Albert Om (Taradell, 1966) torna a TV3 gairebé nou anys després del final d’El convidat. La cancel·lació d’Islàndia, el programa que presentava a RAC1, el va deixar a la recerca d’un nou projecte i ha aprofitat per recuperar la faceta d’entrevistador davant de càmera. Parlem amb ell pocs dies abans de l’estrena d’Una altra història, un projecte ambiciós que arribarà a la graella el pròxim dijous, 26 d’octubre. Aquí, explicaran la història de Catalunya dels darrers 100 anys a través de 100 objectes familiars. Gent anònima revelarà què amaguen elements tan quotidians com una tovallola cosida fa més de nou dècades, un telèfon de rodeta o una ràdio antiga que, fins ara, estaven guardats en un calaix. A la xerrada l’acompanya Xavier Camarniu (Girona, 1975), un historiador que ha ajudat a contextualitzar l’època de cadascun dels relats que s’hi presentaran.
Una altra història arriba a la graella dijous després del Polònia, una bona franja que pot ajudar a fer una bona audiència. Sent nervis de cara a l’estrena? El programa sembla d’aquests que enganxaran els nostàlgics.
Albert Om: Abans d’una estrena sempre hi ha nervis i, sobretot, perquè fa gairebé nou anys que no faig un programa a TV3. El Convidat va acabar el gener del 2015 i no saps mai com anirà un programa nou. Aquest l’hem fet amb elements bons, això sí, i crec que pot connectar amb moltíssima gent per les històries que hi explicarem. Quan estrenes un programa vols que el vegi tanta gent com sigui possible i aquest en concret espero que funcioni bé i puguem tenir una segona temporada. Estaria molt bé que continués, perquè l’objectiu que hi ha al darrere s’ho val. Aquest no és un simple programa de televisió, va més enllà. A través de la televisió pública de Catalunya estem mobilitzant els espectadors perquè treguin els objectes que han estat guardats a casa. A partir d’aquí, reconstruïm la història popular de Catalunya a través dels seus objectes.
Xavier Camarniu: A més a més, aquest és un programa que farà que els teleespectadors vegin part de la seva vida a televisió i que es vegin perfectament reflectits en les històries que explicarem. Sentiran a parlar de l’objecte d’un sindicalista que lluitava a les vagues de la Transició i sortiran centenars de milers de persones d’aquest país que també tenen familiars que hi van lluitar. Aquí tenim un exemple concret d’una persona, però aquesta història és representativa de moltes altres. El concepte d’història popular és maco per poder posar en valor la vida i trajectòria de gent anònima que ha fet que el país sigui com és.
AO: Crec que aquesta primera temporada pot mobilitzar molta més gent a voler participar-hi en una hipotètica segona, ja que poden pensar que estaria bé que sortís un objecte seu que també podria representar molta gent. És important la part de divulgació que farà Una altra història i també el rigor històric darrere del que expliquem, per aquest motiu hem treballat un equip d’historiadors. Hi col·laboren el Xavier Camarniu i l’Alba Gràcia que parlaran amb els entrevistats i explicaran el context de les històries. També hi participa la Queralt Soler, una historiadora que ajuda a fer el filtre de quins objectes han de sortir i quins no.
La gent ha participat molt en aquesta crida? Els han fet arribar molts objectes?
AO: Oi tant, hem rebut 3.000 objectes. La feina de selecció ha estat intensa perquè, per exemple, de ràdios antigues potser n’hem rebut 100 i havies de veure quina triaves. L’equip del programa ha parlat amb tots ells i han buscat la millor història darrere d’aquest objecte en concret.
Han trobat algun element comú en totes les persones que han volgut participar en el projecte amb un objecte personal? Fer un homenatge a algun familiar, per exemple?
AO: Exacte. Una dona de Sant Pere de Rodes, per exemple, ens va explicar que un familiar havia fet un curset de ràdio per correspondència a Los Angeles als anys 30. Ens deia que ella havia vingut al programa per fer-li un homenatge, ja que creia que en vida no l’havia sabut valorar. Tots aquests anys havia guardat el diploma del curs i una ràdio que va construir i, ara que la persona era morta, creia que era el moment d’aplaudir el que va fer.
XC: També ens han vingut nets i netes que han volgut mostrar objectes que guarden dels avis. És el cas d’una noia de Santes Creus, que ens va portar les llibretes que tenia l’àvia durant l’època de la República amb una cal·ligrafia impecable. Ella no havia pogut acabar d’estudiar pel fet de ser dona i de poble, així que la neta ho volia posar en valor. Aquest programa serveix precisament per explicar l’evolució del país, també, ja que només amb aquestes llibretes pots explicar moltes de les coses que van passar.
AO: Aquí parlem d’unes llibretes en concret i d’una àvia, però en el fons quantes persones poden veure’s reflectides en aquesta història? Moltíssimes.
Aquest és un programa històric, però també d’entreteniment per les històries emotives que s’hi mostren?
AO: Aquest és un programa d’històries. A TV3 veurem i explicarem la vida acollonant d’objectes supervivents. Hi ha una tovallola que formava part del merchandising de l’Exposició Internacional del 1929 i encara la conservaven, una tovallola que té 94 anys. Algú dels qui van fer aquella tovallola s’imaginarien que acabaria en un programa de televisió tants anys després? Un voluntari dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 ens portarà una samarreta signada per Pasqual Maragall, per exemple. De samarretes d’aquestes n’hi ha moltes, però signades per ell no. Tothom intenta preservar la memòria de la seva família i crec que ho hauríem de fer tots. Aquest és un programa que empeny cap aquí, preservar que no som els primers que hem arribat a aquest món i tampoc no serem els últims.
En té, vostè, algun objecte familiar que podria aparèixer en aquest programa?
AO: Oi tant. En tinc molts! I, de fet, et puc dir que a cadascun dels vuit programes acabarà amb un objecte que forma part del meu recull particular. Jo abans ja formava part del club d’aquells que ho guardem tot i tinc aquesta relació molt especial amb els objectes. En el primer programa ensenyaré un cassette d’acudits de l’Eugenio que sentia al cotxe amb la família i, en un altre, duc un telèfon antic que teníem, d’aquells amb rodeta.
Quina serà la mecànica de cada emissió? Seran episodis cronològics que aniran passant dels objectes més antics als més actuals? Els escenaris de cadascun d’ells també seran diferents?
AO: Nosaltres hem fet una tria dels objectes i hem dividit totes les històries en vuit episodis. Cadascun d’aquests està rodat en una ciutat diferent de Catalunya per poder anar per tot el país, sí. Anirem a Barcelona, Girona, Canet de Mar, Sant Pere de Rodes, Lleida, Solsona, Santes Creus i Reus. A partir d’aquí, els historiadors i jo ens dividim en tres taules i els protagonistes van passant mentre ens va explicant la història del seu objecte. Farem una mena de zàping d’històries a partir dels objectes. No serà temàtic ni cronològic, les anirem barrejant totes des del 1929 fins al 2017.
XC: Crec important remarcar que els objectes que mostrarem expliquen fets històrics com la Guerra Civil, però també hi haurà objectes quotidians dels anys 50 o 60 que permeten explicar altres aspectes de la història que no són els grans esdeveniments.
AO: Hi ha de tot. A Una altra història tenim alguns objectes que sí que estan vinculats a la història col·lectiva del país, mentre que d’altres mostren què hi havia a totes les cases en cada època. Com eren els telèfons, per exemple. Aquest és un programa de fascinació que et fa pensar com podien viure així abans. De fet, en un dels programes veurem una dona que ens porta l’instrumental que feia servir la seva àvia quan treballava de llevadora rural a l’Alt Camp durant els anys 50 o 60. Tu veus el que feien servir en els parts d’aquella època i et quedes amb la boca oberta.
A quin tipus de públic creu que va dirigit? Als més nostàlgics o a la gent jove que no ha vist aquests objectes i volen aprendre de la nostra història?
AO: Crec que la gent que ha viscut aquestes èpoques més antigues trobarà el programa molt interessant, però també aquells que no hagin vist mai objectes així. Aquest és un programa per a gent en general, no per a gent nostàlgica. Si ho has viscut, t’agradarà perquè veuràs algú que dirà que un objecte X li genera un record, mentre que a tu també et generarà un record propi perquè vas tenir el mateix objecte. Ara bé, també interessarà a persones que pensaran que és molt fort que visquessin així en el passat perquè s’imaginaran els seus pares o avis vivint així.
XC: També entra en joc l’empatia, aquí, ja que veuràs persones com tu que expliquen una part de la seva vida i que poden acabar sent històries compartides. A Canet de Mar vam entrevistar una dona que ens va ensenyar la pròtesi del seu pare, un represaliat republicà que havia perdut les mans en la Guerra Civil i a qui van acabar empresonant. Tothom que tingui un familiar que també hagi estat represaliat durant la dictadura empatitzarà amb aquesta història. I si no en tens, també ho pots fer perquè penses en les guerres que hi ha actualment i te’n pots fer una idea.
AO: Hem volgut barrejar històries de diferents èpoques perquè hi hagués de tot en cada emissió. Volíem que la gent veiés una història emotiva, després una de divertida, una de fa 100 anys i una de fa 3 anys…
Quin límit s’han posat a l’hora de seleccionar els objectes pel que fa a l’antiguitat?
AO: És difícil fer un tall, però hem buscat 100 objectes de com a màxim 100 anys d’antiguitat.
Tots aquests objectes formaran part d’una gran exposició. Què em pot explicar d’això?
AO: Farem una exposició al Museu d’Història de Catalunya amb els 100 objectes el primer trimestre de l’any vinent. Aquest programa té una dimensió que va més enllà d’un programa de televisió. Estem reconstruint la nostra història i volem que la gent pugui veure en persona els objectes que apareixeran al programa i que tinguin a la seva disposició un QR al costat per poder recuperar l’entrevista a aquella persona. Tots quedaran a l’arxiu digital perquè la gent ho pugui consultar.
No s’acostumen a veure programes així a televisió.
AO: Aquí el que importen són les històries personals, no és el típic programa de famosos; sinó que el pes recau en l’objecte. Aquest és un format irlandès que El Terrat ha adaptat aquí i que té molt de sentit a TV3, crec que lliga molt amb el que ha de fer com a televisió pública. Amb Una altra història hem mobilitzat els catalans per reconstruir la nostra història.
I més ara que torna a ser l’única televisió catalana després del tancament de 8TV. Què opina de la desaparició de la televisió privada en català? És tot qüestió de diners?
AO: Tant de bo hi hagués una televisió privada en català que fos viable econòmicament. S’ha intentat i cap intent no s’ha consolidat, però aniria bé i també li aniria bé a TV3. Ara li demanen coses com a televisió pública que ha de complir per se i, a més a més, ha de fer altres coses perquè és l’única televisió en català.
Sigui com sigui, el programa aterra en una TV3 en bona forma i amb una graella cada vegada més competitiva. Com li va arribar l’oferta de tornar-hi?
AO: A través de la productora, d’El Terrat. Em va fer molta il·lusió perquè la primera cosa que vaig fer a la televisió va ser amb ells ara fa 27 anys. A més a més, la directora del programa i la directora executiva van treballar amb mi a Malalts de tele i m’agrada tornar-nos a trobar tants anys després quan són elles les qui manen. Una altra història era perfecte per a mi i per a la meva tornada a televisió, ja que el tipus de programa m’encanta. No ha estat una decisió basada en el desig de tornar a fer televisió, sinó que el projecte em va semblar molt maco.
Per què feia tant de temps que no el vèiem a TV3?
AO: Perquè estava fent ràdio i a mi em costa molt fer dues coses alhora. Hi ha gent que té més facilitat de compaginar més d’un programa, però per la meva manera de treballar em va millor centrar-me en un.
La decisió de passar a la ràdio va ser personal o forçada en un període sense altres opcions?
AO: Quan El convidat va fer cinc anys en antena vaig sentir que s’havia acabat una etapa, encara que el programa funcionés molt bé. Vaig pensar que em venia de gust tornar a fer ràdio i estar al capdavant d’un programa tan especial com era Islàndia a les set de la tarda.
Un Islàndia que RAC1 va eliminar de la graella per sorpresa quan estava fent bons números, per cert. Com li van justificar la decisió?
AO: Una cosa que aprens amb el temps és que els programes poden acabar quan van bé i quan van malament. Hi ha un dia que tu dius que s’ha acabat o t’ho diu l’empresa… En aquest cas, va ser l’empresa qui ho va fer perquè deien que ho havien de fer per motius econòmics. No és la meva feina creure-m’ho, sinó acceptar-ho i obrir una altra etapa com aquesta. Hem estat set anys fent un programa que m’ha aportat molta satisfacció perquè hem fet el que hem volgut, ha funcionat molt bé i ens en queda un record excel·lent. Ha estat una etapa que recordaré amb molta estima. Crec que és important fer coses que t’agradin i en les quals tu creguis. No cal reproduir sempre el que ja s’està fent, ja que l’altra gent ja ho fa i ho fa molt bé.
Ara toca Una altra història a TV3 i després què?
AO: No sé què passarà… Encara queda una setmana per a l’estrena! Aquí estàs fent això d’anar a l’hospital a conèixer el nadó que acaba de néixer i preguntar quan tindran la parelleta. Tant de bo poguéssim fer una segona temporada d’aquest programa, la veritat. Paral·lelament, el que també estic fent és aprofitar aquest temps més lliure després de set anys amb una rutina diària per veure quin és el següent pas. Quan va acabar El convidat vaig fer el mateix, vaig passar un any abans que comencés Islàndia. Aquest és un luxe que, si t’ho pots permetre, va molt bé; tenir temps per pensar.
En una professió tan inestable com aquesta, a més a més, acaba sent una mica obligat acostumar-se a estar èpoques sense feina.
AO: Sí, sí. I això que, en el meu cas, els projectes que he fet sempre han estat llargs, d’entre cinc i set anys. Això sé que no és el més habitual en aquesta professió… Després de fer una etapa llarga, doncs també està bé tenir una mica de temps per decidir quin és el següent pas.
