra que estan relatats tal com els penso. Per exemple, quan apareixen els Mossos d’Esquadra, hi ha moltes qüestions que estan tractades tal com me les han explicat amics meus que formen part del cos, però perquè és impossible escriure una novel·la sense deixar que les vivències i els coneixements condicionin. Surten molts elements de la meva família i el meu entorn més proper, tant amb els Mossos com les persones que pertanyen a l’església. Jo tinc amics que són monjos i que van en moto, com passa en la novel·la. Cal trencar tòpics.
Per tant, implícitament l’obra intenta trencar estereotips?
No de manera buscada, però si és una situació que existeix, per què no parlar-ne? Hi ha monjos que van amb moto, i hi ha dones agents dels Mossos, per tant, la novel·la ho ha de reflectir. Crec que el fet més revolucionari d’aquest llibre és que passa a Catalunya, i ja m’està bé que sigui així. La gent no se sorprendria si passés a Nova York, però com que la història transcorre a Montserrat i els personatges agafen el Cremallera, els lectors queden més impactats. Hem de parlar més del que passa a casa nostra.
Per què ens sorprèn que un thriller d’aquestes característiques passi a Catalunya?
És per falta d’autoestima. Podem parlar del Barça, de la Sagrada Família, però preferim emmirallar-nos amb les històries de fora. I no només en la literatura, costa més trobar un restaurant de cuina catalana a Barcelona que un de cuina peruana o de sushi, i hauria de ser al revés. Ens falta autoestima com a catalans.
Quins factors tenen a veure amb aquesta falta d’autoestima?
Crec que el turisme ens està diluint com a identitat catalana. Caminar per les Rambles de Barcelona és com caminar per Marsella. Per què tot són els toros i el ‘flamenco’… No té cap mena d’interès. Hem de traure profit la nostra identitat, els nostres costums i la nostra manera de funcionar. I, de fet, sempre que parlem de Catalunya, ho fem en negatiu… Ens exigim massa i, fins i tot quan guanyem, no ho sabem celebrar. Hem de saber gaudir dels èxits i deixar de posar-nos al dit a l’ull constantment. Tot i que amb la llengua tenim molta feina per fer, amb els anys hem aconseguit petits èxits… Fem-ho valdre.
