Aquest dissabte el periodisme català ha perdut un dels seus representants més importants dels darrers anys. Pere Ríos (Sant Boi del Llobregat, 1962) era periodista a El País i només una llarga malaltia havia aconseguit apartar-lo de l’ofici que tant estimava. Era llicenciat en Periodisme, en Dret i un gran llicenciat en coneixement de l’àrea metropolitana. Salvador Cot el defineix com un periodista a l’ancienne. Una expressió que només utilitza per referir-se a aquells redactors que tenen ofici, que van als llocs, s’assabenten del que passa i ho expliquen. I així era en Pere Ríos. Que feia tot això i molt més. I a més, s’ho passava bé. Gaudia de l’ofici i n’explicava els seus secrets de manual.
Sí, he tingut la sort de ser-ne alumne. El vaig conèixer quan el 2011 ja havia deixat d’explicar el que passava als tribunals i es dedicava a explicar el que començava a ser la gran crisi del PSC. Encara recordo com vam riure el dia que als suposats crítics del partit, amb l’etiqueta de catalanistes, vam enxampar-los fent un dinar al restaurant 7 Portes. Una de les millors guàrdies que recordo. Precisament, era en les guàrdies on en Pere es descobria com un animal de memòria, d’històries i de veterania. La sabia tan llarga que era impossible no aprendre’n.
A més, necessito agrair-li, i no li ho he pogut dir, les vegades que em renyava si em sentia dir alguna opinió massa vehement per ràdio. O com recomanava orientar una notícia, com seguir una pista o aquell “no t’equivoquis, que això no va per aquí”. Guardo les seves regles zelosament. Tenia una capacitat extraordinària per preguntar sense fer escarafalls i treure’n un titular. Sense estridències i amb traça. Tenia la capacitat aquella d’escoltar, de parar l’orella i no interrompre quan algú s’explicava mantenint aquell silenci professional i els ulls oberts com unes taronges.
Dos dies guardo a la memòria de com s’han de veure les coses. El primer, el dia que Miquel Iceta va vèncer Núria Parlón en una dura campanya de primàries al PSC. Aquella nit, encara a la seu de Nicaragua, va fer saltar la notícia amb posat de mosqueter. No només el resultat, sinó que va explicar el perquè i els motius amb una claredat que després ha explicat moltes coses. I, un altre dia, la nit a Montjuïc a l’acte de clausura de la campanya del Primer d’Octubre. Sèiem de costat i em va detallar fil per randa el que passaria el diumenge i el perquè. Són dos exemples, però en tinc més, moltíssims, enmig dels passadissos del Parlament o en un bus de campanya del PSC.
En Pere sempre deia que cal picar pedra, furgar i esperar. I, sobretot, ser rigorós. Que cal esperar. Esperar tot treballant i treballant molt. A ell també li agraeixo que m’animés a cobrir tribunals. Al final, les circumstàncies i Sílvia Barroso m’ho han permès. Tenies raó. És la millor especialitat en el que tu anomenaves el millor ofici del món. Com diria Mayka Navarro, a partir d’una generació tots som una mica Pere Ríos. Possiblement, aquest dissabte l’ofici ha perdut un dels grans, però els ben asseguro que el seu esperit és ben viu. Descansa en pau, Pere. No pateixis, picarem pedra. Sempre. A l’ancienne.
2
