Gessamí Caramés (l’Ametlla de Mar, 1992) forma part de l’equip del programa Cuines de TV3 des de fa 7 anys. La pastissera ajuda els teleespectadors a aprendre receptes dolces i salades d’una manera molt didàctica, un estil que l’ha ajudat a fer-se un nom en aquest sector. El Món l’entrevista per descobrir com compagina aquesta feina amb la d’escriure llibres de receptes i la gestió del seu restaurant Meleta de Romer.
Et veiem molts migdies com a una de les presentadores de Cuines. Com va arribar-te aquesta proposta i què t’aporta professionalment?
Aquesta feina englobava dues de les disciplines que a mi més m’agraden que són la cuina i el teatre. Havia fet algun càsting abans per a obres de teatre mentre, paral·lelament, estudiava cuina. I em va sorgir aquesta oportunitat perquè Marc Ribas estava gravant un programa de Joc de cartes a l’Ametlla i algú va parlar-li de mi quan va saber que estaven buscant alguna cuinera que pogués incorporar-se a Cuines. Em va trucar, els va agradar la meva manera de parlar i ja han passat set anys des de llavors.
Encara veus aquesta feina com una d’estable a llarg termini?
Crec que tots sabem que aquesta és una feina que avui hi és i demà, potser no. No depèn de nosaltres, sinó de l’audiència i de com funcioni la televisió perquè potser algun dia volen canviar els perfils. De moment, m’encanta tenir-la perquè és molt guai i la gaudeixo molt. Afortunadament, tinc el meu pla B que és el meu restaurant.
El Cuines té presentadors d’estils molt diferents. Com descriuries el que fas tu en aquest programa?
Soc una persona que ho explica tot d’una manera molt senzilla i intento que els passos més complicats s’entenguin des de casa d’una manera molt didàctica. També és cert que se’m veu una persona dolça amb una veu fina. El meu punt fort potser és que soc transparent, soc tal qual a televisió i en persona.
No graves conjuntament amb el Marc Ribas i l’Arnau París, però com és l’ambient entre vosaltres?
Ells formen part del programa i fan la mateixa feina que jo, però curiosament són les persones de l’equip a qui menys veig. Cadascú té el seu temps de plató, però coincidim quan fem coses en comú com els programes especials o les signatures del llibre de Cuines. Sempre hem tingut molt bon rotllo fora d’aquí, ens hem vist i hem anat als restaurants dels altres. Tenim una bona dinàmica i mai no he tingut cap problema amb ells, al contrari. Són molt amables els dos.
El Cuines ajuda els teleespectadors de TV3 a aprendre receptes fàcils i ràpides. La gent d’avui dia cuina bé? Perquè cada vegada hi ha menys temps per cuinar.
És evident que tots anem més ràpidament en general, sobretot a les ciutats, i ho volem tot amb immediatesa. Entenc que estigui creixent d’una manera exponencial la venda de menjar preparat als supermercats i, per això, m’agrada molt el format que fa l’Arnau París al Cuines amb el pim pam. Crec que és una des les millors idees que han tingut perquè apropa una cuina més honesta de cara a la gent que no té temps o que, encara que el tingui, no el vol utilitzar per a cuinar… que també és lícit. És una bona idea aquesta cuina més ràpida però sana i de veritat, sense que passi per obrir un paquet precuinat. Tots cuinem bé en un dia de festa, però s’ha de menjar tres o quatre vegades cada dia depèn de com t’alimentis.
Les cadenes de televisió va plenes de programes de cuina. En calen tants?
Crec que els programes que s’emeten actualment són d’actualitat i entenc que funcionen a nivell domèstic. Ara bé, com a professional de la cuina i com a consumidora em faria falta un format més tècnic que s’apropi a un nivell més alt. A vegades, sembla que hàgim d’explicar les coses des de zero o d’una manera molt bàsica. Em fa la sensació que no pots avançar i anar una mica més lluny si no pagues una subscripció extra. Entenc que potser no hi ha tant de públic especialitzat per a això, però alguns sí. Falta més professionalitat en els programes de cuina o en els realities que també formen part del món de la cuina. A França hi ha programes de cuina i pastisseria professional que funcionen superbé, però aquí no ha calat el missatge. Aquí, en canvi, un programa de pastisseria com a tal no ha triomfat mai. Jo he hagut de veure els programes en francès per accedir a aquesta informació.
Es pot aprendre a cuinar, realment, veient un programa de cuina a televisió?
Oi tant, pots aprendre moltíssim amb un programa de cuina. Abans de començar a estudiar cuina, jo em vaig formar d’una manera autodidàctica mentre estudiava Comunicació Audiovisual. Tot el meu temps lliure me’l passava veient vídeos de Youtube, el Canal Cocina, el Cuines… Intentava aprendre pel meu compte i, d’aquesta manera, vaig aprendre a fer merengues o masses. Gairebé tota la pastisseria més domèstica la vaig aprendre mirant receptes a televisió i a Internet.
Com veu la gastronomia catalana una professional del sector com tu? És la millor del món?
Si he de ser subjectiva, la millor cuina de tot el món és la catalana amb molta diferència. No sé si t’ho dic perquè m’he criat amb aquesta i això fa que la consideri la millor o perquè ho és com a tal. Tenim referents que ho demostren amb Ferran Adrià, els germans Roca, Carme Ruscalleda… No cal que ho digui jo, que Catalunya és una potència impressionant en l’àmbit gastronòmic. Aquesta és la cuina que m’agrada menjar la major part de temps. Ara bé, els qui s’han sabut vendre millor arreu del món són els italians perquè qui no menja pizza o pasta? On no existeix aquesta cuina? Li agrada a tothom i a totes les edats.
Es pot enamorar algú a través de l’estómac, tu creus?
Enamorar com a tal, no. Pot ser un plus que la teva parella cuini, no ho nego, però per a mi mai no seria un problema que la meva parella no ho fes. Que la persona que tens al costat t’agrairà que sàpigues cuinar? Potser sí, però també t’hauria d’estimar en cas que no cuinessis bé.
Ara mateix tens molts fronts oberts, amb les gravacions de Cuines, la gestió del restaurant Meleta de Romer a l’Ametlla o l’escriptura dels teus llibres de receptes. Podries escollir exclusivament una d’aquestes branques?
Sí, tinc claríssim que no podria viure sense el restaurant perquè és la meva vida. I aquesta és una vida dura que em pot arribar a fer mal, eh, per això treballo per temporada. Només hi treballo de Setmana Santa fins a l’octubre precisament per això. Allà és on soc jo, ja que és el meu restaurant i és on em sento a gust. Sempre m’ha agradat liderar i crec que hi tinc traça. El vam inaugurar fa dos anys i mig i la veritat que superbé.
Com és la cuina que hi ofereixes?
Nosaltres tenim una cuina del terreny, fem servir producte de la zona tant com podem i, a partir d’aquí, li donem la volta perquè el comensal no es cansi de menjar el mateix sempre en aquella zona. Al final, el producte que tenim és el que és. A mi m’agrada molt pensar en el que feien les nostres àvies quan tenien el producte de temporada. Per exemple, quan arribava el moment de la carxofa. Al principi, tothom les esperava amb candeletes. Ara bé, les últimes ningú no les volia. La feina d’elles era que dinessin i sopessis carxofes sense que et semblés el mateix i aquesta és la tasca que tenim els cuiners. Agafem el producte d’allà i li donem la volta. L’hem de servir perquè així li donem el valor que té. En algun dels nostres plats, per exemple, et fem menjar territori i t’oferim la possibilitat de viatjar al Mèxic alhora.
És fàcil tenir un restaurant avui dia? El govern t’ajuda prou o és encara molt difícil ser emprenedor?
No és gens fàcil, en absolut. Ja no només el tema d’engegar un negoci com aquest, sinó el de mantenir-lo. Al principi, tot eren problemes… La major part del temps estava buscant solució a les traves que em posaven. Has d’espavilar-te molt i, sobretot, quan l’has pogut obrir perquè mantenir-lo obert és encara més difícil. En un principi, t’ajuda molta gent perquè necessites un gestor o un advocat per fer les coses bé. I després, t’has de mantenir i has de pagar molts impostos. Si realment tens beneficis, una gran part marxa cap allà. A vegades parlem de la vida dels hotelers, però és que la petita i mitjana empresa està rebentada perquè és molt complicat. Després passa el que passa…
Pots tenir un bon restaurant i mantenir preus baixos?
Si vols cuidar els teus treballadors i oferir un bon producte, has d’apujar els preus perquè si no acabes treballant per patir i per amor a l’art. Des que vam entrar aquí, nosaltres vam tenir clar que havíem de tenir un preu mitjà que és una mica més alt que el de la resta del poble. Parlem d’entre els 50 euros i els 70, depèn que mengis i beguis. I és difícil ficar-t’hi perquè a la gent li costa pagar aquests preus, sobretot entre setmana. Però és que necessites fer les coses d’aquesta manera. Si el govern donés més ajudes, doncs tot seria més fàcil.
Molta gent va a un restaurant o a un altre pel preu. Això és un error?
Hi ha de tot… Jo em sento més estafada si pago 20 euros i el que menjo és una porqueria que si en pago 100 i menjo súper a gust. Jo entenc que no tothom sàpiga valorar el que té davant i no ho demano, cadascú té dret a gastar-se el que vol i el que pot en els restaurants. Que no s’hauria d’escollir pel preu? Jo no ho faig, encara que sigui un factor imprescindible perquè tots tenim els diners que tenim i tots mirem el preu quan anem a dinar. Tots ens movem per l’economia i s’ha de mirar el preu, però no ha de ser l’únic factor que faci que escollim un restaurant o un altre perquè has de mirar què hi ha darrere d’aquest preu.
Els restaurants a Catalunya són més barats o més cars en comparació a altres llocs?
Crec que som dels països més barats pel que fa a l’alta gastronomia. El Celler de Can Roca ha estat el millor restaurant del món i pots menjar-hi per 190 o 200 euros, mentre que a França et demanen 80 euros en un restaurant qualsevol. La diferència és molt exagerada, tenint en compte que allà un àpat amb estrella mai no baixarà dels 500 euros.
També tens una faceta d’escriptora amb dos llibres publicats. Què t’aporta aquesta feina extra?
Doncs, en primer lloc, molta feina. Has de tenir molt de temps per poder donar el millor de tu… Jo sempre busco els moments en què estic més lliure, sobretot a l’hivern quan no hi ha tanta feina al restaurant. M’agrada molt escriure llibres de cuina perquè aprenc molt i perquè després allà tens el teu receptari. Quan vaig fer el primer sobre les postres, vaig estructurar tot el que tenia al cap amb tot el que havia après en aquell temps. Encara ara, faig ús d’aquell llibre quan necessito un concepte concret o recordar la diferència entre una cosa o una altra independentment que sigui un llibre que s’està venent. Allà tinc la informació recollida que vaig buscar en el seu moment. I el llibre sobre les receptes de cuina marinera igual, ja que allà em vaig posicionar i vaig apostar per un producte de territori al qual podia accedir fàcilment i està molt bé.
Quins altres projectes tens entre mans ara mateix?
Doncs ara mateix estic preparant un altre llibre, però encara no se’n pot parlar gaire obertament. Només et diré que aquí parlarem de menjar i beure, una feina a quatre mans amb un sommelier que aportarà informació molt útil professionalment per a la gent de casa. És un llibre que em compraria perquè donarem una volta a això de barrejar menjar i beure, que és superimportant.
