Plou i no fa sol i esgarrapem uns dies de festa que fan venir ganes de sofà i manta. Dies tan propicis per llegir com els d’estiu, sota un para-sol a la platja, o qualsevol altre moment de l’any. Dates, sobretot, per regalar llibres. Hi ha dues coses bones de les festes de Nadal: la gastronomia i que els llibreters agafen oxigen. Una altra cosa és si tenim clara la tria. Per això al Grup Món hem posat quatre generacions de periodistes de la casa a fer-vos recomanacions. La seva recomanació, personal però transferible. Ja teniu la de la generació Z, de Gerard Mira, i la del millennial Alberto Prieto, i demà hi haurà la traca final amb una selecció de luxe del boomer Vicent Sanchis. Avui és el meu torn, a cavall entre la generació X i els boomers, segons quina classificació es tingui en compte. Us proposo deu obres d’autors catalans –el tracte era triar-ne deu– i una de propina, d’un de sicilià portada al català per Pau Vidal.
‘Qui salva una vida’, de Núria Cadenes
La prosa lírica de Núria Cadenes esclata a Qui salva una vida i es revela com una de les millors maneres possibles d’explicar la història d’una colla de persones corrents que es van convertir en herois anònims durant la II Guerra Mundial. Coincidint amb l’estrena de la pel·lícula Frontera, de la directora Judith Colell, l’escriptora Núria Cadenes –que de jove va viure en carn pròpia el que és ser reclòs en una presó espanyola sota l’acusació de vincles amb Terra Lliure– té a les llibreries aquesta novel·la, guanyadora del Premi Proa. Basada en fets i personatges reals, i amb un llenguatge treballat fins a l’extenuació de l’autora perquè flueixi per al lector sense grinyolar en l’època i en la geografia on se situa, és la història coral de persones que, principalment des de la Cerdanya, van salvar vides de jueus i altres fugitius dels nazis fent de passadors. Vides aparentment anodines que es tornen extraordinàries en la penombra, persones que fan coses bones pels altres quan no en tenien cap necessitat i corrien un risc greu. Un apunt: llegiu a poc a poc el capítol titulat Una gallina negra.
‘Polonesa’, de Vicenç Villatoro
Com Cadenes i altres autors d’aquesta tria, Vicenç Villatoro és periodista i escriptor. Si és que poden ser coses diferents, sobretot quan es parla de narrativa. Ha estat un dels protagonistes de la tardor literària catalana amb Polonesa, una novel·la que ha estat anys per escriure-la i que està destinada a poder-se llegir d’aquí a un segle. Narra la trobada a Varsòvia entre dos vells espies quan el seu món de la guerra freda ja s’ha enfonsat. Dues maneres d’estar desenganyats i de reflexionar sobre la dificultat de saber què és veritat i què és mentida. Prosa sòbria, que no vol dir eixuta, i una trama amb un gir final –o dos, o tres– que se sosté com a novel·la que d’intriga –no en feu espòilers–, però que és molt més que això.
‘Difamació’, d’Eva Piquer
Ha esperat deu anys per venjar-se, però al final d’aquesta dècada en què ha travessat les tenebres, Eva Piquer l’ha feta grossa i ha sacsejat el món de la cultura català amb Difamació. La periodista i escriptora, editora de la revista cultural Catorze, ha publicat a Club Editor –l’editorial amb què ja ho va petar amb Aterratge– un assaig en què reflexiona sobre la impunitat dels difamadors i la lluita de les víctimes de difamacions per no arronsar-se. La base és la seva experiència com a protagonista de les sàtires crues de Bernat Dedéu, que durant els gairebé dos anys que el seu marit, Carles Capdevila, va estar lluitant contra el càncer que el va matar, va fer befa de la parella i va vaticinar que Piquer seria “la Pantoja catalana” si ell moria. L’autora no esmenta Dedéu pel nom, però no cal perquè la immensa majoria de lectors catalans saben a qui es refereix i, en tot cas, va quedar explicitat en les cròniques sobre l’acte de presentació, que va omplir un teatre, la sala Paral·lel 62. En les setmanes següents, diversos articles van polemitzar amb Piquer, inclosos alguns que l’acusaven d’haver-se convertit ella mateixa en difamadora. Sigui com sigui, un debat imprescindible en un llibre breu amb la prosa precisa de l’autora.
‘Una dona de la teva edat’, de Gemma Ruiz Palà
La menopausa ha sortit de l’armari. És un fet i ja no té retorn. En tot cas, queda molt camí per recórrer per a les dones que es proposen que la segona meitat de la seva vida, a partir dels 50 anys, sigui més estimulant que la primera. Aquesta és la crida i, alhora la política de fets consumats, de la novel·la Una dona de la teva edat, publicada a Proa per la periodista Gemma Ruiz Palà. Una altra periodista endinsada en la literatura que ja acumula èxits, fins al punt d’haver-se agafat una excedència de TV3 en el seu viatge cap a una segona meitat de la vida tan plena o més que la primera. Parlem dels fogots, ventem-nos sense amagar-nos-en, engeguem els marits que no ens han convingut mai, cardem com mai, mengem a gust, fem un salt professional. És la proposta de Ruiz a través del personatge d’una nord-americana que deixa de ser escenògrafa per ser escultora, abandona el marit i viu una aventura inesperada i un episodi de sororitat internacional a la Biennal de Venècia.
‘El futur és una petita flama’, de Jordi Nopca
Conèixer personalment Jordi Nopca és un privilegi, però no cal per gaudir de les seves novel·les. Després de la duríssima i fosca La teva ombra, torna al pessimisme humorístic amb final feliç amb El futur és una petita flama (Proa), on una faula poblada d’animals molt humans retrata una Catalunya en descomposició que no deu estar gaire allunyada de la real. Com ja és habitual, la història reflecteix les obsessions de l’autor i les seves pròpies contradiccions. Una crítica mordaç de les institucions i una reflexió duríssima sobre la família –tot i ser un pare entregat amb dos fills petits– permet riure per no plorar amb una obra que dona molt joc i es llegeix volant.
‘Les tenebres del cor’, d’Albert Sánchez Piñol
Albert Sánchez Piñol porta el lector al cor de l’Àfrica a través de la història de diversos exploradors –un dels quals és ell– que han conviscut amb els mal anomenats pigmeus, és a dir, els mbuti. Històries plenes d’il·lustres execrables en què els homes occidentals queden retratats i, de passada, el lector descobreix una perspectiva del món i de la vida impossible d’imaginar-se, a través d’un poble que està molt allunyat dels nostres paràmetres. No és una novel·la però es llegeix com si ho fos. Inclòs el capítol en què el protagonista és el mateix autor.
‘Eileen, retrat d’un matrimoni’, de Miquel Berga
George Orwell, l’autor d’Homenatge a Catalunya, era un heroi o un egoista que abusava del suport de la seva dona fins al punt que ella va morir en un quiròfan de tercera categoria on l’havien d’operar d’un càncer d’úter que, segurament, estava irremeiablement avançat? Miquel Berga es rebel·la contra aquest fals dilema a Eileen. Retrat d’un matrimoni, publicat a la col·lecció El Balancí d’Edicions 62. L’escriptor i erudit, un dels màxims especialistes en Orwell, rebat en aquesta novel·la basada en fets reals i en documentació històrica la tesi de l’autora australiana Anna Funder. Segons l’autor gironí, Funder va ficar la història d’Eileen O’Shaughnessy amb calçador en un assaig que destrossava Orwell per adaptar-la a “la seva agenda feminista”. Amb aquest objectiu, va desvirtuar la veritable Eileen, una dona culta i d’idees clares, fins a convertir-la en un bleda. Això no vol dir que Berga negui que Orwell vivia centrat en la seva carrera. Una obra, per tant, plena de matisos i que no es pot deixar anar fins al final.
‘Prosa de combat’, de Manuel de Pedrolo
Un dels èxits inesperats (o no) de la tardor literària és la reedició de Prosa de combat, el llibre que aplega el primer assaig polític de Manuel de Pedrolo, censurat el 1966 i inèdit fins ara, i els seus millors articles. Una edició de Comanegra a cura de la filòloga Júlia Ojeda i l’editor, Jordi Puig. El llibre que estava esperant la Catalunya que no es rendeix. Per això se n’acumulen els actes de presentació que sempre deixen petites les sales i és un èxit de vendes. Per a qui vulgui saber què pensava i què ha estat ocultat d’aquest autor combatiu i prolífic, censurat o marginat per les seves idees incòmodes i, alhora, inevitablement popular amb obres com El mecanoscrit del segon origen. Sense negar el valor i la càrrega simbòlica de la història de l’Alba i el Dídac, llegiu i feu llegir Prosa de combat.
‘Ocàs i fascinació’, d’Eva Baltasar
Primera recomanació tramposa, perquè no és d’una sola obra, sinó d’una autora. Ocàs i fascinació és la novel·la més recent d’Eva Baltasar, i tan imprescindible com les anteriors, Permagel, Boulder i Mamut. La tria no és possible. Cal acostar-se a l’univers particular i intransferible de dones ferides i alhora combatives d’Eva Baltasar com un tot. Tots els títols són a Club Editor, i tant és per quin comenceu. Els tres primers es consideren, d’alguna manera, una trilogia sobre la maternitat. El quart conté un epíleg per acabar de matar el tema. O no. Novel·les aspres –en el bon sentit de la paraula– amb llenguatge poètic. Imitadors, absteniu-vos-en.
‘La plaça del Diamant’, de Mercè Rodoreda
Segona recomanació trampa. Com passa amb les cireres, si comences amb La plaça del Diamant, al darrere estires i no pots deixar de llegir les altres obres de Mercè Rodoreda. Tot comença amb La plaça…, però després venen, i han de venir, El carrer de les Camèlies, Mirall trencat i la resta. Però aquest univers inclou també els entorns de Rodoreda: imprescindible la Incerta glòria del seu editor, confident i també escriptor Joan Sales. I, per tenir una altra mirada i entendre una mica més l’autora, el Mercè i Joan d’Eva Comas Arnal, premi Proa del 2024.
‘La por de Montalbano’, d’Andrea Camilleri
I arribem al bonus track: La por de Montalbano. En el centenari de l’autor sicilià que va crear el mític, carnal i tangible comissari Montalbano, hi ha una nova entrega de sis de les seves històries publicades a El balancí. Pau Vidal el torna a transportar al català amb les seves traduccions inconfusibles. Llegint-lo, es diria que Sicília és en realitat a Catalunya. Possiblement, a la Garrotxa, encara que no tingui mar.
