Aquests dies hem vist com el dit Tribunal Constitucional espanyol ha dictat algunes de les sentències pendents encara sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, concretament les referides als recursos que havien interposat les Comunitats Autònomes d’Aragó, Balears i València. Com que els focus mediàtics es van centrar molt en el recurs interposat pel Partit Popular, a molta gent li ha sorprès ara desagradablement que precisament aquests territoris, històricament i cultural tan propers, s’hagin també oposat a l’Estatut de Catalunya.
Cal dir que el motiu comú d’aquests recursos és la regulació que fa l’Estatut sobre l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Vet aquí una altra causa de perplexitat: la nostra pròpia història comú en un plet al màxim nivell? Doncs sí, però cal tenir en compte que aquest peculiar Arxiu té la seva pròpia i atzarosa història.
L’Arxiu de la Corona d’Aragó s’integra originàriament per la documentació de la Casa Comtal de Barcelona a partir de finals del segle IX fins al Decret de Nova Planta (1716) que junt amb els decrets paral.lels dels regnes d’Aragó (1707), Mallorca (1715) i València (1707), va implicar la supressió de les institucions de govern pròpies dels territoris de la Corona d’Aragó. En un primer moment la documentació d’aquests territoris s’integrava a l’Arxiu Reial de Barcelona però el 1419 es crea l’Arxiu Reial de València, el 1461 el de Saragossa i a l’Arxiu Reial de Mallorca es recullen els fons des del segle XIII. Així, des de 1494 l’Arxiu Reial de Barcelona deixa de ser definitivament un arxiu comú del Regne d’Aragó.
Una segona fase s’inicia amb el Decret de Nova Planta. Aquí l’Arxiu perd el seu caràcter administratiu per passar a convertir-se en arxiu històric i a denominar-se Arxiu de la Corona d’Aragó (1754), amb la pretensió d’unir tots els Arxius Reials de l’antiga corona d’Aragó. Aquesta unificació no es va produir mai i l’Arxiu es va nodrir només de documentació de les institucions catalanes, fent també funcions d’arxiu històric provincial de Barcelona.
Amb l’adveniment de la democràcia l’Arxiu de la Corona d’Aragó va quedar de titularitat estatal, però els quatre Estatuts dels territoris afectats preveien la participació institucional autonòmica en la seva gestió a través d’un patronat que havia de constituir l’Estat amb preeminència autonòmica. El Patronat va ser regulat l’any 2006 i constituit l’any 2007 amb una participació simbòlica de les Comunitats Autònomes afectades. No hi ha mostra més clara de la deixadesa i mala fe vers una història que un Estat Autonòmic de debò hauria d’assumir com a riquesa pròpia, base de la seva actual fesomia.
Mentrestant, l’Estatut de Catalunya del 2006 ha previst la disgregació de l’Arxiu dels fons que només afecten a Catalunya, és a dir, els corresponents a l’Arxiu Reial de Barcelona i a l’arxiu històric provincial i la seva incorporació als arxius de la Generalitat. Les altres Comunitats Autònomes ja tenen la gestió dels seus arxius reials i provincials, però els preocupava la disgregació dels fons catalans de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Les Sentències ara recaigudes del Tribunal Constitucional diuen que l’Arxiu és totalment estatal i que les previsions de l’Estatut no alteren la seva naturalesa. Ja podem dormir tranquils catalans, aragonesos, valencians i illencs. L’Arxiu de la Corona d’Aragó és de total decisió estatal i no cal que ens barallem entre nosaltres. Si hem esperat trenta anys a que es constituís un Patronat on només ens hi deixen treure el nas, la disgregació de fons pot durar trenta anys més, pel cap baix.
