Avui parlem d’un aniversari que desafia totes les nostres expectatives i qualsevol barrera coneguda. Una data que ens farà aturar el scroll, això t’ho asseguro. Ens endinsem en la història d’una dona que ha travessat més d’un segle, sent testimoni de transformacions que cap de nosaltres pot ni imaginar.
112 anys. Aquesta xifra, ja de per si impactant, pertany a una catalana que viu entre nosaltres. Una vida tan extraordinària i singular sempre amaga un secret, una filosofia de vida. T’has preguntat mai quina és la fórmula darrere d’una longevitat tan excepcional, tan plena d’històries i aprenentatges?
Qui és la dona que ho ha vist tot?
Ella és Carme Noguera, nascuda a Olot un 22 d’agost de 1914. Amb 112 anys recentment complerts, s’ha convertit oficialment en la dona més longeva de Catalunya. La seva recepta per a una vida tan llarga i plena? Una frase que desarma per la seva senzillesa: «He menjat, dormit i treballat al món».
Imagina un món pràcticament irreconeixible. Un lloc on un cotxe era una excentricitat i no pas la norma. La Carme va néixer en una època on, com ella mateixa recorda amb una lucidesa envejable, a la capital de la Garrotxa “només hi havia un senyor en cotxe”. El transport habitual i majoritari eren les tartanes, aquells petits carros de dues rodes tirats per animals, que marcaven el ritme pausat del dia a dia.
La seva infància va coincidir amb fets històrics que van marcar el segle XX des dels seus inicis: els primers compassos de la Primera Guerra Mundial i l’establiment de la Mancomunitat de Catalunya, el primer embrió d’autogovern modern. En aquella època, el telèfon encara no havia arribat a les cases i, com a ella li agrada recalcar, “ningú tenia ràdio” fins que un veí va adquirir la primera unitat. La informació es movia a una velocitat molt diferent, de boca en boca.
Dels inicis de la infermeria a la resistència durant la Guerra Civil
Però la Carme, malgrat néixer en un context rural amb poques opcions, no es va quedar enrere. Amb 19 anys, el 1933, va prendre una decisió valenta: formar part de la primera promoció de l’Escola d’Infermeria de la Generalitat. Va estudiar al prestigiós Hospital Clínic de Barcelona, un camí que demostra el seu esperit decidit, la seva vocació de servei i la seva voluntat d’aprendre i progressar.
La seva vocació d’infermera es va posar a prova de forma dramàtica poc després. El 19 de juliol de 1936, just quan esclatava la Guerra Civil, tenia previst anar al centre mèdic per a la seva activitat acadèmica. No va poder. L’endemà sí que hi va anar i, ja aleshores, van començar a curar “molts ferits” dels primers combats a la ciutat, en un escenari caòtic, d’urgència extrema i de decisions a contrarellotge.
A vegades, la vida et posa al límit sense preguntar. Veure com una bala podia travessar un matalàs que havia de protegir, sense aconseguir-ho, et fa entendre la duresa d’aquells anys. Elles, les infermeres, eren l’únic escut entre la vida i la mort.
Durant el conflicte, la seva vida es va circumscriure gairebé exclusivament entre l’Hospital Clínic i la residència on vivien les professionals sanitàries. Un soldat les acompanyava cada dia des de la residència fins a l’hospital per garantir la seva seguretat en un entorn hostil. La Carme recorda que “no ens assabentàvem de res” sobre com evolucionava la guerra, ja que “no estava permès” sortir al carrer a passejar. El món exterior quedava lluny de la seva realitat d’urgències.
Malgrat que la Generalitat les mantenia i mai els va faltar menjar a les infermeres, la Carme va viure de prop les penúries que d’altres passaven. Encara rememora haver portat una maleta plena de patates de Barcelona a Olot per als seus pares, que sí patien dificultats d’alimentació. Un gest de valentia, d’amor filial i de pura supervivència en plena adversitat, que ens colpeix profundament.
Va exercir d’infermera tant a les urgències de l’Hospital Clínic com al sanatori del palau del comte de Fígols, on es va dedicar a cuidar malalts de tuberculosi. Una tasca vital, discreta, però absolutament imprescindible per a la societat d’aquell moment. Un autèntic sacrifici personal i una mostra de la seva dedicació inquebrantable.
Un esperit indomable que desafia el temps
Després de la guerra, la Carme va seguir exercint la seva professió amb passió i rigor fins que es va casar el 1951. Va formar una família amb tres fills, i avui gaudeix de la companyia de dues netes i un besnét. Una estirp que continua, en part, gràcies a la seva extraordinària vitalitat i al llegat que ha construït.
La seva longevitat no és, ni de bon tros, sinònim de passivitat o aïllament. Fins als 105 anys, es feia l’esmorzar ella sola, era completament autònoma en el seu dia a dia i, atenció, estudiava anglès i francès amb ganes. I fins fa pocs mesos, cantava en una coral. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb aquesta energia inesgotable i aquesta set de coneixement).
La Carme Noguera ens demostra que l’edat és només un número, i que l’esperit compta molt més. Amb 100 anys, en el seu centenari, va demanar un ordinador de regal. Qui de nosaltres es plantejaria això? És un clar exemple de curiositat, d’adaptació i de ganes de seguir aprenent, un truc vital per mantenir-se jove d’esperit i amb la ment activa.
Fins i tot la seva salut l’ha posada a prova recentment, però sense vèncer-la. Fa un parell d’anys, la van operar del fèmur a l’Hospital Vall d’Hebron. L’any passat, d’una infecció a la cuixa. En ambdós casos, es va recuperar satisfactòriament, una mostra sorprenent de la seva capacitat de resiliència física i de la seva fortalesa innata. La seva recuperació va ser gairebé un miracle.
Catalunya, una terra de supercentenaris?
Carme Noguera és un fenomen, sens dubte, però forma part d’una tendència creixent a casa nostra. Ocupa un lloc destacat, amb només unes setanta persones per davant al rànquing mundial de longevitat, segons el portal LongeviQuest. Fins i tot va voler conèixer personalment Maria Branyas, que va ser la persona més vella del món durant un any i mig, abans de la seva mort el 2024.
Les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) confirmen aquesta realitat imparable: a Catalunya, el nombre de persones amb 100 anys o més és rècord històric. Al primer semestre d’aquest any, ja eren 3.139. Una xifra que no para de pujar des del 1981, quan només se’n comptabilitzaven 140. Entre els homes, Joan Escudé, amb 110 anys, és actualment el més longeu.
El «secret» de Carme Noguera, tan concís i potent —«He menjat, dormit i treballat al món»—, sembla simple, però conté una saviesa profunda. Potser la clau definitiva no és cap poció màgica, cap dieta miraculosa o cap rutina estricta. Potser es tracta, simplement, d’una vida viscuda amb propòsit, acceptant cada dia tal com ve. Sense grans pretensions, amb molta constància i amb ganes de viure fins a l’últim moment.
La història de Carme Noguera és una dosi d’inspiració pura per a tots nosaltres. Un recordatori imprescindible que la vida s’ha de viure amb ganes, amb curiositat i amb valentia, sense renunciar mai a aprendre i a participar del món que ens envolta. Quina part del seu extraordinari llegat aplicaràs al teu dia a dia per viure amb aquesta mateixa intensitat?
