Pareu els ulls. Ací, tot seguit, hi ha una part de la història de la nissaga Dorca. La completa podria omplir un fulletó de canya i cordill. I més. Salvador Dorca, el besavi de Joaquim, se’n va anar a Cuba, en va tornar “amb quartos” i va fundar una petita entitat, la Banca Dorca, que va acabar adquirint Florenci Pujol, el pare del president de la Generalitat. És un bon començament.
El final, la penúltima baula de la cadena, correspon a Joaquim, que ara és director de Màrqueting, Comunicació, Estratègies i Nous Negocis de Devir, una de les empreses d’àmbit mundial més importants al tauler dels jocs de taula i altres activitats paraculturals dignes de la màxima atenció i l’elogi unànime.
Joaquim Dorca, de bressol robust, en va traure poc, d’una família tan singular, i es va haver de guanyar la vida a pic i pala. Ell mateix comenta que quan va començar no tenia un duro i va haver de viure del PIRMI mentre la seua dona rentava lavabos. Des d’una posició actual molt més còmoda, es considera “conservador, anglòfil, sionista, escèptic i independentista”.
Durant el Procés va ser expulsat de l’Assemblea Nacional per haver impulsat la sectorial de Defensa, que tocava un àmbit tabú per a gent benpensant. Ara dedica les estones i els euros lliures, a més de jugar i perpetrar jocs, a la Societat d’Estudis Militars. Mentre espera que canvien els vents, no s’està d’acusar els líders polítics del Procés d’haver “trencat la confiança entre catalans” i de demanar-los que abandonen, d’una vegada per sempre, la política.
Qui va ser Salvador Dorca?
Home! Salvador Dorca Turon. Aquest era un tio de Ridaura, d’una família que, per la part que jo me’n sé, eren molts fills. Durant les carlinades –no sé quina exactament, però diria que la segona–, farts de pagar impostos a uns i als altres cada cop que passaven pel poble, ell i un amic seu que es deia Feliu de cognom se’n van anar a Sant Feliu de Guíxols a treballar de mestres d’atxa. Com que els amos no els podien pagar, ho van fer amb un viatge a Cuba. Hi va anar, va estar fent-hi carreteres –fent-les [ho recalca i simula amb els braços un moviment de pala]– i després va tenir un grup de gent que treballaven per a ell, va fer duros, se’n va tornar i va muntar una banca, la Banca Dorca.
Una banca que va passar als seus fills, Joan, Alfred i Claudi.
Sí. Va morir als anys 20. Joan, Alfred, Claudi i la tia Irene, també, encara que no hi estava vinculada. Qui ho portava era l’Alfred, que és el meu avi. Un senyor de Barcelona d’aquests amb un gran bigoti. Ja anava marcat per la vida, perquè els seus socis eren anglesos i ell mateix era anglòfil. I també menjacapellans, republicà i de dretes. En fi, que tenia tots els números perquè l’anessin a buscar a casa. I efectivament, el 19 de juliol el van anar a buscar a casa i va marxar. [Riu].
I no el van enganxar…
No. El va avisar el porter de la finca quan anaven a entrar. Els va dir que l’esperaven a dalt, a ell, al meu pare i al seu germà, també.
Van pegar a fugir tots tres.
Sí. Van anar a Tolosa de Llenguadoc, que és on els esperava la seva mare, que també havia fugit. El meu pare se’n va anar a Anglaterra i el meu oncle se’n va anar a Itàlia amb la meva àvia.
Destinacions diverses.
Sí, perquè els meus avis eren separats. El meu avi s’havia separat de la meva àvia.
Caram! Que moderns! Amb diners, anglòfil, de dretes, anticlerical, republicà, separat… Era catalanista?
Ui! Molt! Era de la Lliga, però després es va fer del partit aquell, el Partit Republicà Catalanista, o una cosa així. L’integraven gent així, de qualitat, de no sé quants cognoms catalans, que es creien el país, el Prat de la Riba i tot això… Van haver de sortir tots corrents. [Riu]. Pels uns i pels altres.
Va tornar quan va acabar la guerra?
El meu avi va estar a punt de fer-se suís, perquè es va acabar aixoplugant allà, però va voler tornar i va haver de fer un pacte. Perquè una cosa és que els rojus els volguessin matar i l’altra és que el règim acceptés la seva tornada. Va fer els seus moviments i va haver de cedir propietats a l’ajuntament i coses d’aquestes que es feien llavors. Al final, ho va aconseguir.
Francesc Cambó no se’n va sortir…
Tot era molt complicat. Al final, el meu avi, fart de tot això, es va suïcidar. Jo no ho sabia i me’n vaig assabentar fa poc. Es va suïcidar quan es va vendre la banca i es va trobar gran. Era un home amb un humor negre molt especial. Va trucar per telèfon al meu pare i li va dir: “Mira, Quim, soc aquí, al balneari, a Caldes. Demà al matí, que ja no hi seré, vine a buscar-me”. Es va fotre uns barbitúrics i ho va deixar estar. Però bé, era una generació per a la qual tot això era normal.
Normal, normal, no sé jo si…
No el suïcidi, però era una generació que va patir molt. Els van enganxar amb un peu a cada banda. Tu veus fotos d’ells abans de la guerra, com feien les coses… Ell va ser de l’última junta de l’Ateneu, va guanyar les eleccions, que també és mala sort, el juny del 36, i qui el va poder traure de Barcelona va ser el pare de l’Heribert Barrera, que era de la UGT. Va ser qui li va muntar el cotxe per portar-lo a Sabadell, i amb un avió el van traure a ell i al meu oncle Alfred, l’hereu, que era el més gran. Els van traure amb avió. Això són les històries que he anat recopilant.
Quan torna el seu avi la banca encara hi era?
Sí.
El van deixar reprendre-la?
Sí.
I per què l’any 59 se la venen a Florenci Pujol i el seu soci?
Tenien dues ofertes. La del pare de Jordi Pujol i una altra de Banco Hispano Americano. Jo sé la història que s’explica a casa, que no té res a veure amb la que explica Pujol. El meu pare, que és el que ho va facilitar, era conegut del Florenci. El meu pare treballava a la borsa des que tenia 14 anys i el coneixia. Suposo que el meu avi devia voler fer net. Els germans Dorca –és a dir, els meus oncles i el meu pare– eren els únics descendents de l’avi Salvador, perquè ni el Claudi, ni la Irene, ni el Joan no van tenir fills. Només en va tenir l’Alfred, que era el que ho portava. I els seus fills tampoc s’hi van voler embolicar. El meu pare treballava a la borsa, l’altre, en marroquineria i el darrer, en una altra història. S’ho van vendre i santes pasqües. Van triar l’oferta del Florenci i el seu soci, Moisès David Tennembaum.
Quina és la diferència entre la versió que conta Jordi Pujol de l’adquisició del banc i la que li explicava la seua família?
La discrepància és sobre qui va convèncer a qui. Nosaltres diem que no teníem un interès específic per vendre. L’avi s’ho va plantejar i de seguida va rebre una oferta de l’Hispano Americano. Al final, per una decisió que no vull dir perquè jo no hi era i el meu pare tampoc m’ho va explicar, van triar la del Pujol. El que sí que sé és una frase que sempre es va dir a casa. El meu pare li va dir al Florenci: “Li has de dir al teu fill que ha de triar entre fer de polític o fer de banquer. Són dues coses del tot contradictòries”.
Hi coincidien, el seu pare i el del president Pujol, pel que se sap.
Florenci hi estava del tot d’acord, sí.
El seu avi els va deixar una deixa també, a Suïssa o a Andorra?
No, però va deixar molts duros, l’avi. Però es van fondre. Jo no n’he vist ni un. [Riu].
Qui se’ls va fondre? El seu pare i els seus germans?
Mon pare, els seus germans… El meu pare tenia una frase que és molt bona. Deia: “Mira, hi ha dues vides. N’hi ha una que està molt bé, però és cara. [Riu]. I n’hi ha una altra que no està tan bé i és més barata. Tu has de triar quina vols”.
Ell va triar la cara…
Sí, però no ho deia només pels cèntims. Algunes decisions a la vida també són cares. I són les que has de triar. Els va anar bé, van fer els seus dallonses… El meu pare va continuar treballant a la borsa, fins que va morir encara jove.
I com no li va arribar a vostè ni un duro?
La meva mare, que no treballava ni tenia grans pensions, va anar vivint del que quedava del meu pare fins que va morir. I no et penses que eren moltíssims milions de pessetes. Pel que fa a la deixa, a Suïssa, res, però a Andorra, sí, clar. Tothom tenia quartos a Andorra, no?
Ah, sí?
Aviam. Pensem-hi: burgesia catalana que va haver de sortir corrents als anys 30, es mor el general i venen tots aquests, els falangistes de l’UCD, que també volien els seus quartos, i tota aquesta gent de les esquerres. Tothom que pogués tenir cinc, deu, dotze milions de pessetes intentava tenir-los a Andorra. Perquè en aquell moment, als anys setanta i vuitanta, tu no sabies si et tocaria sortir corrent ni de qui fugiries. De fet, el cop d’Estat de Tejero hauria pogut anar per altres camins, que jo crec que no, i ja hauríem tornat a ser-hi. Era una qüestió de responsabilitat pràcticament patriòtica tenir quartos a Andorra. [Riu]. Un altra cosa és ser president de la Generalitat i donar lliçons de civisme i de tot això amb aquells diners fora. En tot cas, al senyor Pujol jo no li retrec res més que haver segut un mal pare.
En quin sentit?
Tot això ho va fer pels fills. No era perquè ell, en comptes de menjar truita a la francesa, volgués menjar gambes cada nit. Ell ja en tenia, de duros, però la protecció excessiva, pel record de les coses que havia passat… Suposo, eh! Que jo ara aquí faig política ficció. Però crec que és un exemple d’això. I això [baixa la veu amb complicitat irònica] és molt català també.
Com marca venir de família rica de l’Eixample de Barcelona?
Aquesta és una pregunta… Mira, el que t’explicaré ara ho he anat descobrint a mesura que m’he anat fotent més vell. Jo no he tingut un duro mai. M’ho he pencat tot jo. No tenia un duro, he cobrat el PIRMI, la meva dona ha netejat lavabos… O sigui, tot el que vulguis d’això, però, en tot cas, sempre he segut independent, m’he dedicat a un negoci amb què la meva família no tenia cap relació, no vaig estudiar dret perquè m’endollessin en la companyia d’aigua, que és on treballava el meu pare… No vaig fer res del que s’esperava. Però haver nascut on vaig nàixer sí que et dona una cosa que és molt injusta per a la resta de la societat. Això et dona expectatives. Si he tingut una mica d’èxit professional, és en part per això. Jo no pensava quedar-me papant mosques amb un salari corrent treballant per a algú que em fes coses que no m’agradaven. Per a això ja vaig fer la mili. És millor arruïnar-te un parell de vegades i acabar surant que no, crec jo, fer el que no t’agrada. Hi ha gent que s’hi sent còmoda, però jo no. I m’han salvat les expectatives.
El seu avi era anglòfil. Vostè, també?
Sí! I el meu pare, també. De fet, la majoria dels amics del meu pare no eren catalans. Eren britànics, eren jueus polonesos i coses d’aquestes…
I el van portar a una escola anglesa de petit?
No. Però a casa permanentment hi havia francesos i anglesos amb relació familiar, per entendre’ns. Jo he parlat l’anglès de sempre i el francès, també.
Com va viure la seua família –si és que el va viure d’alguna manera– el final de Banca Catalana?
El meu pare es va comprar amb uns socis una urbanització a Llafranc, per construir-hi, i un Chrysler Imperial…
No. No m’ha entès. Dic la intervenció per part de l’Estat i l’actuació de la justícia, amb Felipe González i Narcís Serra al govern, de Banca Catalana.
[Riu]. Aaaaaah, perdó! Això ho recordo molt perquè el meu pare em va fer fer-li una carta al Pujol. Personal. Dient-li que els Dorca consideraven que no havia fet res fora de mare, que era una cacera política i que malauradament anaven a pel sistema financer català, tota aquesta gent.
El seu pare això ho tenia ben clar, que era un colp contra el sistema financer català?
Com tots els seus amics agents de canvi i borsa que van anar a la presó… Ell deia que tenia més amics a la Model que fora. Perquè una cosa que no es va fer a la borsa de València, a la de Bilbao o a la de Madrid, és anar a buscar tots els agents i apoderats que feien negocis, no només per no pagar més impostos o no per no pagar impostos, sinó perquè feien moltes operacions opaques. Es donaven la mà dijous, s’ho venien dilluns, havia canviat el preu… Totes aquestes coses que, investigant, amb la llei a la mà, et podien portar a la presó, que és el que feien Alejo Baixeras i el que feien tota aquesta gent que va acabar a la presó… Això ho van fer només aquí. Hi va haver una cacera contra la Borsa de Barcelona. És evident.
La Borsa de Barcelona ara és un record, un grill de creïlla.
Aquesta és la gran estafa. Traure’t la capacitat financera, traure’t els bancs, les caixes, traure’t la Borsa, i portar-te els Jocs Olímpic i el turisme.
Això darrer ho han fet ells o s’ho han fet els catalans?
Això ho hem fet nosaltres, però és que on vols que vagin els diners?
On siga!
Parles dels teus? Això és molt fàcil. Això és fer trampa. I no és el turisme. És el totxo. Nosaltres, Devir, som una companyia que som pobres, hem crescut a pulmó, sense grans inversors, i ara som un grup molt potent. Aquest despatx ens va costar, no ho sé, 600.000 euros i ens n’hem gastat 300.000 a arreglar-lo. Va costar una mica menys d’un milió i, un cop ja està arreglat, ens n’oferien 1.700.000. On vols que vagin els diners? A mi generar 700.000 euros de marge em sembla un gran negoci.
Això ha passat a Barcelona, ha passat a Madrid i ha passat en totes les grans ciutats. I a Madrid tota l’economia no s’ha decantat pel totxo…
Perquè ells tenen el BOE i tenen moltes altres coses. Aquí hi havia la iniciativa privada, les companyies que van cometre l’error de creure’s l’autarquia. Aquest compromís tan català, tan de la Lliga, de l’intervencionisme des d’aquí, no? Vosaltres ens manteniu el preu de la pesseta que ens interessa, nosaltres fabriquem, copiant!, bona còpia, però copiant, per vendre al mercat espanyol. El final d’això no es pot deslligar de la Unió Europea. Si vols que t’expliqui com ho veig jo, t’ho explico…
Vinga!
Totes aquestes companyies que havien fet una còpia local d’una cosa que internacionalment funcionava, per osmosi i per relació, van acabar també distribuint el producte que ells havien copiat. Perquè tenien la logística i la distribució, el coneixement del producte i del mercat. Tots. Fins que arriba un moment que l’últim amo d’aquí s’ho ven a aquells, sovint a canvi –o no– que el seu fill continuï sent-ne director general. Llavors toquen pasta, aquesta gent. I fas una pregunta, sobretot en una indústria com la nostra, on hi ha moltes adquisicions i gent jove que ha tocat quartos: “Has venut la companyia i t’han tocat cinc milions d’euros o de dòlars. Què fas amb això?. Tornes a muntar una companyia de jocs? Però si ja la tenies!”.
Abans ho feien.
Però ara la globalització està feta d’una manera… Totes les indústries, tots els sectors, tenen un alfa, un mee to, i si són globals, localment poden tenir això en petit. No hi ha res més. Tota la resta és gent de nínxol, molt ben especialitzada, per distribució local o per tipologia de producte. Tot funciona igual. Tu, quan has construït una cosa i te l’han comprat, has de tornar al mateix sector i muntar-ne una altra? Ho pots fer com a distracció només.
Estem farts de veure-ho. El tio que tenia en una ciutat mitjana la seva indústria càrnia o la seva fàbrica de sabates o un escorxador fa tot aquest procés, s’ho ven a l’estranger. Amb la fàbrica de dins la vila arriba a un acord amb l’ajuntament, l’hi requalifiquen i munta un hotel con encanto o una discoteca. I els seus fills hi fan de conserges. Això és el que ha fet molta gent, que després s’ha comprat la casa a quatre vents a la Cerdanya.
Aviam. Els diners no són ni valents ni covards. Els diners el que volen és sobreviure. On has d’anar a lluitar si allò que més dona és el totxo? Què faràs? No anar-hi tu? Hi anirà igualment un altre. Els espais que no ocupes, els ocuparà un altre.
Tot això, juntament amb el fortíssim moviment centrípet de l’Estat cap a Madrid, porta l’economia catalana cap a la subsidiarietat i la marginalitat.
I porta també cap a l’aparició de l’independentisme de centre dreta, burgès. El pacte amb Madrid, que pressuposa que ells et poden protegir el mercat, amb la Unió Europea desapareix. El pacte amb Madrid, que comporta que ells et poden mantenir la divisa perquè tu puguis fer negoci als Estats Units o a Alemanya, desapareix amb l’euro. El primer que trenca el pacte amb la burgesia productiva catalana és Madrid arran de l’entrada a la Unió Europea. Madrid no ens defensa de res econòmicament. L’única cosa que fa és agafar quartos i pagar el seu monstre. Però jo no crec que això sigui una davallada. És un canvi de model molt important.
Si el canvi de model és cap al totxo…
No, no, no. Això s’ha d’acabar. El meu punt de vista és més polític que empresarial en aquest sentit, però parlo des del punt de vista d’una empresa globalista. La solució és el pacte dels perifèrics amb els globalistes, que arraconi el pont aeri. Arraconant la gent que s’ha decantat per aquest statu quo que té patrimonialitzat el Penedès. Que paga 30 cèntims als pagesos. És contra aquesta gent que ens hem de moure.
Perifèrics i globalistes? Què és això?
Els globalistes soc jo. És la gent que construeix empresa multinacional amb seus a diferents llocs, que treballa al mercat internacional amb deu monedes i dotze idiomes diferents, que produeix on sigui del món, que emmagatzema a qualsevol lloc del món, que crea amb gent de qualsevol lloc, perquè el passaport no té res a veure…
Quants n’hi ha, com vostè, a Barcelona? Són gaires?
Sí, home, sí. I és cap a on hem d’anar. On aniràs, si no? No pots copiar models. I aquí ens equivoquem perquè el que fem és subvencionar-ho, que és la garantia que allò no prosperarà com a indústria.
Qui subvenciona? La Generalitat?
Qualsevol. Aquest relat que ara s’ha escampat sobre la indústria del videojoc –i no hi vull anar en contra– crea indústries culturals ionquis amb diners públics. Subvencionen en comptes d’oferir les condicions als bussines angels o a les rondes d’inversió perquè sigui més atractiu posar quartos en estudis de videojocs locals que convertir la fàbrica de l’avi en un hotel con encanto. Mentre sigui més barat i doni més quartos l’hotel això no passarà. T’ha agradat?
Sí. Vostè va passar per Juguetes Borrás i per Ediciones Zinco. Per empreses que no eren seues i que es dedicaven al joc de taula. Després es va independitzar. Diu vostè: “He arribat on soc jugant”. D’on li ve aquesta passió?
De l’anglofília familiar. A casa jugàvem al bridge de sempre. Jugàvem a cartes cada tarda. Gràcies al meu avi matern, amb el meu germà jo jugava a soldadets amb el reglament d’H. G. Wells. Després, també amb el meu germà, que és més gran que jo, com que anàvem a Anglaterra, vam conèixer tot el tema de les miniatures i del wargame amb soldats de plom. El meu temps de lleure normalment sempre ha segut jugar.
Com va nàixer Devir?
En un entorn en el qual la distribució de jocs de cartes col·leccionables –en aquell moment, Magic i Pokémon– estava en mans de Planeta, on jo treballava. Els americans demanaven que Planeta s’hi comprometés més. I Planeta no hi estava preparat perquè era un negoci que a ells no els rendia. No era estratègic per a ells. Donava quartos, però no gaires. Els americans es van decebre, van buscar socis per venir aquí i van triar Devir, que era una companyia que portava Portugal i Brasil.
Però Devir no era de vostè.
Nooo. Jo era a Planeta. La gent de Devir se’m va acostar i em va dir que estaven en converses amb els americans i que volien que jo treballés amb ells. Em van demanar que deixés Planeta, ho vaig fer, me’n vaig anar a casa i quan Devir va arribar a un acord amb Wizards of the Coast em van cridar per fer-me’n soci i portar el negoci aquí.
Li’n van donar una participació, doncs.
Sí. Això era Devir de l’any 2000.
I després?
Al principi, Devir només treballava a Brasil i Portugal. Després amb el que es guanyava aquí es va obrir Devir Estats Units, una companyia que es diu Devir Amèriques per servir tots els mercats castellanoparlants llatinoamericans. Es va obrir també Devir Itàlia, Devir Xile, Devir Mèxic i Devir Colòmbia… I ara som nou companyies. Arran de tot això es va fer una gran reestructuració de l’accionariat en la qual dins la companyia som un grup de socis que, a part de controlar-la, tenim participació en el grup.
No ho acabe d’entendre. Vostè on té la participació?
A Devir Investments, que és el grup.
Molta o poca?
Prou.
La seua opinió és determinant?
La de ningú és determinant.
Sempre han d’arribar a acords.
Sí.
D’acord. El joc de taula és cultura?
Oi tant! Em sap greu haver-ho de justificar.
S’ha hagut de justificar amb el cinema, el jazz, el còmic…
El joc és cultura, però, a més, amb unes arrels ben profundes… Huizinga! Johan Huizinga diu que el joc no és més que una metàfora de la realitat en la qual interactues d’una manera segura. És una eina de transmissió cultural. I ara, amb la sofisticació que hi ha en tot el joc que surt, és una eina de combat cultural, també. No és igual fer un joc sobre un tema que sobre un altre. Amb un tractament de la dona d’una manera o d’una altra. Ja estem filant molt prim.
Fa anys que el seu sector es baralla per aconseguir el mateix IVA que els altres productes culturals. Se n’han sortit?
Nooooo. Ni ho aconseguirem. És impossible això.
Però, si és cultura, en què quedem?
Com vols que un polític actual ho entengui? No pot.
El joc de taula o de participació és guerra?
És competició. Una de les potes… Hi ha un decàleg sobre el joc. Ara no sé si em recordaré de cada afirmació. És sociabilitat, és descoberta, és competitivitat, és llibertat…
És masculinitat, virilitat?
Nooooo. Aquesta indústria s’ha fet grossa, no perquè s’obrissin els friquis incels [riu] que jugaven a això perquè no jugaven al futbol i no lligaven. No és que ells s’obrissin, sinó que les companyies vam obrir la idea del joc com a punt de trobada personal a les dones joves. Això va passar l’any 90 a Alemanya i a primers del 2000 aquí. Aquesta és una de les coses que va fer més fort el sector.
Per tant, el joc al començament era masculinitat fins que va començar a ser també feminitat.
Era masculinitat perquè l’home anava a treballar i en el seu temps lliure feia el que li donava la gana. Quan la dona en teoria no tenia temps lliure perquè havia de cuidar dels avis o dels nens, fer-los una truita francesa. Hi ha un canvi social important. S’atreu la dona al joc en primer lloc per una qüestió de sociabilitat, perquè és una cosa important que els grups, siguin amics o siguin família, estiguin junts. I a part, perquè a elles també els agrada jugar, com també els agrada llegir.
Al joc ha passat com a les pel·lícules Disney, que han transitat de la princeseta bleda a la guerrera amb arc i espasa?
També. Com al món de la ficció heroica o del pulp. Abans hi havia molt poques autores. Però, des que hi va haver Anne Rice, amb L’entrevista amb el vampir, i van sortir Crepuscle o Els jocs de la fam… Tot això són autores femenines. I Joanne Kathleen Rowling, amb Harry Potter. Sobretot, Harry Potter.
Abans hi havia hagut autores com Agatha Christie…
No, no, no. Perquè les protagonistes vivien la feminitat d’una altra manera. Això ha passat en molts altres àmbits. I ha passat també a l’inrevés. El canvi social és tan important, que també va passar quan els homes es van començar a cuidar el cos, a depilar-se i a posar-se productes. La indústria de la cosmètica va doblar el mercat.
Recupero el fil. Harry Potter i Pokémon. Pokémon és com Harry Potter. Abans de Pokémon les nenes no col·leccionaven cartes i no feien gairebé col·leccions de cromos. El col·leccionisme sempre havia estat reservat molt més als homes. Això es veu amb els fascicles. La indústria del fascicle sempre havia segut així. Però Pokémon multiplica el mercat per dos perquè les nenes també s’hi apunten. Perquè els ninos són cozy. Són molt monos. I Harry Potter literàriament, també. De fet, Harry Potter és una nissaga que acompanya en ficció el pas de la infantesa a l’adolescència en generacions de nens i nenes. Això no havia passat mai abans.
Això que el món nerd o el món friqui es feminitzi t’ho demostren també els box office. Quan nosaltres vam obrir el 2000 vam tenir una reunió i vam mirar quines havien estat les pel·lícules més vistes de l’any: Lord of the Rings, Shrek, Harry Potter, Marvel… Tot, tot!, venia del nerdisme o del friquisme. El canvi és tan espectacular –Big Bang Theory–, que es concreta de manera pop per a tothom. També per a la gent que havia menyspreat el friquisme abans. Ara ja no ho sé, però fa uns anys a les high schools americanes el que més lligava ja no era el capità de l’equip de futbol americà, sinó el tio més friqui de les ulleres de petxina que no s’assabentava de res.
Spider-Man! Quina pena, nosaltres, haver nascut tan tard!
Aaaaah! Però no hauríem sigut friquis. Gastes molt de temps per a ser un friqui com Déu mana, eh! [Riu]. No es pot tenir tot. En qualsevol cas, això és un canvi cultural extraordinari.
Diu que les dones hi van entrar. Molt bé. Però les dones col·leccionen?
No.
Per què?
No ho sé. Hi ha preguntes d’aquestes que sempre em porten a la gran disjuntiva si això és biològic o cultural. No m’hi vull posar. No ho sé. No sé si és entrenat o genètic. No sé si la protecció de la comunitat i del niu és cultural o biològica. I m’és igual. Però per ara encara hi és. Quan jo dic que a les dones se’ls va convèncer que abordessin el joc de taula a través de la sociabilitat intergeneracional o a través de la sociabilitat del pare amb els fills o a través que vinguin a casa els cunyats i no es barallin i facin una altra cosa, això és veritat. Això és una veritat objectiva. I això no vol dir que a elles no els agradi jugar. Clar que els agrada jugar! Probablement, no sé si és cultural o biològic, a ells els agrada més guanyar que jugar. En proporció a elles. La qual cosa tampoc és del tot veritat. També hi ha taurons dones jugant a jocs.
Encara no m’ha dit perquè les dones no són col·leccionistes…
No ho sé. Jo ho sé perquè m’ho han dit responsables editorials.
Jo ho sé perquè de cada deu hòmens que conec que col·leccionen el que siga tot just hi ha una dona. O cap.
Cert. Jo ho sé per amics meus que han treballat a la indústria del fascicle, que deien que les corbes de venda dels productes d’home o de dona no tenien res a veure. Amb ells sorties i venies del primer número 25.000 i la corba anava baixant lentament fins a 3.000, i en el cas d’elles, el primer número veia 150.000; el segon, 100.000; el tercer, 5.000, i al final era residual el que es venia.
Qui juga als 50 anys és idiota?
No! Per què?
Li ho pregunte.
No. De cap manera.
Parlem de jocs que no siguen els del casino.
Allò no és un joc. Allò són apostes. Això ho tens malentès.
D’acord. Si tu jugues a un joc de taula o de participació als 50 anys, què ets? Una criatura? Un bovo?
Ets una persona intel·ligent que té un alt concepte de si mateix. Surten 5.000 jocs a l’any. N’hi ha per a tothom, amb la durada i la dificultat que vulguis. El joc és un esquer o una excusa per a relacionar-te personalment amb altres humans. Si la gent prefereix tenir unes altres activitats amb altres humans, que les tingui, però el joc és bàsicament inofensiu. Tornem al decàleg. El joc és un repte. De vegades no és competitiu. Pot ser també cooperatiu.
Però pot semblar que aquell qui recorre al joc és perquè no li ha anat bé a la vida.
Això també ho deien de… Volien prohibir que les dones llegissin novel·les perquè això els deslligava dels seus deures familiars com a femella. Això és una bestiesa.
I el solitari? Allò que es feia abans amb la baralla de cartes?
El solitari accepta el repte. Potser no té amics o potser els seus amics no sempre estan disponibles. Una de les coses dificultoses per a jugar és trobar el temps, l’espai i la coincidència d’agenda. A més de la lluita contra les pantalles. Però, si tu fas un bon joc per al mercat global, acostumes a incloure-hi un reglament en solitari.
Ja que parla de pantalles, les pantalles els han fet mal?
No. Al contrari. Ens han donat tota la vida possible.
Però vostès no en fan.
No.
Per què?
Perquè no té res a veure. Abans et referies al món de la fantasia. Nosaltres sí que tractem el món real. Nosaltres tractem bàsicament el món real. Allò que no és el món real són les pantalles. [Riu].
Contra les pantalles, per tant.
No, no. Nosaltres hi convivim, amb les pantalles. Sense les pantalles, sense xarxes socials, no s’hauria desenvolupat la indústria del joc de taula modern. Perquè internet i les pantalles generen una comunitat d’interès global al voltant del joc de taula. És el gran fòrum on va tota la gent que li agrada això. Abans a Barcelona havies de convèncer la gent un a un: “Vine a casa, si us plau, que jugarem a un wargame, i ja te n’explicaré el reglament…”. Ja no cal. Ara és tot a internet. A tu t’interessa una cosa, hi vas i tens un tutorial. Hi ha una plana, el Board Game, que és el vademècum dels jocs. Hi són tots. Poses el rànquing, si t’ha agradat, vas als fòrums, comentes la jugada, critiques, coneixes els autors…
Per tant, les pantalles els fan de motor.
Ho han sigut. Però passa que són dos productes diferents. Això és com el cibersexe o tenir parella. [Ric]. No té res a veure. Bé, sí, però no és la mateixa cosa.
I la intel·ligència artificial?
Què passa amb la intel·ligencia artificial?
Canviarà el seu món?
Ho canviarà tot.
I els jocs?
Mmmmmm…Hi ha un cert proteccionisme per part de tota la indústria, que vol protegir tot el que és la creació. Ara quan fas jocs de taula és tan competitiu, que tu no pots donar un joc que sigui lleig. Ha de ser un producte que, pel preu que pagues, sigui maco. Està molt penalitzat utilitzar la intel·ligència artificial per a il·lustrar. Encara ara. Jo no sé què passarà. Tampoc sé què passarà amb el còmic. No en tinc ni idea.
El que sé amb la IA és que ajuda amb els playtests. Abans quan n’havies de fer un de seriós amb un joc potser li havies de tirar 300 partides amb humans. Ara es fan amb plataformes digitals. Tu puges el joc a una plataforma digital i convides la gent a una sala perquè el provin. Amb la intel·ligència artificial també autojugues. És a dir, sempre que la vegem com una eina que acceleri coses construïdes amb talent, molt bé.
La intel·ligència artificial et podria fer el regalament d’un nou joc, però també et fa discos del Sam Cooke sense el Sam Cooke… El que jo crec que veurem aviat és que tot això serà etiquetat com a IA. Tant a Spotify, que ja ha passat, com a YouTube, on espero que passi aviat, com a qualsevol indústria cultural. Em sembla que va ser Amazon que va dir als seus autors que no podien presentar més de dues novetats per setmana. Perquè la gent va començar a fer novel·les amb IA com bojos.
Ha jugat alguna vegada contra una IA?
Els jocs d’ordinador ja són això.
Dic en un joc de taula.
Ah! Me’ls faig servir de bot. De vegades quan jugue amb esquizo, que no vol dir que tingui un reglament preparat per jugar en solitari, sinó que jugo a un joc de dos fent els dos papers, quan tinc un dubte de què faria li pregunto a la IA quina és la solució més racional o més arriscada. Perquè, si no, em faig trampa a mi mateix.
Quants jocs tenen en català?
Dels que són joc propi, no sota llicència, jo diria que el 90 per cent. Tots el que poden traure’s en forma de més d’un idioma, que no en depenen, tots estan en català. És a dir, tu compres un joc de Devir a Singapur, i tens el reglament en anglès, italià, català, castellà i portuguès.
Tenen èxit?
Sí, però no perquè siguin en català. El català és un servei. Un servei al consumidor, que hi té dret. Si som una empresa que és aquí, és lògic.
Tota la faena que comporta la producció industrial en català queda compensada amb la venda?
La pregunta hauria de ser diferent. Si faig jocs monolingües en català, són rendibles? Llavors, et diré que els jocs que hem tret en català monolingüe han funcionat tots. Són jocs diferents, però sí. Evidentment, no ho pots traure tot, perquè el volum de negoci no ho permet. Tampoc els països de la mida de Catalunya ho treuen tot en llengua local. Però és una fal·làcia que no es pugui editar en català.
I sobre Catalunya, sobre la història de Catalunya?
N’hem fet alguns. Hem fet dos jocs de castellers diferents, el 1714 i ara hem fet el Gaudí, que sortirà a l’octubre…
Funcionen fora?
Sí.
N’hi ha cap que haja destacat molt per funcionar molt bé fora?
D’aquests que et dic? Clar, però és que això ara és diferent, perquè els de castellers, per exemple, els vam traure quan no teníem tanta presència al mercat nord-americà… Però estic convençut que el del Gaudí, que el traurem aquest any, triomfarà.
Això és trampa [somric]. Gaudí és molt fàcil…
[Riu]. Un tema fàcil? Jo no veig que ningú més l’hagi fet…
Perquè una cosa és que siga fàcil i una altra que hi ha haja prou intel·ligència per pensar-ho. [Ric].
Sí. La intel·ligència és un distintiu de la nostra companyia.
De res! [Riu]. El joc és política?
Síííííí. Tot és política!
Parlem de política?
Sí.
Molt bé. Tenen un joc que és el 1714, no en faran un altre sobre el Procés?
Noooooo.
Per què?
Hi ha una frase de Woody Allen que diu “Tragèdia més temps, igual a humor”. Encara som massa a prop. No crec que la cosa permeti encara riure’n. A més, en el seu moment, durant el Procés, ja ens preguntàvem si en faríem un joc. I era bastant contraintuïtiu, perquè totes les cartes o totes les accions a favor de la independència eren cartes espanyoles. O sigui, les accions que feia Espanya eren les que fomentaven l’independentisme. Era molt contraintuïtiu, no es podia fer. No era un joc. Era un discurs polític.
Perdone, però no ho acabe d’entendre…
Sí, home! Per exemple, el Barça guanya el Sextet… això afavoreix Espanya, no la independència…
Vol dir que hi ha massa contradiccions.
Exacte.
D’acord. I sense jocs, com va viure i com va intervenir vostè en el Procés? Recorde que va participar en un vídeo de l’Assemblea Nacional el 2010 sobre empresaris i independència…
Jo vaig participar en la creació de dues sectorials, la de Defensa, d’on ens van fotre fora, perquè els catalans no podem pensar en termes de defensa. De defensa, eh?, no de lluita armada. Plantejàvem quina hauria de ser la nostra posició davant l’OTAN o davant la geopolítica europea i tot això…
I qui els va fer fora?
L’Assemblea. I llavors, vam muntar la SEM, la Societat d’Estudis Militars, que encara funciona. És un think tank, que no depèn dels diners públics i que funciona molt bé. Tot és privat. La gent que dona quartos els dona perquè vol.
Això serveix per a res?
[Ho diu en veu molt baixa, amb ironia]. No, això no serveix per a res. No sé per què ho fan. [Recupera el volum habitual]. Home, serveix per a tenir interlocutors acadèmics internacionalment, serveix per a convidar experts sobre l’Orient Mitjà, serveix per a convidar experts sobre exèrcits de lleva o exèrcits professionals…
Una vegada un israelià em va dir que ells no perdrien ni un minut amb els catalans perquè els catalans no estaven disposar a jugar fort, no són seriosos…
Tenen tota la raó del món. Ja ho vas veure. A part que la gent no ens ho vam creure…
Vostè s’ho va creure?
Sí. Un dels peatges que he pagat jo és la meva credibilitat política davant els meus amics internacionals. En tinc molts i de molt importants.
O siga, que s’ho va creure.
Sí. I és un peatge dur. Però els he explicat el que ha passat també.
I què ha passat? Per què va fracassar?
Mira, la millor definició la va donar Jordi Fernández, que és un amic meu de tota la vida i director d’institut a Lleida. Va estar a Reagrupament i ara, evidentment, no vol saber res de política. Ell em va dir: “El que és pitjor és que els nostres, els nostres polítics, al seu món de moquetes i cotxes oficials van creure que Espanya pactaria”. I ja no dic que pactessin la independència, dic que pactessin un concert fiscal o les seleccions nacionals. Això és un error. En primer lloc, és un error de càlcul per part dels nostres polítics. I després és una estafa amb tota la regla a la gent. Hi ha gent molt boja que estava disposada a fer coses molt bèsties. Com diuen a la seua declaració d’independència els americans, a pagar o amb la vida o amb la hisenda. Amb el seu patrimoni. I això la gent no els ho ha perdonat.
Jo no ho vaig viure a primera fila, perquè no vaig estar a cap sanedrí especial. Des de la segona fila, perquè conec molta gent, em vaig moure internacionalment amb cercles americans i britànics. I després m’ho vaig haver de menjar tot amb patates. Gràcies!
Què en queda, de tot allò? Va venir la pandèmia i ho va esborrar tot. Després de la pandèmia tot allò ja era passat. Just abans de la pandèmia, però, encara hi havia hagut el cas del Hasél i la gent encara era al carrer.
Jo sempre he segut conservador, anglòfil, sionista i escèptic. Continuo igual. I independentista. Això ho sap tothom. No és d’ara. Els anys 80 ja ho era. No me n’he amagat mai. I crec que va ser una pèrdua d’una oportunitat molt bona per a nosaltres i una pèrdua molt important d’una oportunitat per als espanyols.
Creu de debò que hi havia molta gent que estava disposada a perdre-ho tot? Patrimoni i vida?
Sí. Crec que això és així. Gent que estava poc lligada a la realitat política i a la del país, però. Jo no crec que això s’hauria d’haver fet, però va haver-hi un moment en què semblava que hi havia un conflicte obert i que la Unió Europea no deixaria que la repressió passés d’un punt –un punt que podia ser violent, eh?– i que hi hauria d’haver algun pacte o martingala més bo o més dolent per a Catalunya dins o fora d’Espanya. O com a ens vagant per l’espai exterior. No ho sé. Hi havia molta gent que s’ho creia, que creia que això és el que s’hauria d’haver fet.
Com es mira els líders del Procés que encara ara es mantenen a primera línia de la política?
Amb molta commiseració. Jo no entenc que tinguin la barra de seguir fent política. Jo no sé si no tenen on…, si viuen en aquest món de moquetes i cotxes oficials i es pensen que és la seva forma de viure, no sé si no tenen un altre ofici, però, per dignitat torera, conec més d’un que ha marxat de la primera línia política.
Molt pocs…
Molt poquets, però algun en conec. Jo no sé com no tenen vergonya de fer això. Perquè, a més, el més important no és no haver aconseguit la independència de Catalunya. Crec que el més important és haver trencat la confiança entre catalans. Ningú es creu res. Tothom s’insulta. Tothom està atrinxerat. Tothom s’acusa de woke o de nazi o d’antifeixista o del que sigui. Quan l’1 d’octubre o abans de l’1 d’octubre entre la gent que vam estar donant conferències i la gent que vam estar aplegant gent ningú preguntava per ideologies ni martingales d’aquestes.
Jo vaig anar a fer presentacions d’Empresaris per la Independència amb una noia, per allò d’abans dels Dorca que van haver de sortir per cames, que el seu avi era de la FAI. Probablement, dels que van pelar el meu besavi. I no passava res. Allò era la guerra d’Espanya, una cosa molt sobrevinguda a Catalunya. Ens va caure a sobre. El tio aquell que era falangista i que després va treballar a Destino, ara no en recordo el nom, que té una història de la guerra civil a Catalunya, diu que abans de la guerra n’hi havia 400, de falangistes a Catalunya…
Podria ser Josep Maria Fontana Tarrats…
Sí. En tot cas, allò és un tema passat. Trencar la confiança entre catalans és la cosa més greu que ha passat ara. La gent se sent òrfena i no els vota, no els vol votar, o vota amb la pinça al nas. Han entregat el país al 155. Han fet que l’única resposta nacionalista i nova hagi de ser Aliança Catalana, que crec que és un error per al país. Jo no dic que la gent que els vulgui votar estigui equivocada o que no sigui una bona opció. Ni tan sols parlaré malament de Sílvia Orriols o de ningú. Però jo crec que ens estigmatitza com a moviment i que no arregla res. De fet, trobo que és un discurs bastant cursi. S’han de preparar altres alternatives.
Les entitats cíviques que van participar-hi, Òmnium i l’Assemblea, encara són útils per a l’independentisme?
Noooo. No, no. Òmnium és una màquina amb prou pressupost per a continuar fent coses i per trobar sortides professionals per a gent que ve rebotada de la política. És una porta giratòria més. I l’Assemblea hauria d’haver plegat. O haver muntat un partit immediatament per sobre de convergents i tot això… Però estaven entregats a Esquerra i Convergència. Ja ho estaven. Les genuflexions… Liderar un moviment d’alliberament nacional i després anar a veure els partits que no t’havien fet cas fins a feia sis minuts, agenollar-se davant ells, és una cosa que jo ja no entenia en aquell moment.
Si Aliança Catalana no és una opció vàlida, què hauria de fer l’independentisme ara per reviscolar políticament?
Crec que s’han de trobar causes comunes, que puguin aplegar el màxim nombre possible de gent.
Serà difícil que els independentistes més frustrats deixen de costat l’àcid que llancen cada dia contra les pròpies files…
Sempre hi ha un escenari pitjor. També VOX i PP a Madrid podrien catalitzar coses. Potser, eh? I potser no.
Creu que la victòria de la dreta i l’extrema dreta a Espanya –valga la redundància– podria remoure l’independentisme? O això podria fer que l’eix ideològic, les esquerres catalanes, encara s’aplegara més?
No ho sé. Aviam, des del punt de vista nacional, és igual que mani el PSOE, Podemos o VOX. És exactament el mateix. Això és el que la gent hauria d’entendre. La gent no ho entén. És exactament el mateix. Uns més violents, amb un altre relat i tal… El relat de VOX potser faria que la gent intentés no pegar-se massa aquí. O més del necessari. Jo no dic que sigui positiu, però és que res és positiu si ens governa Madrid.
Quan dic causes comunes dic fotre fora Renfe de Catalunya. Això que estan muntant els… això està bé, perquè és una cosa que es pot fer. El Parlament pot denunciar el contracte amb Renfe i buscar-se un altre operador. Apleguem gent i… És una cosa que no sé qui hi pot estar en contra. No ho entenc.
El PSC…
Vull dir de la població normal. No et poden dir que és anticonstitucional, perquè no ho és. Hi ha una altra cosa que fa molt de temps que m’agradaria fer, que és una nova llei electoral…
Impossible. Cal una majoria qualificada de partits i…
M’és igual. Però si vas amb 500.000 signatures, que no la votin, que no la passin. Si tens 500.000 signatures, després muntes el partit polític. [Puja el to de veu, desafiant]. Que no me la votin. T’ha agradat això, eh?
Molt. Sobretot, el seu to. Catalunya serà independent?
En vida meva?
Per exemple. O amb la d’Anna, la fotògrafa, que és molt més jove que vostè i que jo.
Si deixo de fumar, potser sí. [Riu]. No… Catalunya independent… És que jo no sé tampoc cap a on va Europa. Per tant… Sí. A mi m’agradaria que ho fos. Això sí.
Un context internacional com el que vivim, tan bèstia, no facilita els canvis?
Mai ho havíem tingut tan bé. Però aquí hi ha dues escoles. Hi ha l’escola que diu que l’enduriment de la geopolítica ens va a la contra i hi ha gent que diu que, si tinguéssim una visió més estatista, amb una posició cap als 25 anys, podríem aprofitar qualsevol oportunitat per pujar-nos a qualsevol carro. Però, com que no sembla que tinguem la classe política preparada per a fer això, perquè viuen al seu món de cotxes oficials i moquetes [riu], doncs, jo ja em tallo la cueta. I dono quartos a la Societat d’Estudis Militars perquè faci estudis sobre això. M’explico? [Riu de nou].
Qualsevol moviment disruptiu del que fins ara era el consens, mig socialdemòcrata, cristià, woke, ecologista, que sembla que tinguem impregnat, s’ha d’aprofitar. Això s’ha de trencar. Però aquest trencament es pot fer de diverses maneres. Es pot fer des de la racionalitat, pagant certs costos d’explicació, o des de la visceralitat, dient que tot és culpa del califlato i coses d’aquestes…. Però crec que el pic del wokisme ja ha passat. Ja ho diu Alexandria Ocasio, que cal abandonar aquest pic de wokisme perquè tothom era sospitós de tot. Llavors, quan ens arribi aquest canvi i tinguem dues alternatives [riu], triarem la més dolenta. Encara no sé quina és, eh? [Riu més]. Jo em quedaré amb l’altra, però saps què passa? Gent que pensi com jo, a Catalunya, ho tinc calculat, devem estar entre el 7 i el 8 per cent de la població. Amb això jo mai faré res.
