Fa onze anys que és líder indiscutit dels matins a la ràdio. Molts han intentat llevar-li la corona i encara no ho ha aconseguit ningú. El secret? Ell afirma convençut que “parlar com parla la gent” n’és la clau, que RAC1 “un dia va baixar el faristol al carrer”. Potser sí que és això. Jordi Basté parla com fa “la gent”. Se sorprèn quan la gent de sorprèn. S’enfada quan la gent s’enfada. Riu de les coses que riu la gent. I els entra als pulmons i al cor per les orelles. Es trau mèrits -o potser se’n posa- quan afirma que no sap “de política” i que, per no ser, no és “ni periodista”. I torna a clavar-la quan afirma -ara sí, pagat- que ell estima “comunicar” i que sap fer-ho. Basté ha fet d’El món a RAC1 “el programa de ràdio que m’agradaria escoltar”. Joan Fuster afirmava que havia escrit els llibres que li agradaria haver llegit i que ningú havia escrit. Jordi Basté ha aconseguit fer el programa que ningú havia fet, amb el to que ningú havia emprat. I com Rafaela Aparicio, juganer i burleta, afirma que no cal que l’esperen en una masia a l’hora de jubilar-se, que ell morirà “assegut” davant els micros. Deu ser una bella mort.
Quina ràdio escolta vostè?
Totes. Totes les que puc. Jo escolto la ràdio on treballo, per raons òbvies, però escolto molt també Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, escolto molt la COPE i la SER.
I quan ho fa això? Perquè vostè no para en torreta.
Sempre. Jo no em miro la tele, per exemple. Miro molt poc la televisió i, per contra, escolto molt la ràdio. Dormo amb la ràdio sota el coixí…
Ostres, com la Gemma Nierga.
Perquè és molt recomanable. Segurament tenim una mena de cordó umbilical amb la solitud i les pors. Què és la ràdio? La ràdio es va parir per fer companyia. Només per això. La ràdio és companyia. Quan estàs malament o tens algun problema, alguna preocupació, el millor que et pot passar és que algú et parli. La ràdio et parla.
Però això de posar-la sota el coixí… Amb el coixí pel mig es pot sentir bé?
És clar que la sento! L’has de posar a un volum no gaire fort, però és clar que la sento.
I es pot adormir amb la ràdio engegada sota el coixí?
I tant. M’adormo i després em desperto amb la mateixa emissora. És veritat, tothom em diu: “Tu no saps que hi ha una mena de botonets que prems i que després s’apaga sola al cap de mitja hora?”. Sí, però com que no sé com funciona, m’estimo més no fer-lo servir. I tinc el mateix transistor de fa quinze anys aproximadament. És una ràdio digital amb botonets. Se me’n va trencar l’antena i pel programa vaig demanar si algú me’n podia trobar una. Aquesta ràdio, que és una Sony, ja no existeix. A un oient li n’havien regalat una. Com que ja en tenia una altra, me la va enviar. I la tinc, però no la vull utilitzar encara, aquesta nova.
Tanta ràdio… Si haguera de recomanar cap programa que no siga el seu?
Uau! Mira, trec els de RAC1 perquè, si no, és molt tòpic.
A part que els altres s’enfadarien amb vostè.
Per això. M’estimo més prescindir-ne. Pa, pa, pa, pa… Deixa’m pensar… Mira, en castellà, les transmissions de la COPE de Paco González. Crec que el Paco González és un geni de la ràdio. Si jo fos el director general de la COPE, li faria fer els matins. M’agrada molt escoltar les seves transmissions. I en català, pa, pa, pa, bum, bum… M’agrada molt la fórmula de Catalunya Informació, però crec que s’ha de reinventar. I com a programa en català, pa, pa, pam, deixa’m pensar… És que aquesta és una altra, que escolti, que pugui escoltar en català, n’hi ha un fotimer… Bé, sí, a mi El Búnquer m’agrada, té coses que estan molt bé…
És un programa conflictiu. Bé, els que el fan. Es passen la vida barallant-se amb els que els manen.
Sí, però és una pena, això. Quan la política fot les grapes -i perdó per l’expressió- a la ràdio, l’ha espifiat. En els anys vuitanta -i tu te’n deus recordar- hi havia a Catalunya Ràdio un programa que era d’allò més transgressor, el programa més transgressor que he sentit mai. Es deia El lloro, el mico i el senyor de Puerto Rico. Mai a cap polític se li va ocórrer fotre-hi les grapes. Mai. Després n’hi havia un altre, que es deia El mínim esforç, i que també feien els mateixos i també era políticament molt dur. Es carregaven Convergència, es carregaven el PSC, i no passava res. Ara tenim la percepció que no pots dir res, que els humoristes han d’anar amb el fre de mà posat…
No són coses diferents? L’humor ja no pot ser com l’enteníem, però és una qüestió de correcció política o de bonisme, si vostè vol.
Sí, però el bonisme… És molt interessant, això. El bonisme ara té un problema, que és que ha canviat de vorera. Abans els qui no podien parlar eren els d’esquerres i ara els qui no poden parlar són els de dretes. Abans si algú d’esquerres parlava, li queia a sobre la de Déu és Cristo. Ara, per contra, si algú de dretes vol parlar, hi ha una esquerra que no ho accepta…
A Catalunya.
I a Espanya, també. Jo crec que això és a tot arreu.
A Espanya vostè creu que la gent de dretes no té prou plataformes per fer-se sentir, no té prou emissores?
No. És que no és una qüestió d’emissores. És una qüestió de discurs. Hi ha una frase que es repeteix molt als dinars d’amics, de família, de Nadal, que és: “Això no es pot dir”. Crec que és la frase de la dècada.
O: “Això que dèiem abans no ho digues ara”.
Això! I llavors això genera el dilema de què es pot dir i què no es pot dir. Quan és dels meus ho pot dir i quan no és dels meus no ho pot dir. Vivim en un frontisme permanent i qui perd és la llibertat d’expressió. I evidentment, l’humor. A mi no m’agradaven els acudits de l’Arévalo quan era jove. Rèiem, però em semblaven horribles. Jo era de l’Eugenio, no era de l’Arévalo. Però hi havia molta gent que reia amb l’Arévalo. Eren acudits sobre marietes, botijosos i no sé què… Ara hi ha un tio que es diu Juan Dávila, que jo no sabia ni que existia, que es veu que fa el mateix en escenaris i que els omple amb nanos joves. Hi ha gent que hi va perquè es foti d’ella. Bé, doncs, hi ha gent per a tot. Això en una empresa pública ha de passar o no ha de passar? Doncs, jo crec que sí. I en tot cas, el límit a la llibertat d’expressió és al codi penal. Per què, si no, què podrem dir? Al final, no podrem tenir humoristes, perquè l’humor què fa exactament? Fotre-se’n dels altres.
Hi ha un petit però. Perquè l’humor sempre ha pogut ser contra el poder o contra els fràgils. Botijosos, marietes són gent més fràgil…
Sí, són fràgils, són minoria, sí.
L’humor contra els fràgils ara està marcadíssim. No se’n pot fer.
No se’n pot fer, sí. Bé, però si els preguntes… Hi ha un tio al TikTok -que a mi m’agrada mirar perquè és una manera molt ràpida de veure televisió, encara que té un problema, que és l’algoritme- que va en cadira de rodes i que explica acudits de gent discapacitada…
Però ell va en cadira de rodes.
Jaaaa, però, perquè ens entenguem, si ell fes acudits sobre gais, passaria alguna cosa?
Sí. Però si ell fora gai, no.
Ja. Però, d’aquesta manera…
És a dir, als Estats Units els blancs poden fer humor sobre els negres o només podem fer-lo els negres?
Bona pregunta. Aquesta és la pregunta. Tothom hauria de poder fer acudits sobre tot. I ho repeteixo: el límit és al codi penal. És que, si no… Ara, si parlem de televisions i de ràdios públiques, el problema no és que et fotis de les minories. El problema és que et fotis del poder. Aquí hi ha el problema. I jo no hi estic gens d’acord.
Quants n’ha tingut vostè, de problemes, per ficar-se contra el poder?
Pocs. Perquè a mi m’han donat per inútil sempre.
He, he. O per líder.
Noooo. No. Jo sempre dic una frase que un dia em va dir Pepe Antich i que m’agrada recordar. Després del primer any al programa em va deixar anar: “Nen, tu tens una sort i una desgràcia. Per on vols que comenci”. “Per on vulguis”, li vaig respondre. “Mira, la sort és que no tens cultura política”. “I la desgràcia?” -li vaig demanar: “Que no tens cultura política”.
Això no és veritat.
És veritat!
No. Vostè juga sempre a fer-se passar per mig fava. És un bon recurs. I no.
No, no, no. Vicent, quan tu parles de política, jo no estic a la teva alçada. Perquè tu has mamat la política de fa molts anys. I n’has fet. Has fet de director d’un diari on es parlava molt de política. Ara em diràs: “Bé, doncs en disset anys n’hauries pogut aprendre”. Sí, però soc a anys llum del que has fet tu, el Jordi Barbeta o el mateix Pepe Antich. O d’esports, igual. Jo soc un ignorant respecte a la majoria de temes. Jo només sé fer això que faig, que és ràdio. Res més. Comunicar, que és el que m’agrada. Jo no faig ni de periodista. M’encantaria fer-ne, de periodista, però no puc, perquè no tinc ni temps.
No. És un recurs hàbil. Quan diu que no sap de política o que no és periodista, això li dona una carta blanca que li permet driblar millor. És un bon escut.
No. No és veritat. No, no, no. Això per què venia? Ho dèiem per alguna cosa.
Per l’humor?
No, del tema de la política, aaaah…
[Intervé, hàbil, segura, Mireia Comas, la fotògrafa: “Que no pots fer humor sobre el poder”].
Exacte! Gràcies! Que no pots fer humor sobre el poder. Això és molt desagradable. Tu em preguntaves si havia tingut problemes amb el poder. No. Perquè m’han donat per impossible. Amb una excepció. Hi va haver una intromissió de la qual em va salvar Javier Godó. I això l’hi agrairé sempre.
Durant el procés.
Sí. Hi va haver una persona que va demanar el meu cap. I segons tinc entès, el propietari li va respondre: “No sabia que entenies el català”.
Qui?
Soraya Sáenz de Santamaría. Va ser una època molt complicada i el millor que puc dir és que jo soc aquí i ella ja no hi és.
Això es pot dir quasi sempre de la majoria dels polítics. El seu pas per la política sol ser més o menys efímer.
Sempre volen exercir aquesta mena de control. Però hi havia una cosa que dèiem a escola quan érem petits, assenyalant-nos l’orella esquerra i la dreta: “Por aquí me han preguntado y por aquí me han contestado”. Com que els polítics no escolten bàsicament res, els arriba tot distorsionat. Només llegeixen, però escoltar i veure, poc. “És que m’han dit que a la tele ha fet no sé què” o “M’han dit que a la ràdio ha dit allò altre”… Bé, però, escolta…
Però llavors sembla que el principal problema amb què xoca la llibertat d’expressió siguen els polítics…
No. Als mitjans públics els polítics en tenen una part de responsabilitat, sí. Tenen un control… No em sembla malament que hi hagi un control sobre la programació, però que vulguin manar sobre la programació, això ja no em sembla bé.
Ha dit que la ràdio és companyia. Tal com l’entenien, aquesta companyia s’està morint? La ràdio, tal com l’havíem entesa fins ara, es mor?
No, home, no! Al contrari. Aviam… Tothom diu: “Ah, és que el meu fill no escolta la ràdio…
És exactament això.
No hi havia ningú de la meva generació amb setze anys que escoltés la ràdio. Només jo, que era un malalt. Els meus amics escoltaven el dissabte a la nit, parant el cotxe, Gomaespuma. O el gravàvem en un casset. Bé, doncs ara la gent escolta La competència, El Búnquer…
O TikTok.
Sí. O TikTok, però quan siguin grans, aquestes persones que van en el cotxe i que demanen als seus pares que els posen Ràdio Flaixbac, que no volen escoltar aquell pesat que els explica les notícies… Aquesta gent, que ara té dotze o catorze anys, en tindran vint-i-cinc. I aquell dia quan pugin al cotxe voldran saber si li han rebentat l’orella al Trump o si hi ha hagut un accident amb un autocar. Perquè es faran grans. I quan es fan grans la ràdio t’informa de la manera més ràpida. Això continuarà.
Això no es pot fer a la carta? Amb pòdcasts?
Però els pòdcasts no et donen informació a l’instant. Això t’ho farà la ràdio. Els informatius no es perdran. La manera d’escoltar la ràdio no es perdrà. Es perdrà segurament una altra cosa. En lloc de prémer un botó, li diràs al robot: “Posa’m la COPE i repeteix-me això”. Potser sí. Potser tecnològicament variarà la manera d’escoltar-la, però que les vuit del matí seran el prime time de la ràdio d’aquí a vint anys? No en tinguis cap dubte. No canviaran les maneres de funcionar de la gent.
Fa anys es deia el mateix dels diaris. Deien que de joves ningú no els llegia, però que amb els anys això canviava. Els diaris entraven en les cases a partir d’una certa edat dels ocupants. I ara resulta que no n’hi ha, que quasi ja no se’n fan.
No és el mateix. La ràdio va en cotxe. La ràdio entra a la dutxa. Jo em dutxo amb la ràdio. Diràs que aquesta gent jove no ho farà? Bé, potser posaran el TikTok a la dutxa, però em costa de creure. La gent es fa gran i els hàbits canvien, però… Mira, te’n poso un exemple. Avui hi havia la gent jove del programa que em matava perquè se m’ha acudit dir que a mi em semblava malament que uns tios… Això ja ho deia amb el Barça, i ho aclareixo perquè no sembla que no es pugui dir que a mi em sembla malament perquè és Espanya. Em sembla malament que uns tios que han de ser un exemple per a tothom resulta que van mamats amb cervesa dalt un autocar. A l’equip hi ha una noia que ha tingut una criatura que ara pensa exactament com jo i que abans no ho veia així. Tot evoluciona. La gent jove a les vuit del matí quan escolta la ràdio ara diu que vol sentir música. Però quan tinguin vint-i-cinc anys voldran saber quines són les notícies. Ja ho veuràs. La ràdio sempre ha estat assassinada, permanentment. Vaja, amb voluntat d’assassinat. I li ha passat sempre com al Trump, que li han rascat l’orella només.
Ràdio en castellà versus ràdio en català. Vostè va començar en Ràdio Horta, després va passar a Ràdio Joventut… Ho feia en castellà o en català?
A Ràdio Joventut, en castellà. L’any 75. Era un programa infantil. Jo tenia deu anys. Fèiem els contes en castellà. A més, jo era Jorge en aquella època. Agustín Rodríguez em deia Jorge.
La història negra de Jordi Basté!
Fins que un dia li vaig dir: “Al DNI diu Jorge, però jo soc Jordi”. I llavors em va dir: “No, si et dius Jordi, et dius Jordi”.
Faria ràdio en castellà ara?
I en anglès, si en sabés. Mira, aquesta pregunta és molt interessant, però té la respondré de la mateixa manera que va fer Quim Monzó quan li van preguntar què s’enduria a una illa deserta. La seva resposta va ser: “És que no hi aniré mai, a una illa deserta”. Doncs, si tu em preguntes si faria ràdio en castellà, et responc que ningú m’hi voldrà fitxar, perquè ja estic molt estigmatitzat. Jo tinc dos defectes. L’un me’l va dir l’exdirector d’una cadena espanyola. I és que soc del Barça, i això és un handicap per fer ràdio en castellà, quan jo crec que algú del Barça hauria de sortir en un programa de ràdio en castellà, perquè estic fart que siguin tots del Madrid o dissimuladament de l’Atlètic de Madrid, per no dir que són del Madrid. I el segon és que per a Espanya soc un independentista radical que no estimo Espanya. Això és absolutament fals. Que no estimo Espanya… I “radical”… Tot això em sembla molt bèstia. Per tant, difícilment crec que algú em vulgui fitxar per fer ràdio en castellà. I a més, ja tinc una edat que…
Ui, sí. Quina edat! Ja me’l conec, a vostè. Cada any quan acaba temporada sempre diu que ja n’hi ha prou, que ja està bé.
Sí. Soc com el Guardiola. D’una temporada. Any a any. Però parlàvem d’Espanya. Jo crec que ara el processisme ha agafat el pont aeri. Tot el que passava abans a Catalunya passa ara a Madrid. Hi ha una sensació d’independència envers Espanya a Madrid, no buscada com a tal com aquí, però trobada. Allò que imaginàvem els catalans i els bascos ara ho veu més gent. Hi ha una capital que ho vol controlar tot i que ho controla tot. Per què no es poden fer informatius des de Catalunya, per exemple? Per què la Mònica Terribas, per posar-te un nom, no pot fer un programa per a tot Espanya?
Luis del Olmo ho feia, però Mònica Terribas…
Luis del Olmo ho feia. No parlem d’una Espanya plural? No parlem d’una Espanya diferent? O hem de continuar escoltant gent que creu que Puigdemont ha d’anar a la presó sí o sí? Hi ha molta gent a Catalunya que creu que no l’ha de tenir, aquest judici…
Una altra idea d’Espanya. Aquesta no és la fórmula que ha definit Carles Francino i Àngels Barceló des de Madrid?
La SER ha estat sempre un exemple. Un exemple de com s’han de fer les coses en aquest sentit. Gent catalana que fa ràdio des de Madrid. Em sembla que aquest és el model, però jo crec que ara el mateix estat ha fet una evolució. Per què no un basc des de Madrid?
Ho va ser Iñaki Gabilondo…
Sí, però un basc adaptat al segle XXI. Adaptat a les teories conspirativoparanoiques que veu la dreta. Per què un votant de Bildu no pot fer un programa per a tot l’estat?
Home, segurament perquè no ho suportaria l’audiència…
No ho suportaria l’audiència? Ningú vol arriscar-se perquè es vegi que no passa res? Una visió extraradial, d’una manera de pensar que és molt diferent.
Això ho diu quan va a Madrid?
Sí, i tant!
I què li diuen?
Bé, em prenen per boig, és clar. Jo entenc que durant el 2017 o durant el procés això era impensable, però ara… Ara que això ha passat, per què no? Per què no són capaços de fer un programa així?
Perquè a l’esquerra espanyola no li convé o perquè té por i perquè la dreta espanyola és molt bèstia?
Recordo un dia que en vam parlar amb Àngels Barceló. Ella considera i em sembla bé -em sembla bé que pensi això, no en caldria una altra- que Carles Puigdemont ha de tenir un judici aquí. A Espanya. Em sembla bé la seva opinió. La meva és que ja ha passat tots els judicis que havia de passar. A Bèlgica, a Alemanya… Bé, ja han dit el que havien de dir. Són dues opinions diferents dins un mateix estat. Aquí sempre hem estat un país generós. Quan diuen que hi ha la meitat de Catalunya que no pensa com els independentistes -o al revés, hi ha la meitat de Catalunya que no pensa com els constitucionalistes o els no independentistes-… sí. D’acord. Però tots han tingut veu aquí. Quants independentistes hi ha hagut en els moments més durs del procés als mitjans de l’estat?
Cap.
Això és una anomalia de l’estat. L’estat ha de veure que a partir del moment en què hi ha gent que no ha agafat mai cap pistola, mai… I això ho vaig dir en una entrevista que em van fer a El español. Aquí no s’ha agafat mai cap pistola. Mai, mai. De fet, només una vegada van fer un tret, malauradament contra un periodista. Si tu agafes gent independentista, no és només la gent que va bloquejar l’aeroport o els CDR, que és aquesta gent “malvada”… No. Si volen portar-ho a aquest àmbit malvat, portem-ho. Escolta, Pep Guardiola? Pere Miró, el número dos del Comitè Olímpic Internacional, que va trucar al programa dient que era intolerable que els policies peguessin a la gent l’1 d’octubre? Gerard Piqué? El doctor Bonaventura Clotet, que és una eminència a nivell mundial en la lluita contra el VIH?… Podem seguir amb noms de gent que no és ni violenta -aquí no hi ha hagut cap violència- ni res que s’hi assembli. Gent que pensa d’una manera gens escandalosa. Que l’única cosa que pensa és que Catalunya ha de ser un estat. Només opina això.
Marededeusenyor! Només? Li pareix poc?
Sí, em pareix poc, perquè, a més, és una qüestió per debatre. Sempre he dit que el gran problema d’aquest país va ser, fa setze, quinze, catorze, tretze anys, no comptar-nos. Només volíem comptar-nos. Volíem saber quants som. I si no voleu, no ho fem vinculant, però hem de saber quants som. És que no hi ha ni servei de mínims. Algú ha d’anar a Madrid a explicar aquestes coses. I no passa res. Però no han volgut. La ràdio allà ha tingut aquest dèficit. Quan algú pregunta com és que la ràdio a Catalunya -Catalunya Ràdio i RAC1- té tanta audiència, se li pot respondre que segurament és per això.
Jo li ho volia preguntar.
Doncs, mira, ja ho tens. Segurament per això. Perquè hi ha molta gent catalana que no se sent gens independentista que es troba còmoda amb ràdios que diuen el que consideren i pensen. Aquesta gent mira cap a Madrid i veu que venen una idea de Catalunya que no és real. A mi moltes vegades em pregunten de Madrid si el meu programa és “independentista”. Jo els responc que l’exdelegada del govern a Catalunya, Teresa Cunillera, no n’és, d’independentista. Ni Joan López Alegre. Ni Concha Veray. Ni Màrius Carol…
Ara que en parla, ha rebut al seu programa algun tipus de pressió perquè entre els contertulians hi haguera menys independentistes?
Mai. Zero! Però entenc que hi hagi gent que ho pensi…
Hi ha gent que diu que, comptant, comptant, a les seues tertúlies ara hi ha molts menys independentistes.
Em diuen de tot. “Per què tens aquest o aquell?”. Perquè hi ha un país que pensa d’aquesta manera.
Creu que al seu programa ara hi ha un equilibri entre col·laboradors unionistes i independentistes?
Ssssssí. És que… tot és tan mutant… Aquell que abans era tan independentista ara potser ha deixat de ser-ho. Tu ets independentista o no n’ets, d’acord, però pots modular-ne el to. Abans aquell era un independentista de “¡Vamos!” i ara és un independentista de…
“Veamos”…
Exacte! “¡Vamos!” i “Veamos”. Està molt bé això. Llavors fa que quan tu seus a fer una tertúlia hi ha molta gent que ha virat. No ideològicament. Ha virat el volum. Ha abaixat el volum. Això és com allò de la selecció espanyola de futbol…
Considera que el seu programa és un reflex vàlid de la societat catalana o de la societat que pot escoltar ràdio en català?
A partir d’un moment en què un programa té l’audiència que té és segurament perquè molta gent se sent còmplice d’allò que escolta. No sé per què se’n sent còmplice, si pel que s’hi diu, pel to, perquè s’hi distreu, perquè la informen… No en tinc ni idea. No vull preguntar-ho perquè segurament m’espantaria…
Quin és el seu secret?
Que jo faig el programa que a mi m’agradaria escoltar. Per què escolta la gent el programa? Algú ho farà per la companyia, un altre perquè hi ha molt grillat, un altre perquè s’hi parla dels temes que li interessa… És veritat que la societat ha canviat en un altre aspecte i ara ens n’adonem. Abans als matins radiofònics hi havia gent extraordinàriament preparada -Iñaki Gabilondo, Antoni Bassas, Josep Cuní…-, gent molt preparada. Hi havia també molt contertulià que et parlava des d’una mena de faristol, important, i allò tenia un to molt més elevat. I llavors el que vam fer -no només al matí, sinó a tot RAC1- és agafar el faristol i posar-lo al carrer. Parlar amb el to que parla la gent. No diré aquella frase espantosa que va dir Alicia Sánchez-Camacho -“hablar de los temas que le interesan a la gente”-, però sí que és veritat que moltes vegades els mitjans hem estat molt allunyats de la gent. Això no és populisme, és parlar de temes més populars. Populars en el sentit que venen del poble. Parles a la gent més de tu a tu, i no d’aquells temes que segurament considerarien excessivament elevats.
Als 17 anys vostè entra a Catalunya Ràdio i s’hi passa 22 anys. En un moment concret s’enfronta a la directora…
Montserrat Minobis…
I se’n va. No ho va poder arreglar?
No. Ella volia retallar una hora el programa d’esports i es va carregar -crec que d’una manera molt injusta- el cap d’esports, Santi Carreras, que per a mi era el meu Guardiola. Una persona que era molt generosa, molt justa, de les persones més justes que he conegut mai, i que va fer una redacció importantíssima. Quan hi va haver el canvi de govern, van arribar i la primera cosa que van tocar va ser esports, suposo que perquè no es van atrevir amb els informatius. Quan a mi em toquen el cap d’esports i, a més, volen reduir el programa, va aparèixer, en un moment de sort de la meva vida, RAC1. En una setmana ho vam arreglar.
Alguna vegada ha sentit la temptació de tornar-hi?
A Catalunya Ràdio? Oi tant! Cada quart d’hora. Però no m’ho fotis això de titular, que la liaríem aquí… No, no. És una mica… Això una vegada ho he parlat amb el Pep Guardiola: què faries si… Amb el Barça o amb Catalunya Ràdio. Però saps què passa? Que ja tinc una edat per tornar-hi… Però clar que hi hauria tornat. Clar. Amb una bona oferta… Perquè crec allà hi ha molts bons maons. A les tropes, les has d’animar. Si les desanimes, ho enfonses tot.
Els màxims responsables d’animar són els directors. Hi tornaria com a director?
Jo? La gent tindria un problema, que és que no cobraria a final de mes, perquè soc molt caòtic.
Un moment! Home, hi ha una altra gent -gerents, el que siga- que s’encarrega d’això.
Ja, ja, ja. Però… director… Per a tenir… És a dir, jo crec que un dels errors que ha tingut la Corporació en els últims anys és que va decidir igualar el director de TV3 i el de Catalunya Ràdio amb el gerent, amb el cap de publicitat… No, no, no. Els directors són directors. Són els que manen. Si ho fas en línia horitzontal, si talles caps, els talles tots, no en talles només un. Llavors, clar, això és molt fàcil. Els igualem a tots i aquí el de publicitat mana tant…. no, no, no.
Això amaga -o no ho amaga gens- que qui vol manar de veres és qui presideix el Consell de Govern de la Corporació.
Aquesta n’és la clau. I l’error. Al món públic que jo somio el president o la presidenta de la Corpo el que ha de fer és blindar els directors dels polítics. Blindar-los. Assessorar-los a nivell d’antena, si vols. Llavors els directors han de tenir al voltant -almenys en el món que jo somio- una persona d’extraordinària confiança -aquell que abans era el cap de programes i que ara d’una manera eufemística i pomposa diem cap de continguts- que els digui com ha de ser aquell programa i que cal fer això o allò altre, que tingui el seu equip, després el de comercial, després el de tècnica o el d’informatius. És a dir, tot això, al voltant del director. I el director és qui pren les decisions i qui n’assumeix els riscos. Evidentment. I el primer cap que es talla. Ara, el que no podem fer és col·locar el cap d’informatius a la mateixa alçada que el director. No. Si el joc és aquest, a mi ja… Així, no. Si he de fer director, jo vull assumir les responsabilitats de col·locar aquell programa. Aquell programa no el pot col·locar el president o la presidenta o el Consell de la Corpo. Seré jo.
Lògicament, vol manar. Els diners també són importants per a vostè?
Els diners són importants per a tothom, no?
Vull dir si assumiria una responsabilitat -un risc com aquest- en un mitjà públic amb el sou que ara cobren els directors d’aquests mitjans?
Però és que això és una injustícia! És normal que el president del govern d’Espanya, per posar-ne un exemple, cobri menys que un conseller de la Generalitat? Si és que és així…
És exactament així.
Doncs, no. Ho diré d’una altra manera. És normal que el president del govern cobri menys que la majoria dels presentadors de ràdio a Espanya? Oi que no és normal? Entre altres coses, perquè assumeix unes responsabilitats bestials. Bé, doncs una altra de les coses que hem de veure és això. No és normal que un director cobri menys que un redactor en cap de TV3. No sé si cobra menys, però…
En el cas de TV3, pot ser que cobre menys que un corresponsal. De fet, si comptem les dietes d’alguns corresponsals per tots els conceptes, incloent-hi l’habitatge, cobra menys, sí.
Això no té cap sentit, això no té cap sentit, això no té cap sentit.
Té el sentit a què obliga la correcció política, considerant que és un càrrec de confiança. Així ho han decidit.
Qui ho ha decidit?
El Consell de Govern i el Parlament.
Doncs, em sembla malament. Què vols que et digui. Aviam, no parlaré de meritocràcia, perquè moltes vegades no es tracta d’això, però sí que hi ha una assumpció de responsabilitats. Un director n’assumeix més que un corresponsal? Hòstia, no ho entenc. Només amb això, ja anem malament. Si un corresponsal cobra més que el director de TV3 o un corresponsal de Catalunya Ràdio cobra més que el seu director, ja podem plegar. Perquè les responsabilitats no són les mateixes.
Diuen que és un càrrec polític i que cap càrrec polític pot cobrar més que el president de la Generalitat.
Per què és un càrrec polític?
Perquè és un càrrec designat per línia de continuïtat parlamentària. El Parlament escull els membres del Consell de Govern i el Consell de Govern decideix els directors de TV3 i Catalunya Ràdio.
Bé. Doncs, si vols seguir la línia parlamentària, se suposa que el corresponsal de Washington també és dins aquesta línia.
Això el que fa és que en un àmbit públic d’investigació biomèdica, per exemple, si atens estrictament aquesta línia pecuniària, mai tindràs els professionals que necessites, perquè la seua contractació no podrà igualar la que cobrarien en una empresa privada.
No. És que jo no faig això. Jo no ho comparo amb una ràdio o amb una televisió privades. No. Jo ho comparo amb un sou públic. És a dir, no és normal que el director d’un mitjà públic cobri menys que un corresponsal. Per un motiu. Tu sempre tens quaranta focus a sobre. Si no és del Parlament, és de qualsevol partit polític, si no és de la presidenta del Consell de Govern, és del cap d’informatius o els sindicats… Un corresponsal de què està pendent? De la roda de premsa de Trump? Això no és just. Només amb aquesta demostració, l’empresa pública no pot anar bé…
M’ha dit adés les claus de l’èxit del seu programa. Però també explica l’èxit de la ràdio en català la competència entre Catalunya Ràdio i RAC1?
Històrica. De sempre.
Es productiva aquesta competència?
Sempre. La competència és bona. Déu ens en guard, que no existeixi. Quan n’hi ha, ens tornem tots millors.
I com ho porta, això, vostè amb l’equip que fa Els Matins a Catalunya Ràdio? Com ho ha portat amb Manuel Fuentes, amb Mònica Terribas, amb Laura Rosel i ara amb Ricard Ustrell?
Amb el Manel, amb el pols típic, perquè jo soc molt competitiu, i després, perfecte. La Mònica és molt amiga meva i la Laura… La Mònica és molt amiga meva. Amb el Manel, m’hi veig molt poc. Amb la Laura, m’hi veig més que amb el Fuentes, però menys que amb la Mònica, perquè és contertuliana. I amb el Ricard ja ens veurem.
Amb el Ricard, què?
Que ja ens veurem quan s’acabi, sí.
I mentrestant, res?
Però és que tampoc no tenim temps. Ni ell ni jo no en tenim. Sobretot ell no en té. Si no para! Jo almenys puc parar a les tardes, però ell no crec que pugui parar amb tant…
Se l’escolta i l’analitza, amb les seues virtuts i els seus defectes?
No. Ell en té moltes, de virtuts, i pocs defectes… per a la ràdio. És mooooolt…
És molt radiofònic.
Sí. I competitiu. Però intento… De debò -ni tampoc ho ordeno a ningú-, intento no escoltar la meva competència, perquè llavors em poso nerviós. I no vull posar-me nerviós. Una cosa és que em diguin què han fet, que això sí, i una altra escoltar-los, perquè em poso nerviós. Em passa una mica com [riu] a un amic meu quan va anar a veure La vida és bella. És un escriptor. I em va dir: “I això per què no se’m va ocórrer a mi?”. Doncs, em passa el mateix escoltant la competència. Penso: “I això com no se m’ha ocorregut a mi?”, i em poso molt nerviós.
Ha parlat abans d’un mestre…
Sí. El Santi Carreras.
N’ha tingut un altre: Joaquim Maria Puyal. És normal que un professional com ell, encara del tot en forma, no faça ràdio?
Sí, però aquí no és culpa de la ràdio. És culpa d’ell. És ell qui no en vol fer. Jo crec, a més, que el país ha estat molt injust amb el Puyal, però el Puyal no ha volgut que el país li reconegués res. Jo sempre li dic: “Quim, no cal que vinguis al programa, però el país et deu alguna cosa, hòstia…”, però ell no vol. Ell sempre repeteix aquella frase a tothom que el vol escoltar: “El Puyal està a la residència, i el Quim, per al que vulguis, però no per a fer res del Puyal”. No ha acceptat que li facin documentals, ni entrevistes, ni res. Res. El seu món, com em va ensenyar fa anys, “no vol sorolls”. És injust que el Puyal ara no estigui fent un programa de televisió.
Vostè és líder des del 2011. Se li ha pujat al cap?
Això ho has de preguntar als altres, Vicent. Jo crec que no.
Està preparat per a deixar de ser-ho?
Ai, quina gran pregunta, aquesta. Aquesta és una gran pregunta i hauria de mirar de ser original i de no dir-te la veritat. Crec que ningú mai està preparat per baixar esglaons i no fotre’s una hòstia. Si estic preparat… Aviam. Si em deixen continuar fent feina, sí. De fet, crec que això és important. Però m’hauré de mentalitzar molt i parlar molt amb la meva psicòloga de deixar de ser referència. Ei, això se m’ha escapat? Se m’ha escapat! [riu].
És dur deixar de ser referent?
No. Deixar de ser referència vol dir que ara vas a un dinar i et diuen [fa veu aflautada]: “Escolta, què passarà, hi haurà eleccions o no?”. I jo penso: “Ostres, quin avorriment de pregunta”. O “Escolta, guanyarem la lliga o què?”. [Resignat] Quin avorriment de pregunta! Ara dic quin avorriment, però, potser, quan deixen de preguntar-m’ho, diré: “Per què ara no m’ho pregunta, això, la gent?”. Aquest és el meu dubte. Però crec que sí, eh, crec que sí.
Vostè és molt jove.
Apaaaa.
Sí. Vostè és molt jove. La fórmula per anar retirant-se de l’escenari seria com Luis del Olmo, moriren amb les botes posades, fins al darrer dia que puga ser davant el micro? Fins al darrer dia que vostè s’aguante…
Com Rafaela Aparicio, que ara evidentment els que ara tenen de cinquanta anys cap avall no saben de qui estem parlant, sí. Rafaela Aparicio sempre deia: “Yo me quiero morir sentada en el escenario”. Tota aquesta gent que diu: “Jo el que vull ara és anar-me’n a una masia, allà, cada dia, a fer…”. Noooo! No. Si a mi m’agrada fer ràdio. M’agrada molt. El que no m’agrada és llevar-me d’hora. A mi m’agrada anar a dormir tard. I fa disset anys que em llevo d’hora. O divuit, ja no en sé ni quants. I cada vegada que sona el despertador tot costa més. Cada dia trobes l’aigua de la dutxa més freda, et dutxes i penses: “Ara que m’estic raspallant les dents me’n caurà una”. Te’n vas cap a la ràdio i dius: “Això que m’expliques del xat GPT m’està costant”… És a dir, t’has d’adaptar mot ràpid, fa disset anys tenies molts reflexos per fer-ho i ara en tens menys. Com diu un amic nostre: “A partir dels cinquanta, si quan et lleves no et fa mal res, és que t’has mort”.
Eixe amic soc jo…
Ho veus? Mira si tinc raó.
