Dues dones en biquini als anys 60 a Benidorm   | Youtube

 

Un dia calorós de l’estiu de 1952 -set dècades enrere, en ple franquisme- una turista anglesa contemplava el blau del mar de Benidorm -aleshores encara un destí exòtic- des d’una terrassa del passeig marítim. Lluïa un biquini, el banyador que arrasava a Europa des que havia estat presentat, set anys abans, pel dissenyador parisenc Louis Reard. Tot anava bé fins que, de cop, un guàrdia civil amb tricorni va destrossar la placidesa estiuenca de la banyista britànica amb un paper molt desagradable: 40.000 pessetes de multa per anar (des)vestida indecorosament. Una quantitat exhorbitant en un país en què una entrada al cinema costava 1,50 pessetes.

 

Al cap de poca estona, l’alcalde de Benidorm es posava les mans al cap. Aquell guàrdia civil amenaçava, estúpidament, el seu gran projecte de desenvolupament turístic! Així que Pedro Zaragoza -falangista convençut, però ultrapragmàtic- va posar el crit al cel, va demanar ajuda als jerarques del partit únic, al governador civil, a franquistes influents de la zona… Res. Millor dit, pitjor que res. Per si fos poc, al cap d’uns dies li van comunicar que l’arquebisbe de València havia obert un expedient d’excomunicació contra ell. I no era una broma, un excomunicat no podia ser alcalde, ni funcionari, ni tan sols tenir la pàtria potestat dels seus fills. La ruïna.

 

Dona en biquini als anys 60 a la platja de Benidorm | Youtube

 

Desesperat, Pedro Zaragoza va moure alguns fils i va aconseguir ser rebut pel propi Franco al palau d’El Pardo. Van ser vuit hores de carretera dalt de la seva vespa, fins que, al final, el dictador el va rebre, encuriosit. L’alcalde va ser molt clar. “Necessitem divises, Excel·lència, i el turisme en les pot proporcionar. No podem lluitar contra el que passa al món i, al final, ens haurem d’empassar el biquini de tota manera. Val més que l’autoritzem nosaltres, si és que volem que entrin tots aquests diners a Espanya“. Franco ho va entendre i, de cop, milions de melics femenins van inundar les platges ibèriques. Com a precaució l’alcalde va decretar que els qui diguessin grolleries a les turistes serien sancionats. Aquests sí.

 

Només tretze anys després que aquell guàrdia civil multés la turista, el 1965, l’aleshores ministre Fraga va dir, en plena Setmana Santa, que “en España hay más biquinis que nazarenos“. Els sectors més ultres encara van proposar crear la figura del “capellà turístic”, que vigilés establiments i platges, però va ser inviable en un moment en què els hotels cada cop s’oblidaven més de demanar el llibre de família a les parelles que venien de vacances sense haver passat ni per l’església, ni pel registre civil. El règim s’havia aferrat al biquini per sobreviure econòmicament i l’Església havia perdut les platges com a prèvia de la davallada social que, inevitablement, s’anunciava.

 

Passat el que vienen las suecas i el landisme, el gloriós biquini va convertir-se en un complement anodí de platges i piscines. Amb el temps, fins i tot acabaria perdent la part de dalt. Però aquesta història ja no va importar a ningú.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa