Catalunya està plena de talent en el món de la interpretació. Fornades d’actors i actrius que despunten en les produccions més destacades del panorama audiovisual català. A través del teatre i la televisió, Moha Amazian (nascut a Vic el 1995, en una família d’origen amazic) ha anat consolidant la seva carrera com a actor, interpretant personatges de diverses produccions d’èxit de TV3, com ara Jo mai mai o Com si fos ahir. En la sèrie líder dels migdies, dona vida al personatge de Karim, l’amic de l’acadèmia de Mossos d’Esquadra de la Naiara (Daniela Brown). I agraeix que hi hagi en aquesta ficció de la cadena pública catalana un personatge descendent de magribins que s’incorpora a la trama de la sèrie amb tota naturalitat, sense que el seu origen ètnic sigui el tema.
Quan comença la seva història en el món de la interpretació?
Començo a Vic, allà havia fet teatre en l’àmbit local. Però hi ha un moment que em demanen fer una substitució en un taller de teatre. La meva vida ha sigut un constant de sumar-me a coses sense saber les conseqüències d’aquestes. Allà mateix, a Vic, em van oferir parlar de temes més importants, prejudicis i estigmes racials, però fent teatre. En veure la rebuda va ser, uau, l’escenari no només serveix per passar-s’ho bé, també serveix per explicar històries que jo no hauria sabut explicar d’una altra manera.
També ha estudiat química.
Amb divuit anys plantejo als meus pares que no sé si fer química o teatre. Ells em van dir que fes química, però que, quan acabés, podria decidir per on tirar. Acabats aquests quatre anys de química, crec que ells es pensaven que m’oblidaria de tota la part teatral, però no vaig deixar-la mai. Llavors vaig decidir formar-me a Madrid, també per acabar de fer el màster en química. A Barcelona em surt un projecte teatral i m’hi enganxo, pensant que tornaria a Madrid, però al final he anat encadenant projectes, fins al dia d’avui.
Sempre havia tingut clar que volia ser actor?
En absolut, la gent normalment vol ser actor i llavors vol explicar històries. Jo vull explicar històries i el sector m’ha ajudat a fer-ho. Tenir la possibilitat d’explicar aquesta situació, d’estar entre dues aigües en l’àmbit cultural, és un bagatge que tinc i que em sembla interessant.
Actualment continua formant-se com a químic?
No ho he deixat. En moments com la pandèmia, de pensar què faig amb tot aquest temps que em sobra, va sorgir la possibilitat de doctorar-me.
No li ha sortit pas malament…
No ho sé, de moment no, he perdut hores de son, temps amb amistats i família, però ja ho recuperaré.
En un futur deixaria la interpretació?
No, en absolut. No puc prioritzar alguna de les dues facetes, si més no, perquè encara no he trepitjat prou cap de les dues a escala professional. La interpretació ha passat a ser una part fonamental per expressar-me en el meu dia a dia, sense ella seria un robot matemàtic, calculant constantment.
Troba a faltar fer més projectes parlant la seva llengua materna, l’amazic?
Me n’he hagut d’anar a Bèlgica perquè em deixessin parlar en amazic a l’escenari. Al setembre vaig estrenar un projecte allà, una mena d’òpera performance amb els del Royal Flemish Theatre. Ara venim al Teatre Nacional, evidentment ho faré en amazic, i serà la primera vegada que em deixen fer tot un monòleg en aquesta llengua. A Manlleu concretament, crec que és la segona o tercera més parlada, després del català, és una llengua que evidentment ningú parla en els llibres d’història. Em sembla absurd, ens coneixem els 50 estats dels Estats Units, però no ens coneixem una llengua que té tants parlants.
Creu que els seus orígens el poden encasellar en un perfil específic?
Segur que d’alguna manera m’han encasellat quan m’ofereixen papers d’àrab, generalitzadors… Per cert, que jo soc descendent d’amazics, però la indústria em considera àrab, suposo que per similitud ètnica. El que estic batallant cada vegada més és que el que els pugui passar als personatges que jo interpreto no sigui un conflicte amb el seu origen, sinó que sigui un conflicte d’una persona amb la societat. No tenir una contradicció amb la religió, amb la cultura. Això ja em fa mandra fer-ho, però crec que anem en el bon camí. Potser la gent que ens trobem en aquesta tessitura estem buscant la manera, però ha d’haver-hi debat, xoc, perquè progressem.
Existeix discriminació en el món de la interpretació?
Si parlem de discriminació positiva, n’hi ha, i espero que n’hi hagi molta més, perquè la discriminació positiva et permet d’alguna manera colonitzar espais que ens han pertocat tota la vida i que no ens han cedit. D’altra banda, en el teatre ja no complim ni la paritat. El segon nivell és complir una miqueta el que veig al carrer. Jo passejo i no veig gent hegemònicament blanca, veig de tot, i més en una ciutat com Barcelona. Per tant, els escenaris han de ser iguals. Si no les incorporem, acabarem caient en els clixés i estereotips de sempre.
Ha rebut diversos premis i reconeixements, comença a interioritzar cert èxit?
Al final l’èxit és que et tornin a trucar, si això em porta feina és genial, si no, agraeixo el moment. Sempre és bonic tenir dos copets a l’esquena. L’important és que et continuïn trucant i que continuïs interessant.
La situació és complicada en el sector?
Com qualsevol altre ofici. Alguns són una mica més estables, però el caliu que rebem nosaltres és poc comparable. Potser si rebéssim la mínima atenció que requereix per part de l’administració per poder tenir recursos i poder explotar… Perquè ens omplim la boca dient que la cultura és un bé necessari, però no ens ho creiem a l’hora de votar.
Els darrers mesos ha estat en grans produccions de teatre com ‘Macbeth’ i ‘Tirant lo blanc’, com ha estat el procés?
Fa anys que anava escampant que volia fer un Shakespeare, precisament per lluitar contra l’encasellament, de dir, jo també puc fer un clàssic i el puc defensar. Shakespeare és una aposta segura, s’aprèn sempre, és un mestre i no només aprens a defensar el seu text, sinó que aprens cultura universal. A Tirant lo blanc em vaig reenamorar de Màrius Serra perquè de cop i volta decideix qüestionar un pilar fonamental de la literatura catalana, que és com trencar amb l’statu quo d’aquí, i venim els que tenim el bagatge cultural d’un altre lloc, per qüestionar-lo.
Més enllà del teatre ha format part de dues produccions d’èxit de TV3, ‘Jo mai mai’ i ‘Com si fos ahir’. Com van arribar ambdues propostes?
Són exemples de dos projectes que em fa molta il·lusió, que precisament TV3 m’hagi regalat dos personatges que són d’origen magribí. És fantàstic perquè el meu personatge és d’origen magribí, com jo, però no es parla d’això, sinó que és un més de la trama. Jo em dedico a batallar, en aquest ofici, per ser una persona més i que sigui precisament en aquesta casa, en aquest país meu, amb la meva llengua com és el català, és meravellós, perquè estic cansat de rebre propostes per fer papers sobre contradiccions culturals. Crec que la ficció serveix per entretenir i parlar d’altres temes que són igualment interessants.
Lluitar perquè la seva carrera no sigui sempre igual?
És que si no cansa. S’ha de lluitar, evidentment, però s’ha de saber mesurar. Si em permeten això, poder treballar i parlar de temes que són el dia a dia de la gent com el Com si fos ahir, que en aquest cas no correspon als sentiments d’una altra companya i amiga.
L’aturen molt pel carrer?
Sí, crec que em reconeixen més, així és aquesta feina i és superagraït. Cada vegada que et saluden, et reconeixen la feina feta i és fantàstic.
A ‘Com si fos ahir’, la sèrie líder de sobretaula a TV3, la seva trama està vinculada a la Naiara (Daniela Brown). S’imaginava fent de mosso d’esquadra?
No m’imaginava res, quan m’arriba la proposta vaig dir vinga, som-hi. És graciós veure’m en uniforme, sempre m’ha fet gràcia i ara em fixo més en com van els mossos.
Com ha estat treballar amb la Daniela Brown?
La Daniela és meravellosa, ja la coneixia abans i és fantàstica com a persona. Tenim molta gent en comú i formem part del mateix cercle. Tothom és un encant i tinc la teoria que si ets mala persona automàticament t’expulses dels llocs i en aquest cas, tant el personatge com la Daniela són dues maneres de fer que admiro.
Hi haurà lloc per a la reconciliació dels seus personatges?
Evidentment, no puc dir res, però sí, el meu personatge és allà perquè tothom estigui pendent sempre, perquè no saps per on sortirà aquesta trama. A part que el personatge de la Daniela ja és molt explosiu. Crec que agradaria molt a Catalunya que el Karim i la Naiara fossin parella, però clar, el dia que es va declarar ningú s’esperava que ell digués que no.
Triaria entre televisió i teatre?
Tots dos són meravellosos perquè el teatre és l’artesania, és el dia a dia. La tele té una repercussió diferent. El teatre et fa estimar l’ofici, però és veritat que també m’encanten els altaveus i no hi ha res com un espai com un plató o un set de rodatges.
