Llegir, en el món del jo tardocapitalista, és un acte tens. Al cap d’algun romàntic encara queden traces d’una pràctica introspectiva, aïllada en el millor sentit dels termes. Una estona de conversa amb un mateix a través de la veu d’altri. O bé col·lectiva, connectada. Amb el discurs públic fet commodity i l’individu esdevingut marca personal, però, qualsevol llibre és un llibre d’autoajuda. La diferència entre atendre durant unes hores a Hàbits atòmics o al Coses Vistes de Pla es fa imperceptible quan ambdós són exercicis de projecció -fins i tot si és interna, el pitjor tipus de projecció-. L’adultisme dirà que és una cosa generacional, que els joves d’avui… Però quan la quinta del meu pare tenia la meva edat, tothom veia Crónicas Marcianas; i temo que no em crec que la dels seus germans grans dediquessin les tardes a consumir debats entre Henri-Levy i Garaudy a la 2. Potser llegir sempre ha tingut un punt de tensió. Potser, també, en la fase decadent del mode de producció que ens hem donat entre tots només els rendistes ociosos tenen temps per llegir bé, talment com segles enrere només els rendistes ociosos tenien temps per llegir bé. Amb l’ambició que les vacances de Nadal ens permetin a tots un tast del dolce far niente que el propietari del pis que llogo ha convertit en model de negoci, m’aventuro a compartir una desena de lectures, raonablement recents, per passar l’estona que hi hagi. És la segona entrega de la sèrie ‘Llibres per regalar triats per 4 generacions’. Agafem el testimoni de l’extraviada generació Z, i ens seguiran la indolent generació X i els boomers malcarats.
‘La Terra Prohibida’, de Manuel de Pedrolo
Els mateixos que ens van robar Manuel de Pedrolo durant les llargues dècades del franquisme -no em consta si als 80 i 90 era viu el dictador, ho hauré de consultar- també van voler esmicolar la celebració de la seva memòria, el centenari del naixement del segarrenc, amb el 155. No van poder, perquè som més i som millors; i la tetralogia La Terra Prohibida n’és prova clara. Els quatre volums, Les portes del passat i La paraula dels botxins, Les fronteres interiors i La nit horitzontal, serveixen de record visceral que sempre hi ha hagut un país per a qui el volia mirar. Un bar de la Vall d’Hebron és l’epicentre de l’activitat de quatre històries que han de servir al lector per recuperar el fil que ha lligat caps i cors a la pulsió de llibertat de Catalunya. L’editorial Comanegra, ara en plena -llarga- promoció de l’antologia pedroliana Prosa de combat, va recuperar l’obra el 2017 quatre dècades després de la seva primera edició pública i passades sis de la seva concepció. En vindran més.
‘Fum de fàbrica’, de Joan Salvat-Papasseit
La primera trampa de la llista arriba aviat, però és petita. Fum de fàbrica és una traducció, però una traducció que no hauria de ser-ho. Es tracta d’un recull d’articles del poeta barceloní a la premsa anarquista de principis del segle XX, que en primera instància es va publicar en castellà, però que l’editorial Manifest va transportar a finals del 2024 a la llengua materna de l’autor. La producció de Papasseit en els textos compilats és juvenil, ardent. “Poble sense joventut, joventut sense cervell per forjar-se un poble, per fer-lo ascendir. Qui estima, qui estudia, qui ofereix la seva vida per a la llibertat?”, qüestionava. Especialment rellevant és el pròleg, escrit des de la presó per un encara jove Àngel Samblancat, a on es troba aquella màxima que diu que “Espanya és un presidi en llibertat”.
‘La roca i l’aire’, de Raül Garrigasait
En un moment en què tantes forces reaccionàries amenacen l’esperit, l’exercici de Garrigasait amb La roca i l’aire és, a banda d’interessantíssim, commovedor. En un volum no especialment exigent, el solsoní explora la relació -negada, com nota en el pròleg- entre l’art del país i Déu. Recorre, per recuperar les seves paraules, una “cripta on batega una vida estranya”. Des de l’art medieval fins a la modernitat més esterilitzada, l’autor troba espais de conversa entre l’estètica i la fe que revelen mil coses de Catalunya i els seus creadors -i també, suposo, per què hom no pot deixar de mirar la Magdalena penitent de Tintoretto als Museus Capitolins de Roma-.
‘Càntic ritual’, de P. Djéli Clark
Preguntar-se què passaria si un mal primigeni aparegués a l’estat de Geòrgia als anys 20 és un exercici cínic, alienat i solipsista. Per això precisament, Càntic Ritual només és una fantasia gòtica si el lector és blanc. El subtítol de l’edició original aclareix prou la trama quan diu alguna cosa com Caçant membres del Ku Klux a la fi del món. Després de les múltiples interpretacions amb càrrega racial que s’han fet de, com a mínim, els conceptes darrere l’obra d’H.P. Lovecraft, P. Djéli Clark -el pseudònim de Dexter Gabriel, referit als contacontes itinerants dels països de l’Àfrica occidental- en fa la primera que aconsegueix trobar el gir antifeixista que volia l’horror còsmic: l’odi terrenal fa la mateixa feina que una deïtat galàctica a l’hora d’empetitir la condició humana, de fer-nos a abandonar allò que ens fa significar alguna cosa. A aquests, però, se’ls hi pot guanyar.
‘Els Confins i la Tenebra’, de Ricard Efa
El fet que existeixi una òpera de l’espai en català podria ser suficient per incloure-la en una llista de recomanacions. Amb el permís de Pedrolo i el seu Mecanoscrit, no és un gènere que el país hagi volgut -pogut- explorar amb gaire solvència. L’escriptor i dibuixant sabadellenc Ricard Efa fa això i molt més amb una saga ambiciosa, com és aquesta Stella Signata que comença amb Els Confins i la Tenebra. La sèrie és gran, és expansiva; lectora clara dels referents populars del gènere, però també d’Asimov o Frank Herbert -en la seva esma per descriure el món, imprescindible si se’n volen entendre els sistemes-. Desenvolupada a un sistema solar a on la humanitat ha assolit una pau mil·lenària, però ombrívola, que es troba a tocar del col·lapse, Els Confins i la Tenebra entenen una cosa essencial: que la intriga política i social, i també la rebel·lia, funcionen millor a la galàxia.
‘Els Crits’, de Victor Recort
S’ha de celebrar i molt que una veu com la de Víctor Recort s’hagi decidit per saltar a la novel·la en català malgrat venir d’un entorn castellanoparlant. Els Crits és la segona instància d’aquesta bona nova, després de la genial Pont Aeri, publicada ara farà tres anys; i li ha guanyat ex aequo el premi Documenta. Recort planta el lector davant tres protagonistes -antigues estrelles de la tele-porqueria vingudes a menys- masculins i de certa edat i poder, tres senyorus en tota regla, que han d’amagar el cos de la nena tomàquet, 40 anys menor, que un d’ells ha mort -“en la puta quarta onada del puto feminisme”-. Amb ells, explora un món que voldríem que no existís, que fos un record; però que mai va arribar a morir, i que en ple 2025 s’atreveix a agafar-nos del coll i tornar a cridar-nos com es cridaven els protagonistes en les tertúlies dels 90.
‘El desig postcapitalista’, de Mark Fisher
L’últim Mark Fisher ja és en català. Manifest ha editat el fantàstic Post-capitalist desire, el recull del curs sobre el desig que el pope del comunisme àcid va impartir en els últims mesos de la seva vida a Goldsmiths, a la Universitat de Londres. Del bracet del seu col·laborador Matt Colquhoun, El desig postcapitalista convida a raonar sobre la part del fet polític que passa als budells i a l’epidermis, i com aquesta serveix per articular aquells qui pateixen -no necessàriament, això sí, en el sentit de la raó-. Les sessions del darrer grau de Fisher es van celebrar en el primer any de l’era Trump, sense les certeses sobre l’extrema dreta que ens fan tremolar el 2025 -amb Teresa Jordà ocupant còmodament la batllia de Ripoll, sense anar més lluny-; però les reflexions que les ocupen són, per desgràcia i per sort, de plena actualitat.
‘Faraons de Silicon Valley’, d’Irene Cordón
El procés libidinal que descrivia Fisher ha portat a una acumulació de poder per a unes elits cada cop més refractàries a l’ésser social que són l’objecte d’anàlisi de Cordón en aquest curt, però contundent Faraons de Silicon Valley. Si part del Desig postcapitalista explora els conceptes de la deriva reaccionària, Faraons narra els procediments: les palanques del poder, la projecció política i personal dels megamagnats de Palantir, Tesla o Oracle i la seva relació amb el poder. Els posa davant el mirall de la seva especialitat històrica, l’Egipte, per mostrar que, en ple 2025, estem a la mercè d’uns homes que només funcionen si ens convencen que són déus, perquè aspiren, en paraules de l’enyorat Toni Negri, a ser “infinits en l’espai i eterns en el temps”.
‘Tan bonica i tirana’, de Blanca Llum Vidal
Malgrat que enguany Blanca Llum Vidal ha irromput a la narrativa amb Maripasoula -també mereixedora de formar part d’un llistat de favorits- Tan bonica i tirana, Premi Carles Riba de poesia 2024, sacseja tant que encara no ha parat de tremolar. “Sanguinària, revolucionària i eròtica”, la poetessa de la Barceloneta és imprescindible, perquè els seus versos se senten al cos, cadascun a l’artèria on toca. Vaig sortir de la bèstia amb rebuig i de cop i, mirant-la de cara, vaig perdre el buit, la submissió i el col·lapse i vaig entrar a l’altra bèstia, la que era a prop, la que era jo, la que era meva.
‘Lisa Cohen’, d’Ada Klein Fortuny
La primera novel·la d’Ada Klein Fortuny, cinc anys després del peculiar La pesta blanca, és jovial de la millor manera possible. La protagonista, que dona nom a la història, recupera en forma de carta memòries de la seva vida a través de les relacions amoroses que l’han ordenat, la majoria de les quals encara conserva. Klein Fortuny ofereix una lectura de l’amor i el desamor i les poques coses que hi ha entremig des de la maduresa, des de l’alegria de ja haver viscut les pitjors turbulències. I tot des d’una intimitat que la matisa: fins i tot les experiències dures i obscures que li narra a qui ha de rebre la seva epístola són al torn carnals i lleugeres, com tot allò que ens passa quan ja ens ha passat en una altra vida. Lisa Cohen, a escala personal, tanca bé una llista per recordar-nos que el futur, encara que trontolli, hi és -fins i tot, i és ben probable que així sigui, si no té raó-.
