TV3 estrenarà, aquest dimarts, la segona part del Sense ficció que va ficar el nas a l’encobriment dels abusos de menors que es van cometre en alguns entorns educatius religiosos a Catalunya. A La fugida, veritats ocultes s’amplia la investigació amb nous testimonis i més informació sobre el silenci i els mecanismes que han afavorit la impunitat dels criminals. “N’hi ha tants casos, que no ens acabem aquest univers“, ha reconegut Guillem Sánchez, el periodista que posa veu i guia un relat que s’emetrà d’una manera diferent a la que ens tenen acostumats. Aquesta nova sèrie es presentarà en una versió unitària al Nits sense ficció de TV3, mentre que a la plataforma es podrà veure en tres episodis separats que afegiran més històries.
El primer capítol, L’encobriment, se centra en com l’opacitat i determinades dinàmiques internes de l’església poden silenciar els casos d’abús i dificultar que els fets surtin a la llum. El segon, titulat La impunitat, posa el focus en què passa quan els abusos queden fora del recorregut judicial perquè han prescrit. El tercer capítol, La germandat, s’observa què canvia quan l’abusador forma part, o no, d’una institució religiosa, i com aquest entorn pot condicionar el recorregut posterior dels fets.
La sèrie, coproduïda per 3Cat, Ottokar i El Periódico, presenta tres històries que tenen com a denominador comú haver quedat en llimbs judicials: “Molts no arriben a judici per les dificultats i les pors a denunciar, mentre que d’altres arriben prescrits“. Les congregacions voldrien que aquesta pederàstia continués amagada. La teoria després de 10 anys d’investigació? Que, realment, no acaben de ser conscients de la gravetat del que ha passat i que s’acaba relativitzant uns fets molt greus que marquen les víctimes de per vida. Aquest és només un primer tast d’algunes històries, però se sap que hi ha milers de víctimes que continuen en silenci. Aquest documental planteja una pregunta interessant. Com a societat, què hem de fer amb els pederastes als qui no se’ls ha pogut condemnar perquè els delictes -a vegades, comesos desenes de vegades- han prescrit?
En el passe de premsa al que hem pogut accedir des d’El Món, hem descobert en aquest documental una manera d’entendre bé què ha passat, de posar noms i cognoms a uns abusadors als qui es protegeix, de compartir la ràbia de les víctimes que hi apareixen: “No ens podem imaginar què hi ha, realment, i tot el que engloba aquesta xacra. El documental destapa un sistema d’encobriment que permet que això passi i és molt greu. Fins que l’església no decideixi posar-se al lloc bo de la història, nosaltres com a periodistes haurem de continuar investigant i posar-nos al costat de la gent”, ens destaquen. “Des de les institucions han continuat mentint i amagant informació, encara que ja els havien pillat. Han tingut oportunitat de fer net amb la seva història i han continuat refusant fer-ho“, denuncia la directora del Sense Ficció, Montse Armengau.
Quins casos destaparà la segona part del documental de La Fugida?
El primer abusador a qui assenyala aquesta investigació és el pare Blay, capellà a Alella, qui descobrim que va abusar de tres víctimes que aporten la seva versió en aquest documental. La seva tàctica? La mateixa durant 40 anys: abusar dels menors quan els impartia tutories personalitzades en el seu despatx. Aprofitant-se de la confiança que li tenien, els feia asseure a la seva faldilla i els tocava els pits i les parts íntimes mentre els instava a recitar pregàries. El testimoni més antic que han pogut trobar és el del Josep, que va patir-ho en primera persona el 1968. L’Anna i l’Aurora van ser-ne víctimes 40 anys després, tres històries que demostren que el sacerdot va continuar exercint i estant en contacte directe amb nens sense cap mena de restricció malgrat que les famílies s’havien queixat.
En el cas de l’Anna, va ser la seva mare qui va acudir a la justícia a interposar una denúncia contra el pare Blay quan va veure que el rector l’havia enganyat quan li havia dit que l’havien apartat de catequesi després dels abusos a la seva filla. Un any després de la seva denúncia, una altra nena de 8 anys va patir el mateix i van decidir interposar una denúncia eclesiàstica… Ara bé, els van demanar que no ho comentessin en públic, una altra manera de protegir-lo. I és que acabarien descobrint que, anys després d’allò, encara tenia contacte amb nens perquè l’havien enviat a una escola pia de Lleida: “Ens van dir que ho havien solucionat, però simplement l’havien enviat fora de Barcelona”.
Seria llavors quan interposarien la denúncia als Mossos. En el judici va confessar, però només van condemnar-lo a 22 mesos de presó i no va arribar ni a entrar. Tenint en compte la gravetat dels abusos que va cometre, resulta un autèntic escàndol. Però la cosa no acaba aquí, ja que el periodista descobriria una altra mentida del representant dels escolapis, quan li diu que després del judici l’havien apartat i estava en una residència geriàtrica. En seguir-lo, s’adona que acudeix diàriament a una escola de la zona alta. El seu director no tenia ni idea que havia estat condemnat. El codirector del documental ha pogut interceptar-lo pel carrer i la conversa no té pèrdua.
El Senegal, escenari d’una altra història d’abusos a menors
Els abusos van començar el 1980 al Senegal. Cap dels seus caps no sabien que va violar nens diàriament durant 20 anys? La sorpresa -o no tanta-, és que el seu director també va ser acusat de cometre abusos… així que es tapaven mútuament. “No el puc perdonar i ho portaré a dins fins que mori, va abusar de nosaltres i no li podem perdonar. Hem de denunciar-hi perquè els escolapis segueixen allà i enviaran a algú altre que potser ho tornarà a fer”, sentirem d’una de les víctimes. L’abusador, en una conversa amb el periodista, arribarà a dir que havia tocat “a més de 20 anys” i que havia seguit fent-ho perquè ningú no li deia que no ho fes.
La tercera història, en canvi, mostrarà la diferència en la protecció que exerceixen aquestes entitats religioses depenent si l’abusador és dels seus o un extern. El primer protagonista és un pare que ha hagut de patir el suïcidi del seu fill. El nen no volia anar a l’escola quan tenia 6 anys, fins al punt que s’agafava a les faroles plorant desesperat. Anys després, sospiten que va ser víctima d’un dels professors del Pare Manyanet a qui va assenyalar un informàtic a qui van fer la vida impossible per haver denunciat la troballa de 39 gigues de material pedòfil a l’ordinador del professor. De fet, des de l’escola se’l va intentar culpar a ell per tal de protegir l’abusador.
A l’altra cara de la moneda, els Maristes de Sants on un testimoni acusa l’Arnaldo Farré, un dels professors laics del centre, d’haver abusat d’ell quan era petit. Aquí, l’escola va rentar-se les mans i el va abandonar a la seva sort quan va confessar. Les denúncies havien proscrit i va acabar la vida en una urbanització de luxe, una autèntica vergonya tenint en compte que els Mossos calculen que hauria abusat de centenars de nens.
