Martí Farrero (Barcelona, 1961) ha estat un dels periodistes polítics més reconeixibles de Catalunya Ràdio. Lligat a l’emissora pública des dels seus inicis, quan encara estava en proves, ara es jubila després de més de 42 anys en antena. El Món l’entrevista per saber què farà ara i com recorda alguns dels moments més destacats de la seva trajectòria.
Vostè va ser un dels primers treballadors de Catalunya Ràdio, si tenim en compte que va començar a treballar-hi quan l’emissora encara no tenia una emissió regular. Què recorda d’aquells primers dies allà?
El que recordo era la feinada que van fer els primers responsables dels serveis informatius de Catalunya Ràdio, dues persones que van aconseguir una mena de miracle que va ser convertir en periodistes professionals un grup d’aficionats molt joves i engrescats, com jo, que encara estava estudiant la carrera. Inicialment, allò semblava que simplement havia de ser el meu hobby; però gràcies a l’ensinistrament d’aquells mesos vaig tenir clar que s’havia de convertir en el meu ofici.
Creien que s’acabaria convertint en la ràdio referent que és ara?
Jo de seguida vaig adonar-me que ens havíem engrescat en un projecte de ràdio en gran. Allò naixia amb vocació de lideratge, de ràdio nacional, i van fer un esforç de formació molt gran amb un grup de periodistes potencials que volien convertir en periodistes amb mentalitat de professionals. A mi, em van encarregar fer un resum informatiu diari a les onze de la nit. Quan jo acabava de fer l’antena, allà entraven els monstres de la ràdio del moment com Jordi Vendrell o Ramon Barnils per fer un dels programes més icònics que s’han fet mai a la ràdio en català com era El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico. Era impossible no entendre que allò estava cridat a ser el gran fenomen de la comunicació a Catalunya.
Va començar a la ràdio local en un moment de boom d’aquest tipus de mitjans. Molts consideren que aquest hauria de ser un aprenentatge imprescindible per a un estudiant de periodisme. Ho recomanaria?
L’eclosió de la ràdio municipal, a partir dels primers ajuntaments democràtics, va ser una oportunitat única per als periodistes que ens incorporàvem a la professió. Per a mi va ser la gran porta d’entrada i crec que continua sent una escola magnífica de periodistes, una gran pedrera perquè treballes amb el periodisme de proximitat i has de fer de tot. Perds una mica la por al micròfon i si t’has format a la ràdio local, tens moltes possibilitats d’acabar encaixant bé en una ràdio nacional.
Ha estat pràcticament tota la carrera parlant de l’actualitat política del país. Com és la política catalana?
Sempre m’havia resultat molt interessant la política, ja que és el reflex de la societat que vol representar. Com més pluralitat i més contrast d’interessos, doncs més intensitat agafa el periodisme polític i més sentit té la funció del periodista polític. Qui digui que la política no l’interessa o no l’afecta, s’està autoenganyant. Des de la recuperació de la democràcia hem tingut etapes molt marcades i diferents amb els seus pics d’intensitat. Sempre hi ha històries polítiques interessants en el món del periodisme.
L’esclat sobiranista va ocupar hores i hores i encara més hores de ràdio. Com recorda els anys més àlgids? Com era treballar a Catalunya Ràdio llavors?
L’etapa més intensa que he viscut com a periodista polític ha estat, sense cap mena de dubte, la del Procés. Va ser especialment intens… es van produir grans esdeveniments en poc temps, molt importants i tots alhora. Es va generar la tempesta perfecta per al periodista polític i ens vam haver de multiplicar, tot dedicant-hi tots els esforços perquè el Procés era portada a la premsa internacional i tot estava a tot arreu. Jo, que per llavors treballava com a editor d’un dels informatius de Catalunya Ràdio, recordo que gairebé no trepitjava la redacció perquè sempre estava per allà cobrint els actes polítics o les manifestacions.
La relació entre els polítics i els periodistes polítics és tan contradictòria com sembla?
Sí, sempre ho és. En el meu cas, he intentat mantenir aquesta relació a partir de dues condicions imprescindibles com són una mirada crítica sobre la feina del polític i respecte mutu. Nosaltres no treballem al dictat de ningú i no som portaveus de cap opció política, el que fem és fiscalitzar, valorar el que fan bé i denunciar el que fan malament. El bon periodista no necessita recórrer al sensacionalisme o al populisme perquè això és l’antiperiodisme. M’ha funcionat relativament bé, la veritat, i n’estic content.
“El procés va generar la tempesta perfecta per al periodista polític, ens vam haver de multiplicar”Com eren els periodistes de fa 40 anys i com són els d’ara? Han canviat més els periodistes o l’ofici en general?
Crec que els periodistes som de la mateixa pasta, amb la mateixa vocació i el mateix sentit de la responsabilitat de sempre. El que ha canviat és el periodisme, ja que estem immersos en cadenes de revolucions tecnològiques constants i això ens obliga a processos de reciclatge permanents. Ha canviat l’ofici, amb nous hàbits de consum de la informació i millors eines que ens permeten arribar a tot arreu i a tothom. Això genera noves oportunitats perquè els nostres impactes exercint el periodisme són més grans, però també ens genera més reptes. Ara tot això requereix d’un periodisme més responsable i més autoexigent. Oportunitats noves, totes, però debats sobre reptes i perills també.
Les fake news i la desinformació són el problema més gran que tenim ara els periodistes? O creu que hi ha algun hàndicap encara més gran?
De desinformació i estratègies manipuladores n’hi ha hagut sempre, però ara és més difícil de combatre perquè ha escalat i l’impacte és global. Les mentides circulen per la xarxa a la velocitat d’un clic, es viralitzen, es comparteixen des de l’anonimat i la impunitat… la recepta a això és més i millor periodisme. Aquest periodisme de verificació de dades, de fet, està fent un paper molt important a l’hora de desemmascarar totes aquestes perversions que degraden i desacrediten el periodisme.
No és d’aquells que creu que el ChatGPT pot acabar fent de periodista i deixant-nos a tots sense feina?
No, i tant que no. Jo crec en l’esforç, la constància i la tossuderia del periodista. No desapareixerà el periodisme fet per humans, no em fa cap mena de por.
Fa molts anys que es diu que la ràdio deixarà de tenir oients, però la realitat és que no hi ha res que la mati. Quin creu que és el futur d’aquest mitjà vostè que hi ha treballat tants anys?
La ràdio ha pogut amb tot, ha suportat tots els reptes que li havien plantejat i la imatge no ha pogut amb la ràdio. Cada vegada és un mitjà més visual i ha demostrat una adaptació als canvis com cap altre mitjà de comunicació. La ràdio no morirà mai mentre al darrere hi hagi professionals enamorats de la ràdio.
Últimament, vostè feia un periodisme més d’anàlisi i profunditat. En un moment de tanta pressa generalitzada i de ganes de consumir-ho tot ràpidament, encara hi ha un forat per a aquest tipus de programes?
Et diria, radicalment, que els programes més d’anàlisi i profunditat tenen el seu espai i ara més que mai. La globalització ha fet que sembli que se’ns requereixi molta immediatesa i superficialitat, fins al punt que ara es valoren més les informacions en termes quantitatius i no qualitatius. Això ens ha arrossegat fins a l’avorriment de les audiències per saturació. Hem arribat a un cert punt d’inflexió, ens hem adonat de la necessitat de corregir-ho i celebro molt que hi hagi un retorn als programes d’anàlisi i al periodisme més calmat. El periodisme d’anàlisi i interpretació és important perquè hem de posar en context el que passa, ara és més imprescindible que mai. Detecto el retorn a un periodisme més d’anàlisi, més pausat i amb més reflexió que proporcioni claus per poder interpretar el que t’envolta.
La creació del 3CatInfo serà bo i positiu per a la ràdio? Hi ha hagut molt rebombori amb la creació dels nous informatius i, sobretot, pel que afecta Catalunya Informació. És una bona decisió crear un paraigua que ho englobi tot? La ràdio pública catalana en sortirà enfortida o se’n ressentirà?
Hem de donar temps per poder valorar el sentit d’aquests canvis, però el que sí que diria és que és bo assegurar que els canvis es faran en les condicions i les màximes garanties d’èxit. És bo que els serveis informatius de Catalunya Ràdio i de TV3 sumin sinergies perquè pot tenir un efecte multiplicador sobre la capacitat de generar bon periodisme. Ara, de la mateixa manera et dic que la Corporació ha acumulat 40 anys d’una potència comunicativa extraordinària i tenen un terra molt consolidat. Per continuar creixent, aquests canvis s’han de fer a partir de la premissa que cal preservar aquestes fortaleses i, per tant, que cal protegir les marques que ens han fet grans com són Catalunya Ràdio i TV3.
Què hauria de canviar Catalunya Ràdio per continuar creixent? Li falta alguna cosa?
La base de l’èxit de Catalunya Ràdio i d’altres projectes col·lectius és que aquesta és una feina d’equip molt vocacional, així que el que s’ha de fer és mantenir el tremp constant de la motivació. Poden generar motivacions noves, aquests canvis, així que tot el que es faci ho han de fer convençuts que el motor de la bona feina serà l’estímul permanent i que et sentis valorat. Hi ha moltes potencialitats de l’emissora que encara es poden explotar per continuar creixent i marcant-se metes més ambicioses.
Per què continua guanyant RAC1 si ens fixem en els matinals?
No t’ho sabria dir… deu ser mèrit de RAC1. En tot cas, sé que darrere dels grans comunicadors com aquests dos casos hi ha equips extraordinaris de grans professionals que treballen molt bé en tots els registres. A partir d’aquí, la batalla per les audiències ens neguiteja… Però crec que Catalunya Ràdio té la satisfacció de treballar a ple rendiment perquè tots els professionals hi posen les seves millors energies. Aquesta és la base de l’èxit i crec que, tard o d’hora, arribarà. Catalunya Ràdio és la ràdio nacional i la seva ambició no ha de tenir límits. Durant dècades hem estat líders, així que és un objectiu legítim revertir la situació i recuperar el lideratge.
I la pregunta és obligada: què farà ara que ha deixat els micròfons? Trobarà a faltar la rutina o ja té ganes de descansar? Què creu que és el que més trobarà a faltar?
El que trobaré a faltar és tenir un micròfon de Catalunya Ràdio a les mans, sé que aquest serà un procés lent i gradual. Només fa una setmana que m’he jubilat, per això, però els primers inputs són molt positius. El primer impacte que he rebut ha estat la satisfacció de poder dedicar tot el temps que cal a la família, a la gent que més m’estimo i al meu entorn. Ara estic en un procés de substitució, que em costarà, de la crònica política diària pel plaer d’escriure per a mi que em proporciona una gran serenitat perquè escric sense cap mena de condicionants. Aquesta escriptura és una dèria que, ara que la practico des d’una altra perspectiva, doncs em resultat molt gratificant. Escric ficcions, les que vaig acumulant però sense la intenció de publicar-les mai.
