L’Arrabassada és un pòdcast en català presentat per Marc Lesan, Oriol Lapeira i Iñaki Sola, tres amics de tota la vida de Nou Barris –i nascuts l’any 2000– que una nit de festa major van decidir canviar els seus hàbits lingüístics i crear un projecte per deixar de parlar en castellà entre ells després de vint anys. Han passat tres anys des d’aleshores i han fet més de 70 episodis, desplaçant-se per diferents punts dels Països Catalans. El projecte ha guanyat recentment un Premi Crit al millor projecte d’entreteniment, i el discurs que van fer tots tres en recollir el guardó, amb un “Puta Espanya, Puta PSC i Visca els Països Catalans”, es va viralitzar a les xarxes.
En aquesta entrevista amb El Món, admeten que es van preparar el discurs el mateix dia de la gala creien que no els hi donarien el guardó, i defensen el seu “discurs incendiari” perquè aquell vespre “bona part dels discursos van dir el mateix que nosaltres, però sense tanta vulgaritat”. Conscients que el seu posicionament i el seu estil directe els pot tancar portes, com la del 3Cat, tots tres aborden la situació política actual, amb crítiques a dojo, i recorden moments com el de la batalla d’Urquinaona. D’altra banda, qüestionen que la televisió pública premiï influenciadors catalans que fan el seu contingut a xarxes en castellà i es mostren molt crítics amb la pèrdua d’identitat de Barcelona. I encara que s’estimen molt Nou Barris, el seu barri tampoc s’escapa de la crítica. La crítica com a forma de vida, i per fer pensar a la seva generació en un moment que el moviment independentista, com ells diuen, ha perdut la força del carrer.
Com us coneixeu tots tres?
Oriol Lapeira: De l’escola. Tots tres vam anar a la mateixa escola, a la Valldaura, al barri de la Prosperitat. Amb l’Iñaki des de P3, i el Marc va venir més endavant, però tots tres vam compartir tota l’etapa escolar fins a segon de batxillerat.
I entre vosaltres sempre heu parlat en català?
Iñaki Sola: No. Nosaltres sempre havíem parlat en castellà entre nosaltres. Al nostre barri només un 5% del jovent utilitza el català com a llengua d’ús social. Nosaltres, tot i que ells dos venien de famílies catalanoparlants, parlàvem en castellà igual que amb tota la resta de companys de l’escola. Això va canviar quan vam començar a desenvolupar una mica la idea del pòdcast, que ja era una època que estàvem molt polititzats dins del món de l’esquerra independentista, i vam arribar a la conclusió que no podíem fer aquest programa sense parlar en català. Era totalment incoherent. Quan vam decidir fer el programa vam fer el canvi d’idioma entre nosaltres.
Marc Lesan: Quan vam fer les proves i el primer programa, eren els primers moments que parlàvem en català entre nosaltres. Vam tenir la idea durant la festa major del nostre barri i vam materialitzar la idea en castellà. I quan vam fer aquest pòdcast vam haver de fer un procés durant tota una tardor en què vam començar lentament a perdre la por de parlar-nos en català. Recordo que al principi no ens podíem ni mirar a la cara quan parlàvem en català.
Us feia vergonya?
M: Ens feia molta vergonya. Després la vam perdre, perquè, al final, és una cosa que racionalment no té cap mena de sentit. Si fa dues dècades que parles en castellà amb ells, i amb el castellà establert com a idioma social a Nou Barris, és un hàbit molt difícil de canviar. Però es pot fer! Som la viva demostració que es pot canviar aquest hàbit. Això ha acabat reforçant-nos en el terreny de l’amistat, i també reforçant el pòdcast. Al principi, els primers episodis pràcticament no els podíem ni veure, però vam perdre la vergonya i ara mantenim la llengua més que mai.
La llengua va ser un element de debat a l’hora de donar-li forma? O teníeu molt clar que havia de ser en català?
O: Vam estar d’acord els tres en el fet que no tenia cap mena de sentit fer-lo en castellà. Ideològicament, però també pels temes que volíem tractar, necessitàvem el català. I també era un repte per canviar la llengua amb la qual ens comuniquem entre nosaltres.
M: Perquè vegis quin era l’escenari de tot plegat aleshores, quan vam començar a principis del 2023, parlàvem en català amb les parelles de l’Oriol i l’Iñaki, però entre nosaltres parlàvem en castellà. I anàvem fent aquest eslàlom lingüístic d’anar canviant l’idioma segons a qui et dirigeixes.
El pòdcast que us ha canviat l’hàbit lingüístic comença dient “des de Nou Barris per a tots els Països Catalans”. És un compromís?
I: Sí, i ho hem demostrat. Nosaltres tenim aquesta visió de Països Catalans, però sovint hem trobat molt a faltar això en el món audiovisual a Catalunya. Des del principi teníem clar que el pòdcast havia de reflectir la idea dels Països Catalans. No només per conèixer les realitats d’altres territoris de parlar catalana, sinó també perquè ens hem d’agermanar. Hem anat a Mallorca, hem anat al País Valencià, hem anat a la Catalunya Nord.
M: Quan vam començar, es va donar la circumstància que no hi havia cap ràdio pública o estudi de ràdio disponible perquè poguéssim fer el programa. Això ens va empènyer també a comprar-nos el nostre material i al final hem anat amb el nostre pòdcast amunt i avall. Allà on hi hagi un punt d’electricitat i una mica de wifi, ja tirem.
O: Aquesta és una mica de gràcia del projecte. Com que no tenim una base establerta aquí, ens podem anar movent per on ens truquin i per on vulguem. De fet, diria que hem fet més episodis fora del barri que al nostre barri, que és on muntem tota la logística.
M: I així hem anat des de Perpinyà fins a Gandia, i des de Lleida fins a Sa Pobla, a Mallorca.
Al pòdcast feu servir una radicalitat verbal significativa. Sou així o és un recurs per fer el programa?
I: Totes dues coses. Per una banda, és la nostra manera de fer, i, per l’altra, era necessari que hi hagués un pòdcast que digués les coses com són. Sense filtres.
O: Una mica com parlem entre nosaltres.
I: No tenim por de dir les coses, que és una cosa que trobem a faltar dins del món audiovisual català. Tot és blanc, tot és molt políticament correcte i no et pots sortir d’unes línies establertes, i si et surts, hi ha casos com el del Manel Vidal. Teníem clar que l’única manera de fer això era autofinançant-nos, autoorganitzat entre nosaltres. Això també un avantatge perquè és un tret que et diferencia.
O: És un recurs humorístic, també. Però som amics des de fa vint anys, i és la nostra forma de parlar. No és res impostat.
És la manera que teniu de relacionar-vos entre vosaltres.
M: L’humor que moltes vegades es veu a les seccions, o quan fem comentaris entre nosaltres, és l’humor que tenim fora de micròfons quan xerrem de manera distesa. Es pot notar que són nostres, com el típic humor de cunyat, o imitar el típic personatge de cunyat espanyolot. Crec que som transparents i es pot veure. També hi ha un punt d’autenticitat, i un punt de necessitat de fer-ho des dels marges. Seria molt difícil fer un programa així als mitjans públics. No crec que ens ho deixessin fer de la mateixa manera. I el públic és conscient quan ho veu i també ho premia. A través dels mecenes, també dels seguidors que tenim, moltes vegades hem pogut rivalitzar –essent nosaltres tres pelacanyes– amb pòdcasts que ens tripliquen o ens quadrupliquen el pressupost.
Dèieu que això no es podria fer als mitjans públics i heu esmentat el cas del Manel Vidal. Creieu que en un futur us oferiran alguna cosa als mitjans convencionals?
I: El producte de l’Arrabassada com a tal és impossible que estigui a TV3. I la prova està justament en el cas del Manel Vidal i companyia, que fan la Sotana, el pòdcast més exitós de tot Catalunya amb moltíssima diferència. L’Arrabassada, com el producte que és, mai estarà a TV3, perquè se’ns posarien uns límits que destruirien la naturalesa del programa. Potser a l’Oriol el volen en un programa de ràdio per fer una secció, o al Marc el volen contractar per fer una cosa, o a mi per una altra… Però L’Arrabassada com a tal, avui en dia, ho veig impossible.
Hi ha tabús a Catalunya?
I: Collons, si tenim una cosa, són tabús.
M: Catalunya està construïda sobre tabús. Nosaltres mirem de tocar-ne també en els nostres episodis, perquè cada programa té un tema marcat i mirem de tocar tots els pals. Hem fotut hòsties a tot l’espectre, des de la dreta fins a l’esquerra, malgrat que l’esquerra independentista és l’espai amb el qual simpatitzem més. Més enllà de temes que no es vulguin tractar en segons quins mitjans per deferència o per no cabrejar el personal que hi ha per sobre, hi ha debats que nosaltres mirem d’abordar també des d’un punt de vista equilibrat, però sabent fotre les cleques que toquen a qui toca.
O: Hi ha un sistema de mitjans que, al final, són molt dependents de qui governa, de les subvencions i de les pressions polítiques. Això és innegable. Partint d’això, hi ha temes que potser es poden debatre, però es fa des d’una simplificació o des de posicions molt enfrontades i molt superficials. Nosaltres intentem posar en el debat temes d’aquests, però amb una mica més de profunditat o amb una visió que no trobes als mitjans més convencionals.
I: A l’esquerra independentista també hi ha gent que es mou molt entre el blanc o el negre. I si jo opino gris, se m’etiqueta d’alguna manera, o automàticament el debat es desfà. Moltes vegades, això també és deixar terra erma perquè vingui l’extrema dreta, agafi aquest debat al qual tu no t’has pogut presentar i instrumentalitzar-ho pel seu benefici. I això és molt perillós. És com si hem de ser o no a Twitter.
Perquè si no hi ets tu, altres ocuparan l’espai.
I: Exacte. Els deixes tot l’espai a ells, que campin com vulguin.
O: Diria que hi ha dues censures a Catalunya. Hi ha la censura del PSC i tot el sistema de mitjans. La censura mainstream. I després hi ha la censura del teu mateix espai al qual no vols defraudar, i també tu el limites una mica. Aquí és on hi ha la feina, intentar obrir debats que són incòmodes.
M: El tema de la immigració sí que és el gran tabú, i fins i tot a nosaltres també ens costa. És un tema del qual hauríem de fer un episodi en el futur de manera endreçada i, òbviament, sense caure en el populisme ni en el discurs racista d’Aliança, però també amb perspectiva.
I: Podem debatre d’això, del model d’acollida, del model econòmic de Catalunya que només es basa en el sector turístic i de la carn porcina, per exemple.
Hem superat els 8 milions d’habitants i ja parlem de la Catalunya dels 10 milions.
M: I tenim la infraestructura de la Catalunya dels 6 milions. Això també és un tema.
I: S’hauria de poder parlar de tots aquests temes.
O: I el que fem nosaltres és assenyalar culpables. Teníem un minut per fer el discurs, i, de fet, ens van intentar tallar amb la música. Vam dir el que vam poder. Ràpid, mal dit. Però una mica la idea era aquesta. Volíem ressaltar dues coses. Que tanca moltes portes dir certes coses i que també és molt fàcil posicionar-se en aspectes com l’habitatge, que compta amb una majoria social a favor. Assenyalar els culpables i assenyalar qui ens està ofegant ja no queda tan bé. Sembla que estem malament per art de màgia. I aquí hi ha uns culpables.
M: No és per desmerèixer lluites com la de l’habitatge, però creiem que potser avances molt en aquesta lluita, però, en general, res no canvia. Res no canvia si no canvies el model del país i si no canvies el fet que Catalunya estigui lligada a un estat que ens explota, ens espolia i ens té lligats a aquest model turístic que ens empobreix i ens espanyolitza.
Aquest discurs us ha tancat portes?
O: Arran del discurs crec que no. És previ.
I: La porta de tornar a pujar al faristol segur que se’ns ha tancat.
M: No ens ho esperàvem gens, que guanyéssim. Pensàvem que anàvem convidats per deferència, una mica per quedar bé. Està bé que se’ns hagi reconegut la feina, però tampoc no esperàvem res dels mitjans públics.
O: Per posar un exemple del tema de les portes tancades… Una marca de cervesa coneguda mai ens ha ofert cerveses malgrat que ho fa a qualsevol persona que tingui un mínim de 3.000 o 4.000 seguidors.
I: I som uns grans consumidors.
O: També hem sabut per tercers que hi ha hagut comentaris de directius o gent amb influència als mitjans que diuen que estem vetats.
M: Som conscients que tenim fans dins de la plantilla del 3Cat, que ens coneixen i que són oients habituals del nostre programa, però crec que més enllà de l’entrevista dels Marcians i dels Premis Crit no crec que tinguem una oportunitat amb el format que fem i amb el discurs que tenim.
En Marc va tancar el discurs amb un “puta PSC, puta Espanya”. Estava preparat?
I: El puta Espanya sí, el puta PSC no. El Marc, aquest cabró, se’l va treure de la màniga.
M: A veure, teníem clar que volíem dir aquestes tres coses. No sabíem en quin ordre, però jo vaig agafar el micròfon i ho vaig dir tal com ho vaig sentir.
O: Ho vam preparar el mateix dia perquè no pensàvem que guanyaríem. Però ens havíem fixat que en tots els premis i cerimònies que ens havien convidat ningú deia “puta Espanya”, i era una cosa que volíem fer.
M: Si analitzes la resta de discursos en sentit polític i en sentit crític, la majoria deia el mateix que nosaltres, però sense tanta vulgaritat.
I: Però ja és el nostre paper. Els hooligans.
I què aporta fer aquestes proclames?
I: Té la part dolenta que et tanca portes per a segons quines oportunitats, però és el que et diferencia de la resta i et fa destacar perquè ningú ho fa igual. Molta gent s’ha sentit atret pel programa perquè tenim aquest to una mica més disruptiu.
M: No sé qui deia allò que “parlin bé o malament, però que parlin”. El fet és que el discurs incendiari es va fer més viral del que ens pensàvem, més viral que qualsevol altra cosa dels Premis Crit.
O: Sembla que ho estiguem fent només per pur màrqueting. No, no. El discurs el fem perquè ho pensem i creiem que s’han de dir. El premi no té dotació econòmica i sembla que estigui fet amb impressora 3D, però, al final, el que ens importava era tenir el faristol i poder dir el que pensem i aprofitar l’altaveu.
El discurs és una forma de trencar també la “pacificació socialista” que vau denunciar?
M: És això, eh.
O: Tothom està molt adormit, fins i tot nosaltres mateixos de vegades sentim que estem adormits. Des del pòdcast intentem parlar dels temes que sembla que s’estiguin oblidant, i volem aprofitar l’altaveu per remarcar que encara hi som, que encara existim i que estem amoïnats per com està el país.
M: Últimament, estem empassant molta més merda, amb molts més macroesdeveniments per pacificar. Com ara que cada cop impera més l’individualisme i que cali més el discurs de l’extrema dreta més individualista, més racista i més xenòfob entre els joves. Encara que sigui d’una manera simbòlica, el pòdcast és la nostra manera de mantenir viva la flama i mirar de despertar consciències.
O: El problema del PSC és que ho fa molt bé perquè és tot molt sibil·lí. Són petites coses, que no et fan reaccionar, però quan mires deu anys enrere, t’adones de com han canviat les coses. Ens hem empassat molta merda.
Perquè vosaltres l’any 2017 teníeu disset anys. Què ha canviat?
I: La tensió social i les ganes de lluita social i nacional que hi havia en aquella època, o la que es va armar l’1 d’octubre i el 3 d’octubre, fins i tot a barris com Nou Barris, que de catalanistes, poc; comparades ara és impensable a qualsevol punt de Catalunya i un dels factors que han ajudat és la pacificació socialista.
O: I el paper d’Esquerra i Junts, que no van aprofitar el poder polític que tenien, i ara ja dubto que torni a haver-hi un moment en què es pugui recuperar una mica aquesta força pel que fa al percentatge de vot.
Sou crítics amb tothom, no feu diferències. En el darrer episodi, per exemple, criticàveu que heu defensat “uns polítics que ara pacten amb el PSC”. Esteu decebuts?
M: No hi ha una part de l’electorat independentista i d’esquerres que no estigui decebut amb les polítiques dels governs més progressistes de la història, tant a Espanya com a Catalunya. El PSC és encara més neoliberal. Creiem fermament que el PSC és de dretes perquè apuntala la idea que Catalunya ha de ser un parc temàtic per tenir una economia i una societat que funciona. I, d’altra banda, òbviament, tenim aquesta decepció amb les forces independentistes que han volgut assegurar la cadireta i no han fet gestos reals per separar-se d’Espanya. Això ho notem, però també notem que la gent ha abandonat el seu carrer en aquesta lluita.
Vosaltres formeu part de la generació d’Urquinaona?
O: Aquella setmana hi vam ser.
I: Estàvem a tot gas, a primera fila. Tot aquell impuls s’hauria d’haver aprofitat en el seu moment, tant en el 3 d’octubre com després de la sentència del 2019. És com que mai ens atrevim a jugar els minuts finals del partit. Ens acollonim, i després demanem perdó per l’amnistia. Tots els agents polítics de Catalunya tenen una responsabilitat compartida. És a dir, Junts i Esquerra tenen la responsabilitat de no haver volgut afrontar aquesta lluita. La CUP té la culpa de no haver fet el paper que li tocava fer en aquesta lluita. I davant d’això, PP, Vox i PSC, que es posen d’acord ràpidament quan es tracta amb la unitat d’Espanya, han aprofitat la situació per agafar aquest país i adormir-lo amb petites concessions. Estic fantasiejant una mica, però crec que aquesta setmana hi haurà un canvi de paradigma amb el PSOE i tot el que li està passant.
M: És increïble que l’Iñaki sigui psoeitzat en aquesta entrevista. Crec que Sánchez remuntarà.
O: No som ingenus i no crec, a títol personal, que no s’hagi de pactar amb Espanya per aconseguir coses. Però si es tria la via del pactisme, almenys s’ha d’aconseguir alguna cosa. S’estan pixant a la cara i no s’està aconseguint res. Per exemple, es fa el traspàs de Rodalies amb una empresa mixta amb majoria de l’Estat, i ni ERC ni Junts reaccionen.
M: A part del canal de televisió espanyol en català, què ha aconseguit Junts?
I quan parleu de la “folklorització de la catalanitat”, a què us referiu?
O: Dins del sector de creació de continguts hi ha molta gent que fa contingut com, per exemple, la pregunta de “Quina és la teva paraula preferida del català?” I també que des de la televisió pública s’han fet programes estereotipats. Això és una fórmula que no normalitza la situació amb el català. Com si fos una llengua que estigués en una vitrina i que l’hàgim d’ensenyar.
M: No té cap mena de sentit, sobretot per nosaltres, i fins i tot és un pèl insultant. Nosaltres vam fer aquest canvi per normalitzar el català en les nostres relacions, per utilitzar-lo en tots els àmbits. I que hi hagi gent i alguns programes de l’ens públic que es dediquin a anorrear-lo i reduir-lo a expressions folklòriques, o contractant creadors que fan majoritàriament el seu contingut en castellà i després el fan en català només perquè els pagues…
Hi ha gent que fa servir el català només per diners?
M: Contracten a gent de Catalunya que crea contingut, no que faci contingut en català. Hi ha gent que fa un programa a 3Cat i després el promociona en castellà a les seves xarxes. Això ens fa sentir una mica contrariats a nosaltres, perquè resulta que no calia ni tan sols parlar català habitualment per fer projectes d’aquests.
O: S’ha contractat gent amb molts seguidors que fa contingut en castellà a les xarxes i que els seus programes no han tingut cap mena d’audiència. Excepte La gran cita i La travessa, que són grans programes amb molt pressupost i molt ben parits, hi ha programes com és el de l’Spursito o La Cabra que no veu ningú.
I: Si tu fas contingut en castellà, la majoria dels teus seguidors no consumiran normalment un contingut en català.
M: Ells et volen vendre la idea que la seva base de seguidors canviarà d’idioma o rebrà amb els braços oberts un contingut en català. Però moltes vegades el que reps és catalanofòbia. La majoria de gent que està acostumada a sentir algun creador en castellà i és d’Espanya, de Castella, no voldrà que canviïs de llengua.
Vosaltres heu patit catalanofòbia?
M: Això passa a tots els creadors. Qualsevol creador en català et dirà que ha rebut algun comentari com “háblame en cristiano”.
O: Cada vegada també hi ha més gent que aprofita això com per fer-se la víctima, però creiem que tothom sap que això passa. Per tant, no ens sorprèn tampoc.
Vosaltres sou de Nou Barris. Barcelona té remei?
M: L’Antonio Baños deia que no, jo cada cop soc més pessimista.
I: El Baños no deia això. El que deia és que Barcelona és una ciutat que sembla que no estigui passant res i de sobte peta d’alguna manera. Que es digui la rosa de foc no és casualitat. Històricament, ha estat una ciutat molt combativa que ha passat per períodes d’assimilació i de calma social, però ho hem vist moltes vegades i quan hi ha una tensió social concreta esclata. Hi haurà algun moment que petarà. No sé si serà més aviat o més tard, però petarà, perquè la situació és insostenible.
O: És un procés que no és exclusiu de Barcelona, perquè està passant mundialment. El tema és les conseqüències que té, perquè aquí s’ha d’afegir el component nacional que en altres ciutats no hi és. Madrid no perdrà la seva essència espanyola, però aquí l’essència catalana s’està perdent i cada cop és més complicat sentir que estàs a la capital de Catalunya. No ho dic només pel que fa a gent que et trobes, sinó pel que fa a paisatge i de presència lingüística. Està tot molt banalitzat.
M: Si perds massa social i perds aquest sentit d’associacionisme i de col·lectiu, d’ajuntar-te amb la gent del barri i anar tots a una, ja ho tens bastant fotut. Si a més d’això, perds els trets culturals i perds una mica la llengua queda una caricatura del que era Barcelona. És això que deia abans l’Oriol, la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra lluita de classes acabaran en vitrines per visitar-les al MNAC.
Abans heu esmentat la poca catalanitat que hi ha a Nou Barris.
I: Per qüestions històriques i demogràfiques. És un barri que en els seus orígens, als anys 50-60, es construeix per donar lloc a tot l’èxode rural que ve d’altres parts d’Espanya i molta gent del barri són fills o nets, com jo mateix, d’andalusos, gallecs, manxecs, extremenys… És el que passa quan fas un gueto. Si fiques tothom al mateix lloc i no els dones l’oportunitat de relacionar-se amb la població local, és impossible que s’integrin ni la llengua ni la cultura.
O: I quan hi ha una dictadura que prohibeix la teva llengua.
M: I que fa que tots els aspectes de la vida estiguin en castellà.
I: Quan fa seixanta anys que una persona viu en un mateix lloc, l’excusa de la dictadura li pot durar un temps… Però hi ha una part de voluntat pròpia de voler integrar-se en la cultura.
M: No s’ha transmès la idea que són a Catalunya. Ells estan en la seva pròpia comunitat i tenen la sensació que el català és una mena d’imposició, que no els servirà per a res i que no té res a veure amb la seva entitat ni la seva cultura.
O: Per això parlàvem en castellà entre nosaltres. Fora d’alguns professors que parlen català, perquè no són tots, i està bé dir-ho. La immersió, almenys a Nou Barris, feia aigües ja fa 15 o 20 anys. Més enllà de petits contactes amb el català en l’àmbit educatiu, fora de l’aula és que no hi ha cap espai absolutament en què puguis fer servir el català. Si la llengua no és útil en cap dels àmbits en què et mous, la teva idea és que el català és una cosa externa, de les elits. Hi ha aquesta visió a Nou Barris i és una cosa que des de ben petits hem vist nosaltres. I també hi ha tot el tema del xarneguisme, que sembla que perquè els teus avis venien d’Andalusia tu encara ets andalús. Ja tocaria actualitzar-se, oi?
