Aina Clotet (Barcelona, 1982) estrena Això no és Suècia a 3Cat, la seva primera gran sèrie com a creadora i directora. Després de gairebé cinc anys de feina, el pròxim dilluns 27 de novembre arriba a la petita pantalla un projecte que posa un mirall sense filtres davant de la maternitat i paternitat. La trama? Una parella que busca l’excel·lència en la criança s’acabarà adonant que la por té molta influència en la manera d’educar. El Món entrevista la que també és actriu protagonista d’una ficció en català coproduïda a cavall entre 5 ciutats a 4 països diferents.
Productora i codirectora de la seva primera gran sèrie, un projecte que ha trigat 4 anys a fer. Com descriuria el procés fins aquí?
Han estat molts anys de feina i, de fet, encara em sembla irreal que finalment hagi arribat el que hem estat coent a la intimitat. Ara sentim que entreguem el projecte a la gent, que és per a qui ho fem al final. És molt bonic veure que s’estrena. A nivell creatiu ha estat un procés superbonic perquè adoro l’equip amb qui he codirigit la sèrie, és gent amb qui m’agradaria fer projectes tota la vida.
Costa trobar socis per a una producció així?
La part creativa sempre ve condicionada per l’econòmica, que ha estat lenta i complicada. Vam tenir sort i vam rebre la primera ajuda que vam demanar, la de desenvolupament de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) que ens va permetre donar el primer impuls a la sèrie. TVE va ser la primera cadena que va confiar en nosaltres i els estem molt agraïts, ja que van posar la primera pedra. Després, tots els següents han estat molt importants també com és el cas de TV3 i l’ICEC que han esdevingut claus. Ells ens han aportat una part molt important del pressupost i han fet que Això no és Suècia es pogués fer com havia de fer-se; una sèrie en català en un barri barceloní i amb la barreja d’idiomes que necessitava el projecte amb una part en suec, una altra en anglès i una en castellà.
Això no és Suècia arriba a la plataforma amb un premi europeu sota el braç. La sèrie té Collserola com a escenari, però s’entén igualment fora d’aquí?
Va ser molt important el moment en què vam disparar el projecte a Europa, sí, ja que des de Serializados ens van recomanar que el portéssim als festivals europeus i allà em vaig adonar que la sèrie dialogava amb altres països. Realment s’entenia molt bé el concepte a escala universal. Malgrat passar en un barri de Barcelona, aquest barri existeix a qualsevol un país occidental i privilegiat. Aquesta cerca d’espiritualitat i d’excel·lència està present a tots els llocs, així com la por a quan les coses es giren. Vam participar en el Festival de Göteborg, estratègic en els països nòrdics, i ens va anar molt bé.
Al final, són anys de preparació que potser acaben en res si no s’aconsegueix el finançament necessari.
El procés és molt lent i requereix que moltes fitxes caiguin en el mateix sentit. El més dolorós és això, que mentre la prepares tens molts moments en els quals t’adones que estàs fent un munt de feina i potser, al final, no surt. Nosaltres l’hem aixecat com una pel·lícula, gairebé, amb un sistema de finançament més propi del cinema que de les sèries. Hi ha hagut molta incertesa i també molt patiment. Jo al final ja sentia una necessitat vital de fer realitat la sèrie fins al punt de creure que seria capaç de fer-la gratis. Jo ho he pogut fer perquè les altres feines d’actriu que anava fent em mantenien a nivell econòmic, perquè si no…
Ha aconseguit crear una sèrie finançada per televisions públiques. S’aposta prou en ficcions pròpies en català?
Sí que hi ha una voluntat d’apostar pel contingut en català, hi ha moltes ganes de fer-ho i TV3 té una voluntat important de fer ficcions en la nostra llengua. S’està veient i s’està entenent que aquesta és una gran porta al món, una manera que viatgi la nostra cultura. Hi ha hagut grans exemples en els últims anys, com la Carla Simón, que han posat el català en el mapa i crec que, des d’aquí, s’entén estratègicament cada vegada millor. Nosaltres formem part d’aquest moment en el qual l’ICEC i TV3 aposten per tres projectes amb una dotació econòmica extraordinària. Volen que es facin sèries de qualitat i saben que, per fer coses de qualitat, necessites temps i diners. Els guions han de reposar i ha d’haver-hi una manera crítica sobre el que estàs explicant.
Fa especial il·lusió, com a actriu i directora catalana, que l’estrena de la primera sèrie sigui a 3Cat?
Sí, em fa molta il·lusió perquè era la manera de poder estrenar-la en les llengües que necessitava la història. Penso que les llengües han de servir per explicar uns personatges i en soc superdefensora. No fas política quan fas una ficció i no ho has de fer, però els personatges i les històries et manen allò que has d’explicar en la llengua que toqui. A mi m’agrada que en aquesta sèrie el català sigui l’idioma majoritari, però que també es barregi amb altres que n’havien de formar part si volíem explicar el que volem explicar.
La idea central d’Això no és Suècia té com a base unes xerrades sobre criança respectuosa a les quals van convidar-la. En què consistien?
A mi i a la meva parella, el Marcel Borràs, ens van convidar a unes teràpies que es feien sobre la criança respectuosa en el nostre barri amb altres mares i pares. Aquestes xerrades estaven liderades per una especialista en criança que et permetia acudir i fer preguntes que t’ajudessin a millorar com a pare. Això ens va enganxar quan la nostra filla tenia dos o tres anys, justament quan has de començar a posar límits. Vam anar ansiosos i contents, vam descobrir uns pares meravellosos i vam adonar-nos que allà hi havia un material molt interessant. La sèrie com a tal, però, es va crear més endavant quan van unir-se a nosaltres els altres codirectors amb els qui vam analitzar què hi havia de comú en aquest grup de pares que buscàvem aquesta excel·lència en la paternitat.
Tots tindrien vides diferents, però la mateixa voluntat de donar garanties als fills.
Sí, t’adones que quan ets mare o pare t’acabes qüestionant una altra vegada moltes coses: quins pares has tingut, quin model de pare o de persona vols ser per als teus fills… Allà ens vam posar a explotar aquesta cerca que fem els pares de la nostra generació. Vam adonar-nos que tot estava guiat per la por i per la voluntat de control. Aquesta sèrie posa la criança al centre, però també explora la por. La por i el control són diferents cares d’una mateixa moneda, de fet. El meu personatge està guiat per la por, vol atansar-se a la seva filla i acaba allunyant-se’n perquè s’equivoca. Tots els personatges són molt benintencionats, però s’equivoquen.
El Marcel Borràs interpreta el seu marit a la sèrie i també és el seu marit a la vida real. Juga a casa, en aquest sentit, però això alhora fa més difícil separar realitat i ficció?
Ha estat difícil perquè ha estat un any en què hem treballat molt tots dos. Si ell va entrar en el projecte és perquè crec que és molt bon actor, tots els directors estàvem d’acord en què crèiem que ho podria fer de manera excel·lent. I sí, he intentat jugar a casa amb tots els elements possibles, no només amb el Marcel. També he comptat amb els pares de l’escola que jo conec, els qui fan d’ells mateixos i entren dins del guió de la sèrie. De la mateixa manera, les mares que participen en les teràpies de la sèrie també són mares reals perquè jo volia que realment compartissin inquietuds reals. També qui interpreta la terapeuta es dedica a això realment, ja volia que donés feedback real als pares i mares. Ara puc avançar que hem preparat unes peces transmèdia que permetran que aquell qui vulgui, pugui veure uns minuts més llargs de teràpia, els quals estaran dividits per temes. No sé quan es penjaran a la plataforma, però espero que aviat.
La sèrie és una comèdia, però té també una part didàctica?
No sé si li diria didàctica perquè no em sento amb la capacitat o condició de poder donar cap consell a ningú, de fet sempre penso que jo no en sé. Sí que m’agrada, però, que la gent pugui fer-se seus alguns consells de la terapeuta i posar-hi una mirada d’humor. Crec que la sèrie té tres potes que es van entrellaçant permanentment: la comèdia, el drama i la tensió de thriller.
Vostè és mare a la vida real, també. Ho ha aprofitat per inspirar-se a l’hora de pensar escenes de la sèrie o has intentat separar-ho molt bé? Aquesta ficció té una part autobiogràfica?
Tots aquells que hem participat a Això no és Suècia hem bolcat moltes coses personals en la seva creació, encara que parlem d’una ficció amb intenció de paròdia. Jo m’he obert en canal i he entregat moltes de les meves experiències i me n’he rigut per posar-hi una mirada crítica sobre certes actituds. No és autoficció perquè no parteix de cap situació real més enllà d’aquestes teràpies que sí que són una mica la llavor de tot plegat.
Creu que reflecteix bé com són els pares i mares catalans?
Crec que no es pot generalitzar i que cada pare i mare és un univers diferent. Ara bé, tots ens podem sentir identificats en moltes coses diferents; cadascú es veurà més reflectit en un aspecte concret d’un dels personatges. Tots estan extremats una mica i busquem posar una mirada d’humor sobre ells, però sempre intentant empatitzar-hi. Volem entendre quines són les seves ferides i per què estan fent això. De la Mariana, la protagonista, explicarem d’on ve, qui és la seva família, quina educació ha tingut, per què es comporta com es comporta, per què té una por tan forta… Per què l’incident que succeeix l’afecta molt més a ella que a la resta de gent del barri? La sèrie ve a dir que depèn de la motxilla que portis, hauràs de fer més o menys feina. En el fons, et diem que per criar bé t’has de treballar a tu mateix abans. T’has d’exposar per intentar ser un exemple per als nens i serà millor a mesura que més creixis.
Aquí una parella es trasllada a Collserola amb els fills per intentar buscar una vida millor, una cerca d’ideals amb la qual molts pares i mares poden veure’s reflectits. Per què ha escollit aquesta zona de Barcelona?
Hi ha un moviment bastant estès entre els pares d’intentar sortir una mica de la ciutat, però sense allunyar-te’n massa perquè encara busques una connexió professional i una vida capitalista. Crèiem que Collserola era un exemple de barri aspiracional en els afores de Barcelona o de qualsevol ciutat gran. Era important per a mi que fos un barri privilegiat, però sense ser pijo o còmode i m’agrada perquè aquí hi ha una cerca de valors com també podria haver-hi al Poble-sec en la zona de Montjuïc o a Vallcarca. Els protagonistes no marxen a la selva a criar els fills, sinó a un barri no molt llunyà i que els permet estar a prop de la naturalesa. Això té unes conseqüències, però, com haver de caminar més, no tenir cobertures, que hi hagi pujades i baixades, que es trobin porcs senglars… Ens agradava que hi hagués aquesta mirada d’humor i demostrar que no marxes a una zona així i, de cop, et trobes una casa amb jardí i gespa amb assistent. Hem rodat a molts llocs diferents i, de fet, mai no diem el nom de Collserola perquè volíem que qualsevol persona de qualsevol indret pogués entendre el concepte d’aquest espai.
Sempre s’ha dit que Suècia és un referent en la conciliació i la criança dels nens. Aquí intenten desmitificar el mite o aplaudir-lo?
La sèrie ve a desidealitzar-ho totalment a nivell bidireccional. El títol sintetitza molt bé el sentit de la sèrie, aquesta cerca i la utopia de la perfecció que podria representar la idea dels països nòrdics perfectes. La criança perfecta no existeix a Suècia, ni aquí ni enlloc. No hi ha cap lloc amb aquestes garanties.
Què pot aportar veure aquesta sèrie per a un pare o una mare?
Jo espero que els hi sigui un lloc per passar-s’ho bé, que puguin reflexionar i gaudir de tots els temes que tracta la sèrie. A més a més de la criança, explora molt la por i l’intercanvi de rols, la nova masculinitat, la salut mental… Això no és Suècia toca molts temes i espero que generi debat entre les persones que la miren. Tenia ganes d’explorar-los i ara tinc ganes de xerrar-ne.
La sèrie sembla clarament dirigida a pares i mares, però pot agradar també a gent més jove que no hagi tingut fills?
Està tenint molt bona rebuda entre la gent jove, està connectant molt amb els qui l’estan veient i això m’està fent molta il·lusió. Crec que la sèrie toca molts més altres temes, encara que la criança en sigui el principal. Ens centrem en la vida d’aquests pares relativament joves, en la seva cerca de felicitat… La gent bastant jove s’ho passa superbé també i riuen molt perquè també parlem del fracàs. Sempre agrada connectar amb personatges que són erràtics, ja que acaba sent universal i transversal. També podem atreure gent que ja ha superat el període de criança. L’altre dia parlàvem amb persones de 60 anys als qui els fa gràcia la sèrie perquè la miren des de la seva experiència, que ha estat molt diferent a la de la nostra generació. Ells saben que s’han equivocat en algunes coses, però s’adonen que nosaltres també fem coses malament.
Creu que la sèrie és tancada o pot donar peu a una segona temporada?
Aquesta pregunta la deixarem a l’aire perquè queda un final bastant obert, encara que en el final del vuitè capítol s’aporti llum al personatge principal. Ja ho veurem, de moment hem de descansar perquè ha estat molt intens i hem fet una sèrie a la velocitat de la llum amb una postproducció superapretada a nivell calendari. L’estem entregant avui i s’estrena la setmana vinent, així que ara hem de reposar i pensar què farem.
