Daniela Brown (Barcelona, 1997) s’ha consagrat en els últims anys com una de les actrius del moment dins l’escena cinematogràfica i teatral de Catalunya. Des de ben petita va trobar refugi en la interpretació, i ha fet d’actuar la seva manera d’entendre la vida. Formada a l’Institut del Teatre de Barcelona després de cursar el batxillerat d’arts escèniques a l’Institut Sobrequés de Girona, Brown s’ha endinsat de ple en la indústria cultural catalana. Li agrada molt el teatre que experimenta “més enllà del text i la paraula” i s’emmiralla en companyies com Mal Pelo, un grup de creació escènica codirigit per Pep Ramis i María Muñoz, o Baro d’evel. En la seva trajectòria professional al cinema ja ha treballat, entre d’altres, a l’Abadessa, d’Antonio Chavarrías, i Marco, d’Aitor Arregi i Jon Garaño, que es va endur dos premis Goya.
Brown també és una cara coneguda per als espectadors de les tardes de TV3, on fa quatre anys que encarna la Naiara a Com si fos ahir. En l’escena teatral, recentment ha estat a l’escenari del Teatre Lliure amb La Gavina, dirigida per Julio Manrique. Ara prepara Ai! La misèria ens farà feliços, una obra dirigida per Gabriel Calderón que s’estrenarà el pròxim 4 de desembre al Lliure de Gràcia i estarà en cartellera fins a l’onze de gener. En aquesta entrevista amb El Món, de la sèrie Talents amb Carnet Jove, la jove actriu barcelonina parla de l’escena catalana, de l’ofici del teatre i dels dilemes de conviure amb una indústria “genuïnament capitalista” que ha abandonat, d’alguna manera, “la perspectiva artística”.
La passió per actuar et ve ja des de ben petita?
Sí, des de ben petita. Des dels deu anys que faig teatre. Ho vaig descobrir a l’escola, perquè fèiem l’extraescolar de teatre, i allà em vaig adonar que em sentia bé, que em sentia lliure. Que era un espai on podia jugar, on podia descobrir, ser creativa… On em podia equivocar i no era un problema. Allà vaig descobrir una faceta que va fer molt més transitable la meva infantesa, l’adolescència, i també l’edat adulta, perquè em permet tornar a connectar amb aquesta idea del joc que sentia de petita.
La teva família hi té alguna cosa a veure?
No directament. Sí que és cert que ma mare era dissenyadora de moda, llavors aquí hi ha la banda creativa, i el meu pare és cuiner, que també té una part creativa. Però no, del teatre, no. Així i tot, la meva germana i jo ens hem acabat dedicant a la branca creativa, perquè jo soc actriu i la meva germana és músic de jazz modern. Ens n’hem anat cap a la branca creativa [riu].
En els últims anys t’hem pogut veure fent tant cinema com teatre. On gaudeixes més, com a actriu?
Doncs gaudeixo les dues coses, perquè són molt diferents entre si. Molt, molt, molt diferents.
En quin sentit?
Doncs, principalment, en un tema de dimensió. Ara que vinc de fer una pel·lícula i estic fent una obra de teatre ho he vist clarament. Tu has de tenir una veritat, tant en una cosa com en l’altra, perquè el públic pugui empatitzar amb el que estàs fent. El que passa és que en el cinema està en un lloc molt més natural, fins i tot minimitzat, perquè a la càmera, amb un moviment d’ulls, tu ja pots estar explicant si la persona està deprimida o estar deprimida. Només amb un moviment d’ulls. En canvi, en el teatre, un moviment d’ulls no és res. No et veu el de la primera fila, i molt menys el de l’última. Per tant, tu has de generar tots uns altres mecanismes, físics, vocals, artístics, per poder expressar el que vols. La via d’expressió, en el cinema i el teatre, és completament diferent. Per això no et puc dir què gaudeixo més, perquè són dues coses completament diferents. El que sí que trobo és que és més difícil i compromès fer teatre. Jo ara que estic fent teatre penso ‘hòstia, que difícil és’ [riu]. És difícil perquè se’t demanen moltes coses a l’hora.
A què et refereixes?
Tu, quan fas teatre, has d’activar molts estadis. L’estadi físic, l’estadi visual, l’estadi emocional, l’estadi rítmic. En aquesta obra que estem fent, que és pura comèdia, és com si ens estiguéssim passant una patata calenta i no pogués caure mai a terra. T’has de precipitar. Has d’anar per sobre del text, no pots anar seguint-lo. Necessites una agilitat mental i un exercici de repetició… Aquí també hi ha una diferència amb el cinema. En el cine és momentani, per una escena concreta, en canvi, en el teatre has de repetir tota la funció cada nit. I cada nit ha d’estar viva, i cada nit tens públic allà. No et pots equivocar. En canvi, en el cinema, si una cosa no t’ha sortit, talles i ho tornes a fer. Al teatre no. Comences i acabes, i si pel mig t’emboliques, ja et salvaràs com tu puguis.
Creus que tots els actors i actrius estan capacitats per fer teatre?
Jo crec que no. Crec que el món audiovisual, i més amb les plataformes, ha donat accés a gent que potser no és ni tan sols actor o actriu, que de cop veus una influencer en una sèrie i saps que aquesta persona està allà perquè és influencer. I hi té dret, eh, però el teatre demanda un ofici. Tu no pots enganyar en el teatre, i crec que amb la càmera sí que pots enganyar. I de cop pots encaixar per a un paper en concret… I amb el teatre sí que existeixen els perfils, però amb el cinema està molt més marcat. Amb el teatre tu no pots mentir, no pots fer veure que en saps [riu]. És molt més exposat.
Sents que hi ha intrusisme laboral?
És entrar en un debat complicat, perquè si algun cantant o el que sigui té la intuïció i el talent per fer un paper, és apte per fer-ho. El que sí que és cert és que, en contraposició, hi ha molta gent que s’està matant fent una carrera, fent coses de petit format. Gent que està intentant entrar-hi i no se li obre ni la porta. Ja no dic ni per fer una producció o fer un càsting, sinó perquè de cop, com que ets tal, ocupes un espai. Això és qüestionable si ho comparem amb totes les persones que han generat carrera, que fa temps que s’hi dediquen, i que no tenen ni l’oportunitat. En aquest sentit, sí que penso que hi ha intrusisme laboral. De la mateixa manera que jo no em posaré a construir una taula si no soc fustera, o no em posaré a operar un cor si no soc cirurgià. D’alguna manera crec que queda retratat quan veus quan una persona té ofici i sap el que està fent i quan una persona està surfejant l’onada.
El problema potser és, doncs, que es donen papers a persones que no tenen ni la intuïció ni el talent, sinó que només tenen la visibilitat.
Vivim en un món molt superficial, en un món on Instagram i totes les xarxes estan agafant un protagonisme enorme. A mi, per sort, no m’ha passat, perquè em trastocaria molt, però de gent que li donen un paper perquè tenen ‘x’ seguidors a Instagram. Penses, ‘què estem fent?’.
S’ha de crear algun mecanisme per evitar que es produeixin aquestes pràctiques?
El problema és que la indústria, moltes vegades, està més encarada a una idea genuïnament capitalista que no pas amb una perspectiva artística. Aquí està el problema. Es fan obres d’art, encara que siguin obres més petites, i es fan coses precioses, però a mi em fa la sensació que, amb l’auge de les plataformes, veus moltíssim contingut que és mediocre. Moltíssim. I això és una indústria donant suport a la productivitat, no la part artística.
És a dir, creus que s’ha desvirtuat la indústria.
S’ha desvirtuat una mica, sí. De tant en tant, un cop l’any, dius ‘hòstia aquesta pel·li, hòstia aquesta obra de teatre’, però crec que abans hi havia menys producció però més exigència. Teníem aquest temps, aquests diners i aquests mitjans, punt. Paral·lelament, però, també tot això ens dona més oportunitats als actors i les actrius. És una dicotomia.
Et genera dubtes ètics el fet d’haver de viure en aquesta dicotomia constant?
Sí, moltes vegades. Perquè escoltes una entrevista de la Patti Smith i veus que és una artista de cap a peus. Ho és i no necessita demostrar-ho. Però, clar, també són gent molt particular. I també hi ha el tema que t’has de pagar un lloguer de mil euros a Barcelona, i has de menjar… A vegades fas projectes que no t’omplen artísticament, però jo intento mirar la part positiva i intentar treure’n tot el que pugui, d’aprenentatge o del que sigui.
Es pot viure del teatre? O se sobreviu?
Crec que les xifres oscil·len entre el 8% que pot en viure mig-mig, o malviure, del teatre, i només un 2% o un 3% que en pot viure plenament i bé, en bones condicions, de ser actor o actriu. Els números són dolentíssims. Jo tinc una sort al·lucinant, i ja fa cinc anys que m’hi dedico exclusivament, però toco fusta, perquè soc molt conscient que l’any que ve em puc trobar en un desert i l’hauré de transitar, igual que l’oasi. És així…
Com afrontes aquesta incertesa constant?
Bé, és un factor estressant perquè jo sé com serà la meva vida laboral fins al juliol. Més enllà del juliol no sé què em pot passar. I això ja és molt, perquè hi ha moltíssima gent que no sap què li passarà el mes vinent. Hi ha una sensació de carpe diem, de viure el present. De saber que ara tens una cosa i has d’anar-hi a totes. Una filosofia de vida. I t’has d’agafar al carro i tirar endavant.
Aquest 2025, Òmnium Cultural ha publicat un informe sobre els usos culturals de la joventut als Països Catalans. De les conclusions que se n’extreuen és que anar al teatre és l’activitat cultural que menys escullen. De fet, el 25% de les respostes diuen que, com a molt, hi van un cop a l’any. I les respostes sobre anar al cinema tampoc s’allunyen gaire. Per què creus que s’està perdent la cultura d’anar al teatre o al cinema entre els joves?
Crec que és per l’accés tan immediat a la cultura des de casa, en part per les plataformes també. I també va lligat a la immediatesa. Som una societat líquida, una cosa que duri més de deu segons avorreix. Saps que ja estàs a casa i que si vols mirar qualsevol cosa, ho tens. En canvi, si vols anar al teatre, hi ha el pensament de ‘no em diguis que he de comprar una entrada’, perquè el teatre està car. Hi ha la sensació d”hòstia he de pagar 25 euros per anar a veure una obra de teatre, agafar el metro i passar-me dues hores i mitja al teatre i anar a casa’.
Creus que s’ha d’abaixar el preu de les entrades?
És complicat. Els teatres privats són privats, i després els públics sí que tenen tarifes i fan coses. Per exemple, amb el carnet jove, pots anar al teatre per dotze o tretze euros. És viable. Ara bé, també influeix si entra dins el teu triangle de prioritats anar al teatre. Per a mi és impensable no anar al teatre, però perquè a mi em van fotre la llavor dins i ja m’ha crescut l’arbre [riu]. Se’m fa molt estrany algú que no hi pensa, perquè la meva vida gira entorn d’això.
Comentes que, en part, s’ha perdut la cultura d’anar al teatre o al cinema per la immediatesa de poder accedir al contingut des del sofà de casa. Creu que és només per la immediatesa?
Bé, també que, involuntàriament, el sistema està educant la gent jove des d’aquest punt. No des del lloc contemplatiu, pacient. No se’ns està educant des d’aquí. Hi ha gent que va al teatre, evidentment, però jo quan estic actuant i veig una platea, la majoria de gent és de quaranta anys cap amunt. A veure si això es reverteix d’aquí poc, perquè tinc la sensació que la gent jove s’acabarà cansant del que fa ara. Jo conec gent més jove que jo que ja ha tornat al ‘mòbil pedra’ [és a dir, els predecessors als smartphones], perquè veu que només té 25 anys i té molts atacs d’ansietat. Vull pensar que hi ha l’esperança de voler tornar a l’analògic, perquè la història és cíclica, com les modes [riu]. És una comparació molt bàsica, però tornem als pantalons acampanats, que quan van desaparèixer ningú pensava que tornarien. Vull pensar que la gent, o alguna gent, voldrà tornar al que és més humà, a les coses manuals. I evidentment la tecnologia avança perquè forma part de l’evolució, i amb tot el que veiem de la intel·ligència artificial encara més, però hi haurà gent que serà la resistència, i el teatre no pot desaparèixer.
Dius que la història és cíclica, i també ho estem veient amb la tendència de vot de les noves generacions.
Cada vegada més fatxes, sí! Amb tots aquests vídeos de nanos de 16 anys que diuen ‘Esto con Franco no pasava‘, i et quedes de pedra perquè veus que això no ho ha pensat ell. Això no és la seva opinió. Això és que el nano ha sentit aquesta frase i ha considerat oportú dir-ho, però és impossible que estigui fonamentat dins el seu cap, perquè té 16 anys i no sap el que diu. És perillosíssim com està pujant la ultradreta a tot el món, i en el sector de la cultura ens afecta, perquè la cultura no interessa a la ultradreta. Qualsevol cosa que pugui fer reflexionar al poble no interessa a la ultradreta [riu].
Tot i aquest auge dels discursos d’ultradreta i més reaccionaris, però, confies que la gent més jove torni a tenir la voluntat d’apostar per la cultura. No té un punt contradictori?
És el de sempre. Jo tinc esperança perquè el meu cercle és de gent d’esquerres, i no hi entra tota la resta. Sé que existeix perquè veig els barems i veig els números, però dic, ‘però on són?’ [riu]. Però sí, tinc esperança. I veus quan algú que no va mai al teatre, però va a veure un bon espectacle i surt emocionat, tu ho veus. I és preciós sentir-te interpel·lat en una sala on hi ha 500 persones observant amb atenció una mateixa cosa. I això només passa amb el teatre. Si no vols permetre’t viure una experiència així, no ho coneixeràs.
