3Cat emetrà, aquest dimarts al vespre, la segona part de la sèrie sobre les barbaritats que van produir-se a la mili espanyola durant els primers anys de democràcia. Mireia Prats i Joan Torrents han fet una feina excepcional al Sense Ficció que han anomenat Et faran un home, morts silenciades i que dona veu a testimonis inèdits de famílies que van perdre un fill en estranyes circumstàncies durant el servei militar. Suïcidi? Mort accidental? Assassinat encobert? Moltes d’aquestes famílies van rebre el cos en un fèretre militar precintat i un certificat de defunció que no va esclarir la causa de la mort. El Món ha pogut veure el documental prèviament a la seva estrena, una investigació periodística amb més de vuit mesos de feina i encara més anys de documentació que fa un exercici de memòria històrica importantíssima.
Prop de 1.900 reclutes van morir durant els anys de mili a Espanya i, encara avui, no hi ha cap recull ni cap arxiu que pugui quantificar el nombre exacte. Després de més de 20 arxius i estaments oficials consultats, i d’unes quantes portes blindades, la conclusió és que els arxius militars no van registrar bé les defuncions de la majoria de reclutes morts als anys 80 a la mili. El Ministeri de Defensa tampoc va comptabilitzar els nois que van morir després de fer la mili a causa del trauma patit així com tampoc no es van fer autòpsies, informes ni certificats de defunció en molts d’aquests casos. Aquest és un d’aquells documentals incòmodes però necessaris, el que ofereix una reparació a les famílies de les víctimes tenint en compte que el govern espanyol no és capaç de fer-ho. Els problemes per accedir als documents oficials i el mur amb què s’han topat per esbrinar què va passar a aquells joves és la demostració perfecta de l’opacitat i la impunitat dels militars.
Aquest documental de denúncia neix de l’allau de peticions que va generar després de l’emissió, el desembre del 2024, del Sense Ficció que va treure a la llum les vexacions, abusos i violacions a joves reclutes que feien el servei militar obligatori. Ara, han gestionat les més de cent denúncies que han arribat a la bústia d’afectats i han recuperat l’estètica del primer amb el mateix ninot: “Ens van demanar ajuda centenars de famílies sacsejades que havien enterrat els fills sense saber què els havia passat a la mili”, ens diuen els directors d’aquest Sense Ficció en declaracions a El Món.
Aquests són els quatre testimonis principals del Sense Ficció sobre les morts a la mili
El documental gira al voltant de quatre testimonis, quatre persones que van perdre els seus germans mentre oferien el servei militar obligatori entre el 1980 i el 1993. Tots ells, reunits en una trobada al Montseny molt emotiva i que trenca el cor, trenquen un silenci que havien mantingut durant més de 30 anys. Les famílies no en parlaven per l’estigma i la vergonya a dir que el teu germà s’havia tret la vida durant la mili, una justificació que donaven des dels quarters sense cap mena de prova. De fet, resulta duríssim sentir que els entregaven els cossos en taüts segellats -en teoria, per evitar un problema sanitari- i que no podien fer ni tan sols el reconeixement del cadàver. No sabien com havien mort, per què, qui els havia fet mal o si aquell cos era realment el del seu germà.
Els registres d’aquestes morts estaven fets de maneres aleatòries i canviaven cada any, així que l’Estat no és capaç de dir quants morts va haver-hi durant el servei militar obligatori. Mai ningú a Espanya podrà saber quants reclutes van morir durant la mili que es feia ja en anys de democràcia o això ho diu una documentalista amb més de 40 anys d’experiència -la Montse Bailac– que “mai” s’havia trobat uns murs tan ferms com aquests: “Volem denunciar aquesta opacitat i que s’estiguin cometent il·legalitats com que encara ens diuen que el coronel de torn ha de donar permís per tal que puguem accedir a uns arxius concrets”. Tota la investigació ha quedat en un cul-de-sac, fins al punt que també des del Ministeri de Defensa es diu que “ignoren” totes aquestes morts i els fets relatats en el documental. Dels més de 20 arxius que s’han consultat al llarg d’aquests mesos, cap informe que detallés realment què havia passat.
El cas més impactant és el del Nacís, un jove destinat a Ceuta el 1980 de qui els van informar que s’havia suïcidat durant la seva estada a l’exèrcit. La família rebia un munt de cartes del noi, a qui tenien treballant a la sala de màquines d’escriure, que es mostrava il·lusionat amb el pròxim permís i que els demanava que li enviessin fuet només dos dies abans de, suposadament, suïcidar-se. Mai no s’han cregut aquesta versió oficial i el pare mai no va deixar d’investigar què li podia haver passat realment.
Reobrir aquesta ferida després de tants anys encara costa i, prova d’això, les llàgrimes dels germans dels protagonistes que es trenquen totalment en treure a la llum les seves experiències. “Mai no vam entendre què va passar, però ens van dir que l’havien trobat amb un obrecartes clavat al cor. Doncs nosaltres sabem que al nostre germà el van assassinar”, etziba amb contundència. El programa l’ha reunit amb qui fos un dels companys del seu germà a la mili, qui reconeix que els van enviar una circular en la qual els deien que quedava “totalment prohibit” parlar de la mort del noi. La teoria de la família? Que el noi podria haver-se assabentat d’algun detall del cop d’estat que donaria Tejero només quatre mesos després de la seva mort, ja que estava a la sala de les cartes. Sigui com sigui, el pare va morir sense saber què va passar: “Ell investigava i investigava, fins al punt que van arribar a amenaçar-lo dient que anés amb compte perquè tenia un altre fill que també hauria de fer la mili”.
Els testimonis més impactants del documental
El documental alterna aquestes històries amb testimonis d’homes que van veure autèntiques barbaritats durant la seva estada a l’exèrcit. Un d’ells diu, clarament, que sap que algunes investigacions d’aquestes morts van manipular-se: “A mi em van encarregar que investigués la mort d’un soldat, que vam saber que havia mort per un cop de calor. El noi pesava 120 kg, així que era evident que l’haurien d’haver exclòs de la llista de soldats. El tribunal ens va obligar a destruir el document on ho dèiem i van voler que en féssim un altre en què exculpéssim l’exèrcit del que havia passat. Si les famílies van saber la veritat? Ho dubto”.
Un altre cas que centra el reportatge té com a protagonista el Joan, destinat a Saragossa el 1982. La família ja va sospitar que alguna cosa li estava passant durant la mili, ja que es recloïa a la seva habitació a les fosques quan hi anava de permís. Un dia, va trucar la germana molt espantat i va dir-li que l’estaven perseguint. L’endemà, els trucarien per avisar que l’havien trobat mort: “Recordo sortir al balcó plorant i cridant als maleïts militar que me l’havien matat. El meu pare també es va topar amb un mur de silenci, no volien que preguntessis què havia passat”.
De la resta de testimonis, podem destacar el d’un soldat que va sentir un tret mentre feia guàrdia de matinada. D’allò, un altre jove va morir i un dels seus companys va haver d’anar a netejar la sang: “Horrible”. O, per exemple, un altre que recorda que assetjaven de tal manera a un dels joves militars que va acabar amb una depressió fortíssima: “El metge deia que s’ho inventava, que ho feia per marxar de la mili. Doncs poc després va aparèixer mort perquè s’havia tret la vida”.
Eren molts els qui ho van arribar a passar molt malament, com revela un noi que va estar amb els paracaigudistes d’Alcalá de Henares al 1984. Segurament, la història en primera persona més dura del documental: “T’apallissaven com si fossis un gos… Jo no sabia què fer i vaig autolesionar-me perquè no podia més. No van trucar la meva família, és clar, i de fet a mi em deien que havia d’aguantar“. “No sap que vaig fer allò ni tan sols la meva dona, ho he mantingut en silenci perquè em feia vergonya”, afegeix davant de càmera. “Ho vam passar molt malament i no ens ho mereixíem”, dirà entre llàgrimes.
Els dos últims testimonis, proves de les barbaritats comeses durant el servei militar obligatori a Espanya
Els altres dos germans protagonistes són el Martí i el Jordi. El primer, a qui van enviar a la companyia d’escaladors i esquiadors de Berga el 1983, el van arrestar diferents vegades “sempre amb explicacions absurdes”: “No venia a casa quan tenia el permís, sempre tenien excuses perquè es quedés allà”. Un dia, però, va escapar-se i va arribar a casa amb la samarreta estripada: “Ens va dir que no podia explicar què li havia passat perquè que li farien un consell de guerra”. La germana té la teoria que van abusar sexualment d’ell, després d’uns quants intents, ja que prèviament l’havien vist amb la barbeta oberta: “Després de la mili no va tornar a ser el mateix, va entrar en una depressió molt gran, va tancar-se i no va tornar a sortir… fins que va treure’s la vida”.
L’últim cas, el del Jordi, és molt característic d’aquestes morts sospitoses durant el servei militar obligatori. En el seu cas, destinat a Melilla el 1993, els van dir que s’havia matat amb el fusell durant una guàrdia quan no feia ni tan sols dos mesos que estava allà. Aquest va ser un dels qui van enviar amb un taüt segellat, no van poder ni tan sols identificar el cadàver i la justificació va ser que el cadàver estava “destrossat”: “També ens han robat l’últim comiat al meu germà”, relata ella entre llàgrimes.
Tots aquells nois estaven sota la protecció de l’Estat, que no va saber protegir-los i que no han demanat perdó encara per totes les coses que van gestionar-se malament. Des de la direcció del Sense Ficció confien que sigui cert que els partits polítics es barallaran per intentar que s’investigui, però alhora ens deixen clar que resulta “impossible” que s’acabi sabent què va passar, quants van morir i qui els va matar. No val dir que són coses que van passar fa molts anys, l’opacitat dels arxius militars manté la impunitat i també la incògnita. Les famílies demanen un perdó públic del govern espanyol, un petit gest d’humanitat que no canviarà què va passar… però, que almenys, serviria com a reconeixement que les coses no van fer-se bé.
