Raquel Sans ha visitat La tarda de Catalunya Ràdio el dia del seu aniversari i ha fet un repàs per tota la seva trajectòria en una entrevista molt distesa i divertida. L’han felicitat amb un missatge del seu company Xavi Coral: “He pensat que podria regalar-te més dies de TN perquè sé que això et fa feliç. Jo em sacrifico i, en comptes de tornar-hi dilluns, hi torno l’altra setmana”.
“De la Raquel us puc dic que ens ho passem molt bé treballant junts perquè fa molts anys que ens coneixem i hi ha molta confiança entre nosaltres. Riem molt i això és molt important, però també treballem molt i ens discutim perquè ella té una obsessió per les dades. Ella, per entendre’ns, en un programa electoral voldria dir els noms i cognoms de tota la gent que vota i és clar… hi ha vegades en què l’hem d’aturar perquè s’embala i és perillosa”, ha dit el seu company del Telenotícies entre riures.
En aquesta petita intervenció, el presentador ha parlat d’un misteri: “Si em demaneu per una singularitat de la Raquel, n’hi ha una que potser algun espectador s’hi haurà fixat. Tant els dies que va amb talons com aquells en què va amb sabata plana, sempre té la mateixa alçada i, fins i tot, diria que quan va plana és una mica més alta. A què es deu això?”. Ella ha rigut molt i no ha volgut donar moltes pistes: “Ai que li haurem d’estirar les orelles al Xavi! Només us diré que és un truc purament estètic perquè els plans han d’estar enquadrats i ha d’haver-hi sintonia. No ho descobrirem perquè sinó, ja no té gràcia”.
Raquel Sans revela quin dels seus companys és més perillós en els minuts més distesos del TN
Al final del TN últimament sempre improvisen i “es treuen la cotilla”, com ha dit la Raquel Sans. En aquests moments, reconeix que qui més els fa patir és el Francesc Mauri perquè mai no sap “què acabarà deixant anar”: “Avui li he preguntat pel temps, però ell ha sortit de carretera i ha anat cap a on va que mai no saps on és. Els presentadors del temps són una raça particular”.
La presentadora recorda la seva època de corresponsal de TV3 a Washington
Li han ensenyat un fragment de la seva època de corresponsal de TV3 a Washington. Era el gener del 2014 quan marxava cap allà i es feia un lloc, fins al punt que va poder fer una pregunta a la portaveu quan això no és fàcil: “Els periodistes allà tenim poc pes, per no dir gens, si no ets la BBC perquè nosaltres no som la seva audiència. Tenen una cosa molt bona, per això, que és la trobada que organitza el Departament d’Estat amb els periodistes estrangers acreditats allà. És veritat que a la Casa Blanca, quan jo vaig ser-hi, el president Obama va tenir una administració opaca perquè no ens responien les preguntes als periodistes. Anaves a les rodes de premsa i els mitjans principals ja tenien les seves cadires. Tu, com a corresponsal, no podies fer preguntes pràcticament mai. Amb el Trump això va canviar i crec que amb ell sí que podria haver preguntat perquè ell estava molt empipat amb els mitjans i va començar a donar la paraula a gent que no la tenia fins llavors”.
Sobre aquesta corresponsalia, té clar que és de les més desitjades: “En el meu cas personal, jo sempre he tingut una fascinació pels Estats Units per les seves bondats i contradiccions. Feia gairebé 15 anys que perseguia aquesta plaça i sempre demanava que em tinguessin en compte. Quan ho vaig demanar per primera vegada estava soltera i sense compromís i quan m’ho van concedir, ja estava aparellada i amb un segon fill acabat de néixer. Ens vam adaptar fàcilment al país i la feina era tan interessant… N’aprens tant!”.
En faria alguna altra, de corresponsalia? “Vaig pensar que també m’agradaria París per proximitat i per l’idioma, però de moment ho descartem perquè estem molt bé amb l’equip que estem i crec que aportem molt el Xavi i jo perquè aportem potser més ara que abans perquè tenim molt de bagatge”.
