Hi ha malentesos que es converteixen en el millor pilar d’un projecte, i el nom de Renaldo & Clara n’és el millor exemple, tot i que també és veritat que un cop decidit és difícil canviar-lo. Malgrat que molts encara busquen un Renaldo de carn i ossos, darrere d’aquesta identitat s’hi amaga només la ment compositiva de Clara Viñals. Renaldo no existeix. El nom del grup, extret d’una pel·lícula de Bob Dylan, va néixer com el refugi ideal per a algú que mai s’ha sentit còmoda sota l’etiqueta clàssica de “cantautora” i que sempre ha tingut l’ànima pop i l’esperit d’un grup. Amb una trajectòria plenament consolidada dins el pop cantat en català, Clara Viñals destaca per la seva capacitat de fer equilibris i malabars amb les emocions, i també amb les lletres i les melodies amb les quals fa un exercici de depuració absoluta. Són simples, però complexes, i expliquen històries de la quotidianitat per acabar tocant de ple contradiccions tan humanes com l’amor, la gelosia o el drama, sovint relativitzats amb un punt d’ironia saludable. Musicalment, el projecte ha sabut viatjar des del minimalisme més tranquil fins a ritmes més ballables, però mantenint sempre una premissa innegociable: l’honestedat d’un esquelet sonor on no sobra cap nota. Defensora de la riquesa de parlar i cantar des de la seva Lleida natal, que també es dibuixa a les cançons, Clara Viñals parla amb El Món per despullar el procés creatiu del seu últim treball, reflexionar sobre el pes de la imatge i la simbologia, i explicar com conviu amb una indústria on, cada vegada més els números de Spotify amenacen de distorsionar el valor de la música. Escolteu el nou disc L’Encant, perquè us atraparan les melodies i aquesta veu de Lleida, i no Lérida, que treu disc cada tres primaveres.
Ja avises al compte d’Instagram, però quantes vegades has hagut d’explicar que Renaldo no existeix i el nom neix d’una pel·lícula de Bob Dylan?
No ho he comptat, la veritat. Moltes vegades. Des del principi del grup, que hi vaig posar aquest nom, que realment és confús, ho he hagut d’anar aclarint. Perquè, a més, la gent és que no ho aprèn.
Et serveix com una mena d’escut?
En part, sí. És clar, el nom el decideixes a l’inici, quan crees el projecte. Tenia molt clar que no volia que es digués Clara Viñals perquè mai m’he sentit una cantautora en el sentit clàssic de la paraula, tot i que soc compositora i canto les cançons, però sempre m’he sentit com un grup de pop. No se m’havia acudit un nom més de grup estàndard, i vaig trobar aquest mig-mig que té un punt que defineix la realitat.
Que incloïa el teu nom.
Exacte, que incloïa el meu nom, perquè realment sí que és molt jo, però alhora és un format que sembla que és de grup de pop.
I el nom també prové d’una vinculació amb la música.
Sí. Al final, tot I ser confús, reflexa bastant la realitat del projecte. Toco amb gent, i gent molt important, que aporten les seves mans a tocar, els seus arranjaments, etcètera. Però sí que és veritat, que soc l’única compositora, que soc la cara visible, i aleshores realment té molta part de mi també.
Acabes de ser mare i acabes de treure un disc L’Encant amb nou cançons. Pura coincidència?
No, no (riu). Crec que els últims discos tenen 9 cançons. A mi em passa una cosa, que és que jo escrivint elimino molt. Llavors em quedo molt en l’esquelet de què vull dir i depuro molt les frases perquè quedi molt concís. I el mateix amb la música, no faig repeticions perquè sí. Aleshores, m’acaba passant que em queda molt comprimit, com una càpsula, i això fa que els discos acabin tenint poques cançons i curtes.
Com vius aquest primer disc sent mare?
A veure, ja tenia totes les cançons fetes, o em faltaven acabar-les, però ja estaven molt encaminades, i em va coincidir l’embaràs amb la gravació del disc. Ho he viscut més diferent pel que fa a la logística.
L’Encant pot ser un encanteri, una virtut o un lloc físic. Què buscaves sota aquest concepte?
És aquest sentiment d’una cosa que et fascina, que té un punt misteriós, que desprèn encant. Costa definir la paraula encant, perquè té diferents significats, i m’agrada que tingui diversos significats. Em resumia bastant el disc. Moltes cançons són d’amor, però no la típica cançó d’amor, sinó que busquen un sentiment contradictori, com certa fascinació. M’agrada el concepte d’encant perquè té aquest punt que et quedes fascinat per alguna cosa.
I la serp de la portada té a veure amb aquest encanteri?
Sí, exacte, una mica aquesta imatge. A la cançó Repartit, que és la cançó on apareix la paraula encant, em venia al cap aquesta cosa dels encantadors de serps i de la simbologia de la temptació. Em donava un significat molt coherent.
És una Clara Viñals més intimista que en els anteriors dos discs? És tornar als orígens?
Exacte. És a dir, per un costat, sí, però per un altre, no. Aquest disc no l’hauria pogut fer sense els dos últims, però alhora no he buscat que fos continuista dels dos últims discos, que eren un poc més grans, buscant una cosa més rítmica.
Una música més urbana.
Exacte, i de buscar uns arranjaments més plens. Aquí he volgut recuperar un piano acústic, que potser a l’anterior disc no hagués encaixat, una guitarra espanyola, que potser pot recordar més als inicis, i eliminar molt el ritme aquest ballable. Com que alguna cançó han quedat més acústiques, sense bateria, sí que ha quedat més minimalista i més tranquil. Però alhora també hi ha cançons que sí que són més enllaçades amb l’anterior, amb un punt més…
De donar-li certa continuïtat?
Sí. Llavors, per a mi té un punt d’equilibri. Fer una mica malabars, també, per com encaixar aquests dos mons perquè, aparentment, són bastant diferents, però el disc és coherent. Per tant, la feina més gran que he tingut ha estat trobar l’equilibri entre les dues coses.
La nota de promoció planteja el disc com uns grans èxits de material nou. Hi estàs d’acord?
Quan m’ho han dit vaig pensar que és una definició molt solemne. Costa molt a una mateixa agafar la perspectiva de veure si són grans cançons, o no són tan bones, però entenc una mica el que es vol dir amb grans èxits. El disc té un punt que podrien ser cançons de diferents èpoques, però totes són bastant xules.
I per què has introduït aquest instrument japonès l’omnichord?
És un instrument que pots tocar sense tenir molts coneixements de música, perquè té uns botons que et fan els acords. I al disc, apareix de manera anecdòtica, en una cançó, M’hauria agradat només perquè vaig notar que faltava alguna cosa i vaig pensar que quedaria molt bé un l’omnichord, que té un so molt peculiar.
És anecdòtic en el disc, però en el format físic no ho és tant.
Exacte, el pre-order, vaig gravar quatre cançons amb l’l’omnichord. Al final, és un instrument molt limitat. A banda dels acords, té diversos ritmes i sembla molt variat, però, al final, tot acaba sonant molt semblant.
I quan escrius una cançó, com notes si has trobat l’encaix sonor que li convé?
Crec que això és una cosa molt subjectiva, que la notes o no la notes. És a dir, és una cosa totalment emotiva. Si t’emociona, és que és allò. A vegades sents que no et representa, o que ho notes forçat. Em guio molt amb l’orella, el sentiment que em genera, i si a mi no em flipa en el moment, mal assumpte.
És a dir, t’ha de captivar al moment.
Sí. És a dir, tot i que és un procés molt, molt lent, perquè jo soc molt lenta en fer cançons i gravant també faig moltes proves… És això, el moment que sé que ha de ser allò és quan m’agrada. Així de clar. I el motiu de per què m’agrada? Doncs no ho sé, però perquè m’emociona. I aquell moment és un esclat d’eufòria.
I el millor moment del procés productiu és quan tanques escriure una cançó?
Quan em tanco escriure, en realitat, és un procés extremadament lent. Són moltíssimes hores, moltíssims dies. Llavors, tot i que jo m’ho passo molt bé, és un moment que el 90% del temps, o el 95%, no avanço. És així. No diria que és el millor. El millor és quan realment tens aquests moments d’inspiració que realment avances.
Que agafes embranzida, no?
Sí. De tot el temps que hi dediques, gairebé la major part del temps és frustrant, perquè no se t’acut res o només se t’acuden coses que no són les que busques. Quan avances sí que és el millor moment. La gent s’imagina la gent escrivint cançons amb deu minuts, com art de màgia, però és com un procés que has de tenir molta paciència.
Perquè les teves lletres són simples, però són complexes alhora.
Exacte. Expressament, busco aquesta senzillesa en l’aparença, però per aconseguir-la, he fet moltes proves. També soc molt conscient de quines paraules escullo. Podria buscar una aparença complicada i utilitzar paraules interessades, però no vull que sigui així. Llavors vull fer servir paraules molt quotidianes, o metàfores també les més senzilles que pugui, per explicar un sentiment a vegades que és complex.
Jugar amb paraules comunes?
Sí, exacte, i part d’això és la gràcia de buscar aquesta sonoritat pop. I també, d’altra banda, t’ha d’encaixar una melodia. Per un costat que la lletra influeixi i tingui el seu significat, però que rimi o que no rimi, si ho decideixes així, perquè la sonoritat és important. Però en aquest disc hi ha moltes rimes buscades i això s’ha d’encaixar tot amb la melodia. És com un puzle.
Escriure és per a tu una eina de protecció o de transformació de la realitat?
És com un espai on trobo que pots expressar d’una manera molt concreta coses que en la vida real potser costaria molt d’explicar. Crec que la música, les cançons, tenen aquest poder de capturar un moment o un sentiment. I la música, barrejada amb la lletra, t’ho transmet d’una manera molt directa, molt emocional.
I la quotidianitat d’aquestes històries està vinculada al pop?
Dono valor a aquestes coses senzilles, una mica del dia a dia, de la quotidianitat. Al final, totes les persones s’enamoren i es desenamoren. Li passen coses, tenen gelosia, senten atracció. Parlar de sentiments té aquest punt universal.
La Clara que escriu les lletres és la mateixa que ho viu?
Doncs sí i no, perquè això és molt difícil. Una persona té molts escapes. Escrivint em sento molt lliure, més lliure que a la vida real, no?, que hi ha com més normes, unes convencions socials, que t’has de comportar d’una manera, que has de ser correcta, etcètera. I és veritat que escrivint és com que em sento que no tinc normes i que puc dir molt el que vull. Llavors per mi té un punt de llibertat.
I d’escapatòria?
Exacte, sí. A vegades fas cançons sobre una cosa que no està bé que pensis, però quin problema hi ha en cantar sobre una cosa que no està bé que pensis? Per mi és part de l’atractiu de fer música.
És més fàcil escriure des de l’alegria o la tristesa?
En general, la gent diu sobre la tristesa perquè quan estàs contenta és com que no t’hi poses a fer una cançó, però per a mi està a la par. Quan estàs trista potser ho treus tot sense filtre. Com vomitar tot allò. Però això té un perill, que és passar-te d’exagerada. I l’endemà, allò que has escrit, potser penses que no és per a tant. Aleshores, quan escric cançons tristes intento no passar-me de dramàtica, intento relativitzar-ho. En canvi, m’agrada ser exagerada a les cançons alegres perquè m’agrada reafirmar que allò és positiu.
La teva veu té una sonoritat molt característica amb el teu accent de Ponent.
Sí. Tu ets de Lleida? T’ho noto per l’accent. (Riu)
Sí. En un món del pop sovint dominat pel català oriental, és una declaració d’intencions?
Sí, totalment. Ara, per mi, és una cosa extremadament normalitzada perquè porto ja molts discos. És a dir, quan vaig començar era una cosa bastant única. Que ho digui jo pot sonar una mica pedant, però és que és la veritat. Com a grup de pop cantant en lleidatà no hi havia pràcticament res. Ara n’hi ha més, però si ho comparem amb la quantitat infinita de grups amb accent oriental, continuen sent una cosa minoritària. I tot I haver sortit molts grups i estar-se normalitzant, considero un fet a destacar de Renaldo&Clara. Continuo intentant pronunciar tal qual parlo i, al final, em fa gràcia que gent de Barcelona, per dir alguna cosa, canti les meves cançons en lleidatà. Trobo que és curiós, perquè no…
T’has sentit mai una mica ‘rara avis’ pel fet de cantar en lleidatà?
Sí i no. Recordo al principi que em preguntaven molt sobre l’accent, i en el seu dia em molestaven una mica perquè simplement canto tal com parlo i volia que em preguntessin per les lletres, que és on he ficat més esforç. Però he de dir que ara, amb perspectiva, ja no em molesta gens perquè trobo que és una cosa a remarcar. Però no m’he arribat a sentir rara avis.
Als inicis et van recomanar que no cantessis en lleidatà?
No, la veritat és que no. També suposo perquè em fixo molt en com sona la cançó. Aquesta sonoritat, aquest ritme, tot això, ja ho faig tenint en compte el meu accent. Queda molt natural, en part, perquè soc molt conscient de la sonoritat que queda. És a dir, jugo amb l’accent.
Què hi ha de Lleida a les teves cançons?
Crec que força. El fet aquest que et deia de sentir-me molt lliure escrivint, crec que també és en part perquè vivint a Lleida notes que estàs una mica apartada del focus, que ningú t’està escoltant. O sigui, jo tinc una mica encara aquesta sensació, tot i que sé que hi ha gent que m’escolta. Una mica com sentir-me que, com si ningú m’estigués mirant i jo puc fer allà la meva moguda, i després ja la presento en societat. Crec que això és una cosa molt de caràcter lleidatà, de sentir-te que mai estàs en el focus.
De voler passar desapercebut?
Sí, una mica, sí. Al final a Lleida no és on tinc més públic, saps? Vull dir, al final tinc més públic a Barcelona, o inclús crec que a Madrid, que a Lleida. Sí que té aquest punt de no sentir-te especialment protagonista de res.
Jo, que soc de Lleida, quan escolto els teus discos és una forma de connectar amb la meva ciutat. Per exemple, Història, de L’amor fa calor, em fa tornar a l’Institut d’Estudis Ilerdencs o a la Seu Vella.
Aquestes coses costen de veure quan estàs just allà vivint, però també crec que hi ha alguna cosa de Lleida. I també hi ha una mica de la mentalitat dels lleidatans. Som molt crítics amb la ciutat, però si algú la critica des de fora ens molesta. Com un germà amb el qual tu pots enfadar-te, però que ningú s’hi posi amb ell. Hi ha aquesta mentalitat. Som una mica esquerps, però també som acollidors i carinyosos amb la gent. Són caràcters que, com que els tens molt a dins costa de ser molt conscient, alguna cosa hi ha.
T’allunyes molt del ritme frenètic que marca la indústria. Tres anys entre cada un dels teus cinc discs. Això és volgut?
Als inicis no era ni conscient i crec que va ser amb el tercer disc quan m’ho va dir un periodista. Fins aleshores no m’hi havia fixat. I des d’aquest moment crec que sí que és més volgut. I és volgut, però no et pensis que el tinc fet i me’l guardi. És el temps que tardo a fer les cançons, que el gravo i que surt publicat. Acaba coincidint amb el fet que són tres anys.
I t’allunyes tant de la indústria que, en comptes de publicar-lo un divendres, el publiques un dimecres.
Com que tothom publica divendres i els mitjans van carregats, llavors la gent comença també a moure les dates. Hi ha tants grups que, a vegades, el que costa és poder que et facin cas o la gent s’assabenti que has fet un disc.
Té sentit aquesta voràgine?
Estem una mica saturats, però, alhora, mai de la vida voldria dir-li a algú que no es mereix fer un disc. És complicat. A més, com que tot ens arriba molt a través de les xarxes socials, també costa d’assabentar-te d’alguna cosa molt allunyada de tu. És com que el mòbil amb l’algoritme et va ensenyant el que tu mateixa li vas demanar, i es fan petites bombolles que fan que costi arribar a la gent.
De fet, el consum ha canviat molt. Perquè abans la gent descobria cançons, discos o grups a través de la ràdio o anava a una botiga de discos i es comprava un disc tenint de referència alguna cançó.
Exacte.
Ara això no passa.
Ara no. De fet, hi ha gent que escolta un disc teu i no se’l comprarà. Per exemple, en aquest cas donen diners al senyor de Spotify i tu no veus un duro i t’ha costat molts diners fer el disc. En aquest sentit, el sistema està fent molt mal a la música.
Per què?
Perquè hi ha molta competitivitat amb números, amb oients…
I la música queda en un segon pla?
Sí, exacte. I perverteix. Elimina llibertat creativa a costa que algú pugui pensar que vol sonar en una llista de reproducció i aleshores ha de sonar d’una manera molt concreta perquè si no sona dins d’aquest estàndard ja no la posaran…
O sigui, l’artista s’allunya del seu interès musical…
Jo crec que sí. És un moment en què hi ha com certa pressió pel que fa a números i tot acostuma a sonar una mica igual.
Traslladar aquest disc al directe serà més complicat que els anteriors?
Una mica més complicat sí, perquè hi ha cançons que són pop estàndard i d’altres són més tranquils, però els tranquils també els tocaré en un format més íntim. És una mica més difícil, però es fa.
Què en queda d’aquella Clara Viñals de fa 15 anys?
Crec que soc la mateixa. Havent fet moltes més coses pel mig, però em continua fascinant igual fer cançons, que em sembla un misteri. Encara que hagin passat els anys, és com que no he resolt el misteri. I alhora em sento amb molta més experiència, perquè tens clar el que t’agrada i el que no, i vas fent el teu camí, però amb la mateixa curiositat.
I més segura?
Sí. El que passa és que quan acabes un disc i t’has buidat el cervell, em continua semblant impossible fer una altra cançó tot i que sé que la faré.
