Vicki Bernadet (Barcelona, 1954) va patir abusos sexuals quan tenia només 5 anys. Com en el cas del 85% dels nens que pateixen aquestes agressions, Bernadet ho va mantenir en secret fins que va complir 34 anys. Llavors es va adonar que necessitava ajuda i teràpia per superar aquest trauma de la seva infància. No va trobar on dirigir-se i, enfadada, va crear l’Associació Fada, que ara es coneix com a Fundació Vicki Bernadet, i que s’ha convertit en una entitat de referència en els casos d’abusos infantils. L’última campanya que ha impulsat la Fundació, ‘La càrrega del silenci’, busca conscienciar la població sobre la pesada motxilla que arrosseguen moltes víctimes d’abusos pel tabú social que es manté entorn d’aquesta qüestió. En aquesta entrevista amb El Món amb motiu del Dia Internacional de la Infància, que ha sigut aquesta setmana, Bernadet anima les famílies a “deixar de desviar la mirada” i actuar per protegir els nens, ja que un de cada cinc patiran abusos sexuals.
Moltes persones que han patit abusos infantils pateixen més d’un episodi a la seva vida. El sistema té un problema de detecció?
El problema en l’abús sexual és que encara és un tema tabú, malgrat que sembli que no. Com tots els temes tabú, es manté en aquella bossa de silenci tant dins de les famílies com a la societat. Costa molt admetre que passen aquestes coses. El silenci és el que crea el tabú i, com que en parlem poc, no se sap que l’impacte social quant a percentatge és tan elevat que cal que hi hagi una alerta, que no una alarma, per part de tothom implicat en nens i adolescents. Hi han d’estar implicats els àmbits de l’escola, de la sanitat i també les famílies. El problema és que tothom està convençut que a la seva família no passa això. No es detecta perquè per la banda professional falta formació, tot i que cada cop se’n fa més, i perquè les famílies no són conscients que percentualment és una possibilitat. Com que hi ha aquesta negació, les criatures que en són víctimes no ho expliquen fins que són adultes.
Com poden els adults adonar-se del que està passant per reaccionar a temps?
El més important és ser conscient que això existeix. Per més indicadors que es puguin donar, si la família no ho té contemplat com una possibilitat no s’hi fixaran. O si es fixen en algun llenguatge corporal o emocional de la criatura, no creuran que tingui res a veure amb això. Miraran cap a una altra banda i pensaran que és per una altra cosa. Per tant, el primer és prendre consciència que estadísticament tenim la mateixa possibilitat que qualsevol família que hi hagi abusos en la nostra. A partir d’aquí l’indicador més fiable és un canvi en caràcter o actitud en un termini molt curt de temps. Hi ha alguna cosa que a la criatura li està passant i que l’està estressant prou per a no poder-ho aguantar i no ser ella mateixa.
Hi ha un perfil d’agressor?
No n’hi ha cap. Ni de nen o nena abusat ni d’abusador. Hi pot haver un percentatge mínim d’abusadors amb problemes mentals, però normalment els agressors poden ser qualsevol persona. És més, solen ser persones que mai no ho diries perquè són molt criaturers o molt agradables. No podem fixar-nos en aquesta falsa creença que tenen algunes famílies que pensen que si a la família hi hagués algun agressor ho veurien o ho sabrien. Això no és així.
Per què els nens no s’atreveixen a explicar el que els està passant?
Les raons són molt variades. Depèn de l’edat, no saben ni parlar. Altres no saben expressar-se i alguns ho viuen fins i tot amb normalitat perquè és el que han après. Més grans per por que no els creguin, de desfer la família… Motius n’hi ha molts i hem d’entendre que és un tema molt complex que toca moltes situacions emocionals, de cos i de parts íntimes, i que a les criatures els costa molt obrir-se. L’única cosa que hem de fer és treballar molt amb els infants sobre el seu cos, implantar l’educació afectivosexual perquè puguin tenir eines i assumir ja d’una vegada que és molt més important que ho detectem i hi posem solució que mirar cap a una altra banda i que ens ho expliqui quan tingui trenta anys.
Es parla d’educació afectivosexual a les escoles, però no tant a casa. És indispensable?
És tan evident que a casa també s’ha de fer… però a vegades els pares tampoc no han parlat entre ells de sexualitat ni han tingut una educació sexual. Fa molta por i hi ha molta inseguretat sobre com abordar aquest tema amb els fills. Requereix una formació, un interès a saber com es pot parlar amb els fills d’això. Hi ha literatura, hi ha contes, activitats perquè una família no passi per alt el fet de parlar d’això. Els prejudicis de parlar de sexualitat són dels adults, no de les criatures.
En el seu cas també va esperar a ser adulta per parlar dels abusos que patia de menor.
Sí, jo en vaig parlar al cap de gairebé trenta anys pel mateix, perquè tot i que pensava cada dia que l’endemà ho diria em feia por. Pensava que els resultats podrien ser encara pitjors de com estava llavors. Molts cops ho diem entre nosaltres: ens sentíem més segurs callant que parlant.
Posem massa el focus en el fet de per què les víctimes no ho han explicat en comptes de posar-lo en què hi ha darrere dels abusos?
Sí, tot i que està bé també treballar perquè les criatures parlin. El que hauríem de fer els adults és aprendre, formar-nos i informar-nos prou per a evitar-li a la criatura que hagi de fer aquest pas perquè ja ho hem detectat abans. Això ens permetria abordar-ho des de la protecció, l’emoció i l’estima, i no pas que la criatura es vegi obligada a triar quin dia ho diu i com ho diu.
La societat revictimitza els nens que han patit abusos?
La revictimització existeix en tots els àmbits, el jurídic, el familiar… Qualsevol reacció que no sigui l’adequada pot causar que la criatura es tanqui i no confiï en els adults que té al costat. Caldria ser una societat molt més madura per poder-ne parlar lliurament igual que parlem d’altres coses.
El trauma dels abusos es pot superar?
Evidentment. Quan et passa això estàs tenint una mala experiència que pot arribar a esdevenir un trauma o no. Potser només necessites teràpia i acompanyament, però si es té tot això molt probablement se superarà molt més fàcilment. Si has d’anar creixent amb un silenci i amb una motxilla a l’esquena arriba a convertir-se en un trauma. Quan hi ha una detecció precoç no arriba a trauma.
La campanya ‘La càrrega del silenci’ justament pretén denunciar aquesta manca d’acompanyament a les víctimes?
Sí, teníem l’objectiu d’adreçar-nos a tota la societat per obrir els ulls sobre el que signifiquen els abusos. No són un fet puntual que se supera fàcilment sense teràpia i sense parlar-ne amb ningú. L’abús és una càrrega que sovint es porta en silenci i des de la soledat. En canvi, altres càrregues emocionals l’entorn les coneix i les comprèn més.
Per a la societat és més fàcil acceptar que hi ha hagut abusos a l’Església que no dins de la mateixa família de l’infant?
Sí, perquè l’Església s’ho ha guanyat a través de la poca transparència, de voler-ho amagar i de menystenir les víctimes. Tot això genera una ràbia tant per part de les víctimes com de la societat. En el cas d’una família s’interposa una denúncia i hi ha un procés judicial, però en l’Església hi ha moltes situacions injustes i els pederastes no tenen el mateix tractament penalment que una persona de la família. Com que hi ha una negació per part de la família, s’accepta més fàcilment que els abusos passen a l’Església o en l’esport que a casa.
