Toni Clapés, com altres bèsties del mitjà, va irrompre a la ràdio als 16 anys. En porta uns quants, doncs, i en fa vint-i-set que presenta el Versió -primerament des de Catalunya Ràdio i, després de la tempesta Minobis, des de RAC1-. Vint-i-set al mateix programa i vint-i-cinc ininterromputs com a líder. És i li diuen “el rei de la tarda”. Quin n’és el secret? A parer seu, “el de la Fórmula 1”; és a dir, estudiar les estratègies del rival i fer “perquè no creixi”. Clapés és l’artista de la ràdio. Diu que el catàleg -el d’imitacions i el del programa- se li ha mort, que ja ha fet tot el que podia fer, però aguanta metxa. Igual que aguanta la ruleta russa que juga de fa mesos contra un limfoma persistent. Podria haver dirigit Els Matins de Catalunya Ràdio unes quantes vegades, però al remat les propostes successives que han anat fent-li mai s’han concretat. Ho atribueix a “la pèrdua de cobertura” en els moments clau. Somriu alleujat quan apama ara quines conseqüències se’n podien haver derivat i els efectes previsibles del darrer canvi de govern. El mateix canvi que, a parer seu, fa anys va destronar Antoni Bassas. Inquiet, de mirades llargues i nervis evidents, repica amb l’artell sobre la taula quan s’excita. Avui estava empipat perquè el Versió no ha rodat com ell havia previst. Debades. El catàleg aguanta. Com les millors empreses tèxtils al Vallès o al Maresme. Es reivindica com “un vers lliure”. Ara més que mai, des de la perspectiva que ho ha fet tot i que tot és efímer.
Què és per a vostè la ràdio?
És la meva vida. Si no fos per la ràdio, no sé què faria. És el que sempre de petit m’agradava i és la meva vida.
Quina desviació va tenir de petit per acostar-s’hi? És curiós que molts animals de ràdio van viure en la infància episodis iniciàtics semblants…
Jo tenia un grup d’amics que vivíem en la mateixa escala d’un edifici de Sant Gervasi, en una època en què vaig viure en aquell barri. Vam formar una colla. Ells escoltaven un programa que es deia El sacapuntas i me’l van recomanar. “Oye, que yo escucho El sacapuntas”. Era gent que, a més, havia vingut de fora. Tot allò resultava una mica surrealista. Total, que vaig començar a seguir El sacapuntas i, escolta, em va encantar. Feien una cosa que m’agradava, que era imitar personatges. Aquest rotllo, aquesta mena de creativitat. El sacapuntas ho tenia tot i m’hi vaig aficionar. Però no només era aquest programa. També hi havia el Kisicosas del Josep Maria Bachs, el Jordi Estadella, que feia de Tito B. Diagonal… Amb tot això em vaig enganxar a la ràdio. Escoltava aquells programes i també ràdio fórmula, perquè m’agradava la música.
Per tant, amb aquell primer impuls, vostè també arrancar de ben jove…
Sí. Jo començo a treballar als 16 anys.
Fregant la il·legalitat…
[Riu]. Bé, en aquell moment tot era il·legal. Vaig començar a treballar en una emissora que es deia MK3, als 16 anys. Treballava de franc, sense cobrar. Portava els discos i m’ho muntava jo tot. Tres mesos després ja vaig canviar d’emissora i em van tractar com a professional. També als 16 anys. Feia les nits en una emissora que es deia Radio Minuto. Els tres primers tres mesos em van pagar en B, 19.000 pessetes, per fer la nit, de dotze a sis. I després d’això ja em van fer el primer contracte. Vaig deixar els estudis, perquè estava fent batxillerat al Frederic Mistral, i vaig passar a fer una cosa que ara em sembla que no es fa, que era el Nocturn. Treballava de dotze a sis de la matinada, me n’anava a dormir, em llevava a les dues, dinava -bé, esmorzava; la mare no acabava d’entendre el tema i em feia macarrons, i jo li deia: “Collons, macarrons, ara que m’acabo de llevar!”- i llavors me n’anava a estudiar el Nocturn de cinc a les deu. A les deu me n’anava a casa, em dutxava i cap a la ràdio.
Va traure’s també la carrera?
No. No tinc la carrera de periodista.
No li interessa?
No és això. L’hauria d’haver fet i m’hauria agradat fer-la, però, per les circumstàncies dels horaris i perquè en l’àmbit professional em resultava bastant difícil, vaig acabar el batxillerat i aquí es va acabar la cosa.
Es considera periodista?
Sí. Jo crec que sí. Almenys tinc la sensació que en molts moments he fet de periodista, no? He fet entrevistes i he tractat un grapat de temes des del punt de vista del periodista. Crec que passar per una facultat no vol dir res. Sí que t’ajuda en moltes coses, però la ràdio, sobretot la ràdio, és una carrera -o almenys ho ha estat fins ara- més artesanal. És més, jo no volia ser periodista. Jo volia ser el que deien abans radiofonista, locutor… en diríem artista de la ràdio. El que eren el Bachs, l’Estadella, José María Pallardó… La meva referència no era la gent que feia ràdio fent entrevistes per exemple als matins. Mai he seguit els programes del matí. La meva referència no eren Luis del Olmo o Iñaki Gabilondo, no. M’han interessat més programes com els de Xavier Sardà. A La Ventana o, en aquest cas, a La Bisagra quan feia el matí. O a la tarda programes com El sermón, que feia Àngel Casas. O el Mikimoto Club a Catalunya Ràdio, El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico…
La ràdio d’entreteniment.
Exacte! Jo no m’he sentit mai identificat amb el que és la ràdio d’informatius…
Què diu? L’altre dia el vaig escoltar durant una hora al Versió RAC1 parlant de la crisi al Pròxim Orient, referint-se a Israel, la Franja de Gaza, el Líban, Iran… Rodant i rodant amb experts i enviats especials…
Perquè m’he fet gran. Bé, m’he fet gran… M’interessa l’actualitat.
Però això és una mica bèstia. Perquè el podem escoltar entrar a l’actualitat greument i tot seguit fent riure amb una colla de desbocats.
Bé, és que això…
Aquesta és la clau de l’èxit del programa?
Jo crec que sí. És que això és el que feia el Pepe Navarro amb Esta noche cruzamos el Mississippi. El model és aquest. No sé si et recordes d’aquell programa, però…
Sí. I tant que me’n recorde.
Navarro tractava un tema que era delicadíssim i de cop i volta sortia aquell amb el ble de cabells, el Crispín Klanfer, dient “Ayyyy, Pepe!”. Recordo aquell model i que jo em deia: “Hòstia, això funciona!”. Sortia el Crispí, i el Pepelu i el Rambo… Una mica la idea -en podríem dir les beceroles- del Versió era allò.
Vostè és un home-orquestra, mig periodista i mig humorista.
És una bona definició, sí.
Encara gaudeix amb les imitacions?
No. Ja no en faig.
Cap?
No. Ni una. He perdut… És que tots els que imitava s’han mort. [Riu]. Se m’ha mort el catàleg. Tret de Jordi Pujol, que ja no faig perquè considero que ja no ve a tomb de res i crec que és gratuït i que no cal. Josep Lluís Núñez s’ha mort, Lluís Llongueras s’ha mort, Rocío Jurado s’ha mort… Començo a repassar el meu catàleg i em trobo això.
Els catàlegs es renoven…
Sí, però hi ha un moment en què ja no et surt la veu, ja no tens la mateixa… Que estàs per a altres coses. I a més, també ha sortit una fornada d’imitadors excel·lents. Hi ha una gent molt més jove que jo que imiten de nassos. Has de donar pas a la gent jove i als nous talents. Catalunya n’és ple, de gent bona.
Vostè fa un programa d’humor però sempre se’l veu cabrejat amb tot, amb el món… Quan l’entrevisten fa de Barrufet Rondinaire amb tots els temes que li comenten. Com es combina fer humor i estar sempre de mal humor?
Jo era un gran fan de Capri. En els seus monòlegs Capri està emprenyat. És el català emprenyat. Emprenyat amb tot, amb el taxi, amb la sogra, amb tot…
Però això és un posat, un paper. Vostè està emprenyat de veres.
No, amb tot tampoc, però sí. Jo soc una persona que he mamat d’aquesta manera de ser del Capri, d’aquest català emprenyat que et deia, i sí, soc una persona que, a través de la crítica, faig humor. Això també ho fan grans còmics a escala internacional. Agafes un Ricky Gervais i fot unes astracanades de collons, i fa riure. Doncs, és una mica això. Una mica aquesta és la meva línia. Ara, jo el que de vegades dic i explico ho penso. M’ho crec. No estic fent el paper. Hi ha coses que trobo inconcebibles i les dic. Ja forma part del meu personatge, i sí, de vegades hi poso més pa que formatge, d’acord, també faig el número. Però la majoria de vegades, quan estic emprenyat, estic emprenyat.
Es pot fer humor avui dia sense estacar-la fins al mànec?
No. Tard o d’hora la cagues. Quan fas humor sempre ets a la frontera. I hi ha vegades, fent humor, que la cagues. I sí, reconec que fent humor l’hem cagada unes quantes vegades. [Riu]. Sí, i després l’has d’arreglar. Però, clar, és que és la frontera. Te la jugues i la frontera té aquestes coses, que de vegades et passes i la cagues.
Perquè “l’humor de tota la vida” està qüestionadíssim. Amb raó o sense. No et pots burlar de segons què o qui…
Com que tot cada dia és més políticament correcte, doncs cada cop és més difícil trobar els forats per on fer humor. Però al nostre programa hi ha molts elements que es barregen. Per exemple, hi ha l’humor, o la sàtira, o la crítica, de l’actualitat, que gira al voltant de la política, de l’esport… I després, a través dels personatges, tu també fas una crítica o una sàtira -un retrat o una caricatura- de la societat que tens al voltant. Aquest combinat intenta reflectir el que és Catalunya. I aquí hi entra tot.
Però, per exemple, si fas una sàtira d’Ada Colau, sempre ella o qui siga et podran dir que en fas perquè és una dona, que això que fas és humor masclista.
Aquest argument que em dius ja el va fer servir Inés Arrimadas. Un dia vam fer un gag en què ella feia de putxinel·li d’Albert Rivera. Ella només repetia, com un putxinel·li, com un ninot, tot el que deia Albert Rivera a Madrid. Se’n va queixar -crec recordar que a RAC1-, de nosaltres i del Polònia.
El Polònia era la seua fixació…
Exacte. Se’n va queixar i ho va portar al seu terreny. Però era claríssim que s’havia convertit en un lloro de repetició de tot el que deia Albert Rivera. Per a mi, ja podia dir el que volgués, però la sàtira, en aquest cas, estava ben feta.
Li interessa l’humor negre?
Depèn. Hi ha tipus d’humor que m’agraden més o m’agraden menys. Depèn. Jo, quan he anat alguna vegada al tanatori, [riu] soc el primer que… Per exemple, aquest any, quan va morir el meu pare, em va trucar Xavier Sardà dient-me que volia venir. I li vaig contestar que no faríem pirotècnia, que no esperés els Globetrotters. És a dir, que m’ho vaig prendre en conya, i s’acabava de morir el meu pare…
L’humor l’acompanya sempre. Fins i tot el macabre…
Sí. No tinc manies. Ara, hi ha segons quin tipus d’humor que respecto, però que no m’interessa o que no m’agrada. Hi ha un tipus d’humor que m’és desagradable. Però això és com tot, com un restaurant. Hi ha coses que t’agraden i coses que no.
Els catòlics protesten ara sovint perquè diuen que els humoristes no s’atrevirien a fer bromes contra els musulmans…
D’aquest humor, contra la religió catòlica, en faig molt poc o pràcticament no en faig. Com tampoc no en faig de la musulmana o la jueva. Primerament, perquè això fereix moltes sensibilitats i, després, perquè al final cadascú té les seves creences i jo les respecto. Potser me’n trobaràs algun, però em trobaràs molt pocs gags en aquest sentit…
Però l’actualitat s’hi pot prestar. Ara, per exemple, amb els casos de pedofília dins l’Església…
Normalment, podem fer algun gag que en faci menció, però, per exemple, concretar-ho en un cas particular, en un capellà concret, no hi trobo la gràcia. Una altra cosa és que jo digui que al programa hi fem referència a través d’altres maneres. Que fem referència als casos de pedofília que han passat, a través de personatges, però, directament, no.
Ha dit adés que abans li feia gràcia Capri. Ara qui li’n fa?
Bona pregunta. Qui em fa gràcia? Mmmmmm… Doncs, ara mateix…
Ningú!
No. Saps què passa? És que estic tan… Com t’ho diria… És que estic tan intoxicat de pensar gags, de mirar-ne i de donar voltes a les coses que… Però, mira, l’altre dia em va tornar a fer gràcia El Tricicle. Vaig veure Hits, i mirant el Carles Sans fent de mag, que no li sortia cap truc, doncs aquesta imbecil·litat em va fer gràcia. Altres coses no me’n fan. És que jo estic deformat per la meva professió.
I els monòlegs?
Els monologuistes?
Sí. N’hi ha cap que li’n faça?
Tampoc hi vaig gaire, però, molta gràcia, tampoc me’n fan.
Diu vostè que és un vers lliure i que no pertany a cap família. Que això li ha permès anar fent com volia en aquest ofici. Però, realment, treballant, en primer lloc, en una ràdio pública i ara amb un grup privant tan potent com el Godó, un es pot sentir una ànima lliure?
Sí. A mi no m’han vingut a dir què he dir i què no.
No li han dit ací, per exemple, que de brometes amb la Casa Reial, les justes?
No. Jo he fet brometes sobre la Casa Reial quan ha convingut. Però és que la Casa Reial al final també dona per al que dona. Ho pots repassar. N’hem fet gags i…
Ja sé que en fan, però ací, a can Godó, que en diuen, al comtat, no li han marcat límits?
Mira, és que jo sempre vaig a fets consumats. Faig un gag o una broma i, si no agrada, ja rebré després. De vegades passa. Em diuen: “Hòstia, això que has fet ha generat un malestar, doncs, no sé, a la planta tal. Això ho hauries d’haver meditat…”. Però ja ho he fet, no? Sempre he tirat endavant en aquest sentit.
Li ho aguanten tot per l’audiència.
Suposo que sí. Però és que ens aguanten a tots per l’audiència. Si no en tens, mira, noi, fins aquí. Això d’aquesta professió és, ja ho saps… El dia que no tens audiència ja tens un punt negatiu i el dia que, pel que sigui, per una cosa que has dit o per l’interès que hi entri una altra persona… ja pots anar recollint les coses. El negoci és així tant a la pública com a la privada. Ho he vist a tot arreu. No sé per què -o sí que ho sé, perquè no cal ser de Harvard, quan els EGM mostren la tendència que comences a baixar-, però hi ha algun dia concret en què ja pots començar a preparar la capsa. Aquest negoci és així.
Aquest negoci i tots els altres. Si ets actor i omplis els teatres, tot bé; el dia que no els omplis, cau el teló de veres.
És com els bancs, sí. El dia que les coses et van bé et regalen el paraigua, i quan no et van bé, te’l demanen i te’l treuen. Això ho has de tenir assumit. Hi ha gent que els agafa de sorpresa i aleshores munten el pollastre i s’exclamen al cel dient que això és una injustícia. A tu t’han contractat per a un projecte, el projecte ha durat el que ha durat. Amb més èxit o menys èxit. Quan s’acaba el projecte, perquè no té èxit, doncs, noi, t’han donat l’oportunitat, has cobrat uns diners, gràcies als que t’han donat la feina, reculls les coses i te’n vas. Jo ho veig així. Aquesta gent que els donen un projecte, no va bé i, a sobre, la culpa és de l’empresa que els fa fora… No ho entenc.
El preocupa el futur, en aquest sentit?
No. Estic tranquil. Estic preparat per al dia que passi el que hagi de passar. En el fons, jo he estat esclau del meu èxit, de l’èxit del programa. Potser hauria d’haver-ne fet d’altres, he tingut altres propostes, potser m’hauria d’haver arriscat a començar altres projectes, però, al final, les empreses van a la cosa segura, el programa funciona i davant altres possibilitats, de fer això o allò altre, et quedes quiet. És allò que diuen del confort…
La zona de confort… La zona de confort, la finestra d’oportunitat, totes aquestes coses tan originals que es diuen ara…
Doncs, això. A mi em fan gràcia tots aquests coaches que et diuen que has de sortir de la zona de confort. I la pregunta és: “Per què collons he de sortir de la zona de confort?”. És que no ho entenc. Hi havia una època en què tots et fotien la brasa que s’havia de sortir de la zona de confort. Doncs, no. Si hi estàs bé, per què has de sortir-ne? Jo estic a la zona de confort i m’han fet propostes. Si el programa no hagués anat bé, doncs, evidentment, hauria d’haver-me’n inventat un altre o anar a buscar feina on fos o buscar-me la vida, però, com que el programa ha funcionat, l’empresa hi confia i confia en mi, doncs, em quedo a la zona de confort.
Quina proposta li ha sabut greu després no haver acceptat?
Cap. No me n’han fet cap d’interessant.
Però no diu que li n’han fet…
Sí, me n’han fet, però no han fructificat perquè sempre, quan arribava el moment clau, allò no anava endavant. Sempre hi havia algun problema o misteris que es creuen. No sé si el cometa de Halley… No ho sé. El cas és que no han arribat mai a port. M’hauria fet il·lusió? Sí. Per un repte professional. Perquè, per exemple, si et venen a buscar de Catalunya Ràdio per fer El Matí…
Li ho han proposat?
Sí. I tant!
Qui li ho ha proposat?
Molts. Jo diria que quasi la totalitat dels directors que hi han passat. Des que vaig marxar. Des de l’època d’Oleguer Sarsanedas. Ell, no. Ell va tancar la qüestió de la meva sortida…
Que va obrir Montserrat Minobis…
Allò va començar amb Montserrat Minobis, sí. Era un mal moment a Catalunya Ràdio per moltes circumstàncies. I llavors va aparèixer el director de RAC1, Eugeni Sallent, la finestra d’oportunitat, com deies abans, i vaig canviar d’emissora. Els altres directors sempre han fet el tempteig i sempre amb la mateixa oferta de fer El Matí…
I sempre ha acabat dient que no?
Jo no he dit mai que no. És que sempre que hem començat a parlar-ne és com si es tallés la comunicació, s’ha tallat la cobertura. Hi ha un moment en què la cobertura desapareix i el director, també. He tingut directors de Catalunya Ràdio a casa meva, sopant una truita de patata, dues temporades seguides. La segona em van dir: “Aquest cop, sí!”. Tampoc! És que podria fer la llista de tots els directors, de tots.
Saül Gordillo, també.
També.
I no ha pensat mai que potser és que la casa on vostè ara treballa fa bé la seua faena i pressiona on cal pressionar?
No soc tan malpensat. No ho sé. No sé què ha passat, però sempre la cobertura s’ha perdut. [Riu]. I és allò que dius: “Val, pues otra vez será”. És com el dia de la marmota. De cop i volta canvien el director, n’apareix un de nou, llavors hi ha un dia en què fem un cafè i sempre és la mateixa proposta. Per país i per il·lusió per una casa que jo m’estimo -molta gent es pensa que li tinc tírria a la Corporació, però no, és una empresa que m’estimo-, ho hauria valorat professionalment, però noi… També hi ha una cosa que em fa gràcia. Jo soc el tonto del país. Quan vaig venir a RAC1 vaig venir cobrant menys per fer el programa de ràdio i vaig haver d’assumir-ne un de tele per intentar emportar-me tot l’equip, per pagar tot l’equip, perquè, si no, no ens en podíem anar tots de Catalunya Ràdio. Després, les propostes que he tingut de Catalunya Ràdio, que algunes han avançat més que les altres… Les darreres incloïen ofertes econòmiques que sempre ha desbordat el que ha vingut després. Com pot ser? “A veure, a mi m’ofereixes això i el que ha vingut després ha rebut cinc vegades més?”. Però, bé, tant se val. La qüestió és que la cobertura s’acaba sempre i el director en qüestió desapareix.
Això dels diners… Li’n puc donar la meua versió. Un equip directiu li pot fer una oferta en un moment concret, després passa algun temps i el mateix equip o algun altre viuen un moment econòmic diferent dins la Corporació. I qui ve darrere n’ix guanyant.
No. No és això. A mi em van oferir una quantitat i després Ricard Ustrell va tancar-ne una altra que no tenia res a veure amb la meva…
Amb el mateix equip directiu?
El mateix, el mateix. Quan va acabar Laura Rosel em van sondejar i em van oferir una quantitat econòmica que vaig considerar. Vaig pensar, com diu el Xavier Sardà, que creuar la Diagonal per anar perdent euros, doncs, no em moc. M’he d’aixecar a les cinc del matí, tot el que suposa fer El Matí, el repte que comporta Catalunya Ràdio, acabar malament amb el Grup Godó… Vaig pensar: “Em quedo on soc”. I després m’assabento del contracte que signa la productora de l’Ustrell. Home! A veure… Vaig trucar a Catalunya Ràdio i els vaig dir: “Ja m’ho explicareu algun dia”. Encara avui no m’han explicat la diferència econòmica d’una proposta que no vaig entendre.
Faria aquest programa amb el seu estil o…
No. És que aquest programa avui ja no el faria…
Per què? Perquè s’ha enfadat…
No, no. Perquè quan et refredes, quan penses fredament la feina que tens, l’empresa amb què estàs i quan veus el que passa a l’altra part de la Diagonal amb els editors d’El Matí, doncs potser no és el lloc per anar a fer ràdio als matins. És tot un seguit de components i de circumstàncies que potser avui fan que pense que no és el moment d’anar-hi.
Hauria competit vostè amb Jordi Basté!
Doncs, sí senyor.
Que deu ser el seu amic de l’ànima…
Era Josep Pla qui deia allò d’“amics, coneguts i saludats”. Amb el Basté som entre coneguts i amics. De l’ànima, no, però som amics. I hauria competit amb ell, sí, sí. No tinc cap problema.
Potser ell s’hauria enfadat molt amb vostè. En la seua entrevista va dir que és molt competitiu.
Bueeeno. En la professió hi ha aquesta necessitat de rivalitat, però… Ara, cada cosa al seu lloc. Hi ha gent que s’ho pren molt a pit, molt a pit, i que no et perdona la vida. I hi ha gent que al final hi veiem una feina i fem una feina. Ja que parlem de la ràdio, dels cent anys, a mi m’han explicat històries al·lucinants de comportaments d’editors, sobretot d’El Matí de Catalunya Ràdio…
Recuperem això que volia dir vostè abans…
Aquests editors, per ser líders, arriben fins i tot a pispar convidats de RAC1 enganyant-los. [Riu]. Els demanen un taxi i els porten a l’emissora contrària. O sigui, que m’ho puc esperar tot, sí. Per això et dic que no ho sé, després del que estic passant i d’on soc en l’àmbit personal, un cop passat, penso: “Hòstia, ara t’has de fotre aquí, a competir i a barallar-te per tenir un polític o a rivalitzar per segons què?”. I serenament, quan ho penses de manera freda, tampoc val la pena.
Parla de la seua malaltia. Com li ha canviat la vida aquest càncer que pateix i que es reprodueix? Com l’ha marcat?
Crec que m’ha marcat en un aspecte: abans moltes de les coses que veia me les callava i ara les dic.
Això és perillós.
Sí. Doncs, és igual. Jo jugo al dia. Visc al dia. No sé què passarà demà. O què passarà d’aquí a tres mesos. A mi periòdicament em salta la sorpresa. És una mica allò que comentava l’altre dia amb una amiga. Tornes una altra vegada a la casella de sortida. Toooornes a començar. No saps mai quan tornaràs a entrar en el cicle aquest. No saps mai en quin moment et trobaràs de tots els cicles que et pots anar trobant. Ara parlaré molt durament. La gent que viu aquesta malaltia sap que tens unes cartes i les vas cremant. Això és un joc de cartes. Si la ciència no en genera més, de cartes, hi ha les que hi ha.
Perdone per l’humor macabre, però vostè sense voler juga a la ruleta russa. Una ruleta russa involuntària.
Sí. Cada quatre mesos, en el meu cas, jo em sotmeto a un control -ara m’ho han allargat a sis, perquè estic fent un tractament paral·lel-, però tu quan fas la prova, doncs… A més, amb el hàndicap que, a La meva salut, hi pots entrar i hi pots veure el teu informe mèdic. El primer que saps si has recaigut ets tu. Cada quatre mesos -ara sis- tu saps si has tornat a recaure o no. I és això que dius tu, és una ruleta. I això li passa a tota la gent que pateix càncer. Sempre hi ha el neguit d’“Hòstia, tornaré a recaure, no tornaré a recaure…”. Això sí que m’ha canviat. Dic les coses que penso i, si no agraden, doncs, no agraden. I ho repeteixo, si l’audiència baixa o no els interessa, adeu i me’n vaig a fer una altra cosa.
I malgrat això, el dia que obri La meva salut i s’hi troba una mala notícia ha de tornar a fer un programa d’humor a la vesprada…
Això ja ho he fet, sí. Recordo el primer dia que m’ho van dir, que va ser de la manera més bèstia, perquè no hi anava mentalitzat en res, aaaah, aquell dia vaig fer programa com si no passés res. Els dies de la recaiguda… Com que cometo l’error -cosa que m’ha dit la doctora que no faci- d’entrar a La meva salut i mirar, doncs, clar, dilluns que toca has de tornar a fer el programa. Llavors has de separar molt bé una cosa i l’altra. També et va bé, eh? Perquè tampoc no penses ni en la malaltia ni en allò que vindrà. El moment que hi penses més és quan tens sis hores i mitja de químio i arribes a l’Hospital Clínic pensant: “Hòstia, ara m’estaré ací sis i hores i mitja fent tractament”. En aquell moment sí que ets conscient del “Vinga, tornem-hi”. Però, si treballes, intentes que el cap… Però sí que et genera un punt de… La vida és molt limitada.
Diu que se’n fot dels resultats, de l’audiència i del sant bernat, però avui ha entrat a aquesta entrevista molt cabrejat perquè el programa no ha anat com vostè vol que vaja. No ha perdut la ràbia de voler que tot funcione com cal.
No, no, jo la tinc, jo la tinc. És que soc molt exigent amb mi mateix. Avui ha sigut un dia estrany perquè hi havia partit de futbol del Girona, aleshores el programa anava molt pinçat de publicitat i no hem pogut desenvolupar tot el que jo volia desenvolupar. Total, que al final ha quedat un programa que, bueno, demà serà un altre dia.
Però, seguint la lògica del seu raonament actual, també podria dir: “Bueno, caaaalma”…
No. No, no, no. No n’hi ha, de calma. Soc el primer que m’exigeixo i exigeixo als altres. A vegades reconec que m’exigeixo i exigeixo massa.
Quina competència en la seua franja horària l’ha fet sentir-se més inquiet?
No t’acabo d’entendre…
En tots aquests anys qui li ha fet pensar en algun moment que podia perdre el liderat?
Crec que cap. Comença a repassar la gent que ha passat a fer la tarda a Catalunya Ràdio. Potser la que s’hi va acostar més va ser Sílvia Cóppulo, per les audiències. Però ella, que és una excel·lent professional, apostava per un programa d’actualitat i jo apostava per l’entreteniment. I les vegades que Catalunya Ràdio ha apostat per l’entreteniment, doncs, no se n’ha sortit.
El seu ha estat i és un regnat tranquil…
No, a veure, jo quan comença un programa el primer mes sempre me l’escolto, per veure què fan i què no fan. És a dir, estudio el rival. I busco quins són els seus punts febles. I llavors dic: “Atacarem per qui o atacarem per lla”. O sigui, això és una mica escola Fórmula 1. Estudio l’estratègia que podem seguir. I llavors em mantinc o canvio coses en funció del que fa l’altre, perquè no creixi. Però, si ho repassem, la veritat és que fins avui ningú m’ha inquietat. I avui, la veritat, jo ja aniria recollint.
Què vol dir que aniria recollint?
Que estic fent el Versió, sí, però que si surt algú i fa un programa millor a Catalunya Ràdio o on sigui, al mateix RAC1, escolta, no tinc cap problema per… Fa 28 anys que faig el Versió. Crec que ha arribat un punt en què també és el moment de fer una altra cosa.
I si fracassa?
És que jo ja he triomfat. Jo ja ho tinc tot fet. Professionalment, com a projecte de ràdio, hòstia, 28 anys de ràdio, 24 o 25 -no me’n recordo- de lideratge, d’ocupar les tardes, de fer un model, que ha sigut un model d’èxit, al qual estaré tota la vida agraït… Hi ha gent que ha sortit del Versió i ha triomfat a la televisió. O sigui, jo què més vull? Si és que no vull res més. Estic esperant que vingui algú i que ho faci millor que jo. I ja està. I jo faré una altra cosa. No ho sé. El que em diguin. Un pòdcast!
Però no és vostè qui diu que ha d’acabar de pagar la hipoteca i que. necessita pagar els estudis de la seua filla?
Sí, però bé, amb el sou que tinc…
I que no tindria si fera una altra cosa… Jo…
Bé, vostè jo no sé quins estalvis té, però jo, ara mateix, podria vendre’m un apartamentet que hem anat estalviant amb la meva dona. Si la cosa anés molt malament, me’l podria vendre i anar vivint fins a la jubilació. Això no em genera angoixa. I a banda, crec que professionalment ja he fet tot el que havia de fer. Arriba un moment en què em pregunto: “Què més podem fer al Versió? Ja està tot fet. És un temps afegit el que estem vivint.
Jordi Basté diu que ell, com Rafaela Aparicio, vol morir a l’escenari. Josep Cuní reconeix que ell pateix una malaltia autodiagnosticada, una addicció… Vostè és d’aquesta escola?
No. Jo soc de l’escola de Guillermina Mota, que, quan va arribar el moment, va dir que es jubilava, va desaparèixer del mapa, ningú sap on para, no ha tornat a fer cap aparició… Arribarà un dia en què diré: “Fins aquí, i s’ha acabat”. Una altra cosa és que tingui el cuquet i a la millor faci un pòdcast o vagi a fer de contertulià a un programa, però no tinc aquesta necessitat, aquesta addicció a la feina i al micro. Tinc altres coses que m’omplen igual o més que el micro.
Com ara?
Doncs, mira, llegir. M’he convertit en un apassionat de llegir. M’encanta anar al teatre, m’agrada anar al cinema, m’agrada passejar, m’agrada viatjar…
De debò s’ho creu això? No ho trobaria a faltar?
No. No ho trobaria a faltar.
No trobaria a faltar que quan va a un restaurant diguen: “Mira, en Clapés, el de la ràdio!”?
No. És que a mi això dels restaurants…
Qui diu un restaurant diu un altre lloc.
No. Vicent jo sempre he pensat que he tingut la gran sort -i crec que tu també- que hem estat persones mediàtiques, que la gent ens ha conegut, però jo sempre em considero com si treballés en un restaurant. O del que sigui. El que faig jo és un ofici. Abans parlaves de la carrera. Bé, doncs jo he exercit un ofici, artesanal, que és de la ràdio. I ja està. Quan acabi aquest ofici això és com un llauner, com un mecànic, com un fuster o un ebenista. Quan acaben, acaben. Ja està. Han fet una obra i han fet una feina. No necessito cap reconeixement. No necessito el micro com fa Josep Cuní ara als matins allà a Ràdio Nacional, que dius, “bueno, noi”… No. Tots tenim un moment i un tempo.
Entén, doncs, Joaquim Maria Puyal?
Per exemple. Crec que Puyal ho ha fet perfecte. Va haver-hi un moment en què va dir fins aquí. I ja està. És que, si no, de vegades ens convertim en generació tap. Ha de venir gent nova. S’han de donar noves oportunitats. La ràdio ha de canviar. Això un dia m’ho deia Antoni Bassas i té tota la raó: “Hi ha un dia que poses la ràdio i dius, ostres, aquest programa sona antic”. I no saps per què. Tu fas la mateixa cosa, t’esforces igualment, però hi ha un moment en què dius: “Hòstia, això sona antic”. També n’he parlat amb Roberto Gómez, que és a la SER, i que un dia em deia, en una d’aquestes converses que tenim de malalts de la ràdio: “El primer que s’adona que el programa comença a defallir, a sonar antic, ets tu, però no ho vols veure, no ho vols reconèixer, i aleshores t’agafes a qualsevol cosa”. I té tota la raó.
Això li passa a vostè ara?
Sí. A mi hi ha moments que em passa. I aquesta temporada, molt. Estem acabant un cicle. És que ho tinc claríssim. I soc el primer que ho noto. Llavors arriba un moment en què dius: “Què més podem fer?”. És que no puc fer res més. El catàleg s’ha acabat. Què més puc fer?
El Matí de Catalunya Ràdio?
Avui ho veig difícil. I ara, més, amb el canvi de govern, perquè això d’El Matí sempre va una mica…
Però no diu vostè que no té adscripció familiar i que és un vers lliure? Tant se val que canvie el govern!
Noooo, però el govern sempre vol tenir algú a El Matí de Catalunya Ràdio que sigui una mica…
De la corda?
No. Que no desentoni, que no els munti pollastres.
Vol dir que ara el govern del PSC posarà problemes a Ricard Ustrell, per desafecte?
Ara com ara no ho sé. Però això ho he viscut i ho he vist amb aquests ulls [riu] i amb aquesta cara, davant meu. [Repica la taula amb l’artell]. Que amb el canvi polític es canvia l’editor d’El Matí i d’altres editors, ho he vist. No cal ser… El cas d’Antoni Bassas va ser… Por real decreto. Ho sé i ho sé per totes les bandes.
Ell mateix ho va explicar amb l’entrevista que ens va donar.
Sí. És més, l’aposta era Manuel Fuentes. Quan Manuel Fuentes va veure que hi havia manifestacions i que hi havia sarau al carrer va dir: “Hòstia, ara no m’hi poso, m’espero”. I van fer passar la Neus Bonet, que van cremar com si fos un bonze. La van cremar. I quan va passar un any, aleshores hi va entrar Manuel Fuentes. Qui el va posar? Doncs, el PSC. Això va ser així. I dius: “Ara hi he d’anar jo a fer què?”. Em quedo on soc, que almenys aquí, doncs, mira, de moment em deixen dir el que dic.
En una entrevista, magnífica, que li ha fet Àlex Rodríguez, li he llegit una crítica molt dura contra l’augment de pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Cent milions d’euros més a l’any. Vostè diu que mentrestant la situació de l’Hospital Clínic de Barcelona és lamentable…
És que, per començar, m’agradaria saber quants consellers de Salut, fins i tot presidents de la Generalitat, s’han passat un dia a urgències del Clínic. Dic el Clínic perquè és el meu hospital i perquè hi he portat els meus pares en diferents situacions. M’hi he passat nits i nits. A urgències. No tinc res a dir sobre els metges i les infermeres. Però la infraestructura, la situació, el moment… Allò és esperpèntic. Inhumà. No sé per què no es reestructuren aquelles urgències, més un edifici que es diu Helios, on aparquen els malalts perquè no saben què collons fotre’n. Ma mare estava a punt de morir i pretenien que es morís al passadís d’urgències. Vaig demanar almenys poder-me’n acomiadar en una sala. Com pot ser que això es mantingui i després ens gastem el que ens estem gastant en… Em sembla molt bé defensar l’audiovisual català i la llengua catalana. Però amb criteri. No malgastant i inflant uns pressupostos a tot un seguit de productores que fan productes que no aporten res.
Teòricament treballen per la gent jove. La gent jove? Molts no s’ho miren. Són uns pressupostos totalment inflats. [Torna a repicar]. Perquè quan parles amb altres empreses i altres productores t’ho reconeixen. Em sembla al·lucinant la despesa i el dispendi en aquest sentit. Em sembla intolerable per part del nostre país. Amb les mancances que hi ha. La llei dependència! Els meus pares s’han mort. La meva mare va morir a l’abril i el meu pare va morir fa un any, la vam demanar i encara no l’hem cobrat. A vostè li sembla això normal? I això sí, ens ho gastem en pòdcasts i en programes d’aquests que primer van a la plataforma i tot és un èxit i tot és de puta mare.
Deixant de banda això, com es comptabilitza l’èxit? Els números i l’èxit te’ls expliquen ells mateixos. “Tenim vint milions de reproduccions!”. Però, a veure, m’ho explica vostè mateix? Qui audita el seu èxit? Qui audita tots aquests programes? “No, és que la plataforma funciona de collons!”. La travessa, després, en antena, no l’ha vista ningú. “El programa de les ungles ha sigut collonut!”. Bé, però, després, quan el passen en línia… “No, és que no està fet per donar-lo en línia”. Bé, però, collons, si la gent jove no mira la tele i tampoc va a la plataforma…! Molta gent jove no hi va. I encara una altra cosa. Tens un Canal com el 33? Doncs, cuida’l. Dona-li alguna cosa. L’estàs deixant morir.
Ara la prioritat és la joventut, no la cultura.
És que això és un error.
Fa dos anys la prioritat era sobreviure i ara és una altra.
Molt bé. Això vol dir que anem grassos. Si la teva prioritat és la gent jove, ves a buscar-la. Però jo vull saber quanta gent jove consumeix aquests productes. Conec gent jove -la meva filla, amics de la meva filla- i els pregunto per programes que són al 3cat. I no se’n miren cap! Em pregunto: “Si aquests no se’ls miren, qui collons se’ls mira?”.
Ara que parla de la llengua, faria ràdio en castellà?
En un moment determinat… Sí, sí. Jo no tinc cap problema. Aquí hi ha una cosa que és clara. Aquest és un país molt caïnita. Ets dels uns o ets dels altres. Per això sempre dic jo que vaig una mica a la meva, no? Aquests país, als mitjans i sobretot en segons quins sectors, dona molt poca feina per als que treballem en català. És un país molt limitat. Per exemple, emissores de ràdio. Hi ha Catalunya Ràdio, tens RAC1, el grup Flaix, les finestres que queden obertes a Ràdio Nacional, Ràdio Quatre… Hi ha també Ràdio Estel… La cosa queda, doncs, molt petita. Si tu no tens feina o no te’n donen en aquest sector, on vas? Vas a Espanya. En el sector dels actors tu vas a Madrid i està plagat d’actors catalans. Com és que no treballen a Catalunya? Perquè a Catalunya no els donen feina. Aquí què passa? Jo en algun moment, quan m’han fet propostes d’anar a Madrid, ho he valorat. No hi he anat perquè sempre he pensat que el món que he creat del Versió al que és Espanya no s’entendria. És més, quan jo els ho he explicat, perquè m’han vingut a buscar, els he dit que el problema que tindríem és que aquest entorn allà no funcionaria. I amb el pas dels anys m’he desconnectat del que és la realitat a Espanya. És a dir, si volgués fer un ecosistema del que és Espanya, amb personatges i allò, n’he perdut el fil. No estic en la línia. No estic capacitat per fer un programa d’aquest tipus.
Però s’ho pensaria.
I tant. En el seu moment vaig estar negociant per fer un programa a Espanya. Sí. No me n’amago. Però no va sortir perquè no ens vam entendre en el concepte del programa, perquè van xocar les dues realitats, el que és el plantejament que jo faig i la idea que en tenien ells, que no hi tenia res a veure. Llavors vaig pensar: “Si no ens entenem ara, quan n’estem parlant, què hi hem d’anar a fer?”.
Res. A llegir, a veure pel·lícules i anar al teatre.
Això. I ben feliç que seré!
