En un dia normal hi ha més de 500 alumnes, però quan José Manuel García, director de l’institut Margarida Xirgu (a l’Hospitalet de Llobregat), rep El Món, els passadissos estan gairebé buits. És 8 de març i molts alumnes fan vaga. Els professors en faran la setmana que ve per exigir la dimissió del conseller d’Educació, Josep González-Cambray, i la reversió de les retallades dels darrers anys, així com la retirada del nou calendari i els currículums. Precisament sobre això tracta la conversa, una entrevista en la qual el director d’un centre de màxima complexitat -que, a més, no està afiliat a cap sindicat- reclama al departament que “escolti la veu dels de baix” i aturi el “despropòsit” de les mesures anunciades el darrer mes.
Què és el que fa diferent un institut de màxima complexitat com el seu de la resta?
Bàsicament el context. En aquesta ciutat hi ha catorze instituts públics, nou dels quals són de màxima complexitat per la tipologia de l’alumnat i les seves necessitats socioeconòmiques. La diversitat és tan gran que hi ha moltes peculiaritats. A l’Hospitalet un institut que no és de màxima complexitat pot no tenir aula d’acollida, una aula especial on s’aprèn català i els nouvinguts s’adapten gràcies a l’aprenentatge de la llengua. Nosaltres hem arribat a tenir 120 alumnes en aquesta aula. La massificació fa que la complexitat sigui màxima, però aquí la veiem de forma positiva. Hi ha moltes carències, però els alumnes no són ni més ni menys que els dels altres centres.
Un centre catalogat així necessita més recursos?
D’un temps ençà hi ha més recursos humans. Econòmics no, almenys en els nou anys que fa que soc director. No han arribat diners, però sí recursos humans: hi ha més professorat i ràtios més baixes. Això repercuteix en la qualitat, ja que si passes de 25 alumnes a 30 es nota. També hi ha més personal de tipologia no docent, és a dir, professionals de l’atenció psicològica, orientadors, tècnics d’integració social…
Està d’acord amb el departament en les mesures que ha anat anunciant en el darrer mes com ara el canvis curriculars i l’avançament de l’inici de curs?
És una gosadia i un despropòsit, i ho dic com a docent i no només com a director. Si soc director, represento l’administració i em puc ficar en problemes, però com a docent em produeix molta tristesa. Ja no és ni ràbia ni decepció, sobretot és tristesa pel menysteniment i falta de confiança que mostren amb el professorat. Això no és nou, aquesta sensació de malestar i que no som importants, però més clar que ara és impossible. El dia que es va anunciar en roda de premsa el canvi de calendari, ens en vam assabentar deu minuts abans per un correu electrònic. Hi havia companys de direcció que estaven fent classe i ho van saber després per la premsa. Quan li vau preguntar si havia sigut consensuat i si els directors ho sabien va dir que sí, i clar que no va mentir, però ens havia enviat un correu a la direcció general del centre –que en rep centenars– deu minuts abans.
També us va sorprendre que es filtrés l’esborrany del currículum?
Va ser encara pitjor, perquè la comunicació que es va fer és un despropòsit. M’ho imagino com que se’n riuen dels que estem a baix, els mortals que fem que funcioni l’educació. Sembla mentida el maltractament del departament. Quina poca confiança i consens. És una situació anòmala que hàgim d’anar als mitjans a veure què faran amb nosaltres. És tot tan il·lògic que sembla mentida. No em crec que a Cambray i als seus assessors no els arribi la nostra indignació. És per riure. Aquest nivell d’improvisació del departament, que en realitat és provocació, no té límit. Crèiem que amb el conseller d’abans ja havíem arribat al límit, però veig que no. Lo dels currículums a més és fum. No hi ha res concret i això és encara més complicat i ens fa estar enrabiats, perquè se’ns demana una feina quan no hi ha res decretat.
Un dels problemes de l’ensenyament és que constantment es canviïn les lleis d’Educació?
És una constant de canvis de lleis, improvisacions del departament, decrets estatals… Són mesures que canvien molts cops en poc temps. No hi ha temps de fer estudis o anàlisis per veure si les coses funcionen i si s’haurien de millorar o canviar. Arriba un altre govern i aprova una nova norma que canvia l’anterior. L’actual és una més que arriba en un moment de decepció per les polítiques educatives que canvien sense cap fi i que van camuflant el fracàs. El decret és tan obert que deixa llibertat a cada direcció per fer el que vulgui. Això porta al fet que en aquest barri, on en 200 metres hi ha cinc instituts -públics i privats- amb milers d’alumnes, cada centre pugui dissenyar la seva pròpia estratègia educativa. El que s’aconsegueix és que els pares comparin com si estiguessin comprant el millor sucre o cacau. Hi hauria d’haver límits dintre de l’autonomia.
Entenc que secunda la convocatòria de cinc dies de vaga dels sindicats educatius.
Per descomptat. Quan hi ha una vaga es tendeix a exagerar la reivindicació. El got ha vessat per l’última gota, però quan convoques la vaga afegeixes les anteriors que han anat caient. La reivindicació principal ara és pel nou decret, la falta de temps per preparar el curs, l’autonomia poc concreta que ens despista tant… Com és possible que algú que ha estat docent no recordi la dificultat del dia dia, li sigui igual i ens reclami fer tantes coses noves? Per ara només tenim un esborrany, estem al març i després de Setmana Santa pràcticament serà maig i ja haurem de tenir una estratègia educativa preparada a partir d’un decret que no està ni publicat. Això sense saber els professors que tindrem, perquè diuen que els sabrem abans, però les direccions han de saber primer amb quina plantilla comptaran per organitzar el curs amb concreció. Els professors que no estiguin aquí però siguin nomenats per a aquest centre vindran al juliol a treballar? Segurament arribaran a mitjans de setembre, com aquest any, que n’he tingut sis. Sense personal ni concreció no es pot fer el que demanen.
Preveu un seguiment ampli de la vaga tenint en compte que aquest mes de març hi ha set dies d’aturada convocats?
La resposta serà bestial. Però crec que molta gent no es podrà permetre fer vaga tots els dies, perquè aturar-se set dies pot significar perdre 800 euros de salari. I a més no sabem si caldrà fer-ne més. D’entrada, tots faríem vaga, perquè estem molt afectats.
Dona temps a preparar el curs els primers dies de setembre?
S’obliden que al setembre hi ha exàmens de recuperació de batxillerat, entremig un cap de setmana i després una avaluació. Hem de començar quan ens diuen però sense professors, sense res concret i havent demanant als professors fixes que lidero que tinguin la bondat de col·laborar en la preparació del curs al maig i al juny. El que ha quedat és el missatge que els professors no volem treballar, però els professors treballen al juliol i els equips directius també treballem part de l’agost. A més, el juliol és el temps per fer les formacions. Aleshores, quan preparem el que ens estan demanant? Fa la sensació que ens demanen una cosa facilíssima, però és molt complicat i implica molta feina. Per exemple, de la nit al dia ens han demanat que els professors -que són molt diferents d’un mestre- facin més assignatures, quan n’hi ha alguns que porten quaranta anys fent una mateixa matèria i ara n’han de preparar diverses més. És massa exigència i donar per suposat que al final ho podrem fer tot.
Aquesta exigència s’ha notat especialment amb la Covid?
Exacte. Jo com a director soc molt meticulós amb la prevenció de la Covid. Els protocols que van posar quan va començar la pandèmia han canviat 75 vegades [riu] i molts cops ens han fet actuar sense lògica. Al final hem actuat cadascú com ens ha semblat per garantir la seguretat dels alumnes. I hem pogut perquè els de baix som els que funcionem. Tot surt perquè hi posem moltes ganes i ens encanta la nostra feina, però a vegades desitjaríem que deixessin de donar-nos les gràcies i ens ajudessin. De debò que necessitem un respir. Als de dalt els diria que no treguin més canvis ni més mesures i deixin treballar, perquè el que ens toca fer ho fem molt bé.
Una d’aquestes exigències és el C2 de català als docents. Què en pensa?
Ho hem rebut com: a veure què passa ara i què més ens demanen. Aquí no hi ha cap problema amb el català. Ja ho fem molt bé a l’escola, però fora d’aquí hi ha contextos socials i familiars. Que creguin que tot s’arreglarà per demanar el C2 als docents… Si algú ve d’una altra comunitat o és estranger ho entenc, però a mi, que porto 27 anys treballant per què me’l demanaran? Què ha passat els altres 26 anys?
Sentiu que el departament us ha passat la responsabilitat de complir o no la sentència del 25%?
El meu dia a dia és tan complicat i el meu claustre és tan divers que no considerem que el català sigui un problema. Al meu institut no hi ha problemes amb el català, fem les classes en català perquè som a Catalunya i no donem importància als percentatges. Tot és en català i ningú crea un problema amb les llengües. La major part dels instituts ho està fent molt bé i algú ha creat un problema on no n’hi havia. L’aspecte comunicatiu ha de fluir i fins ara no hi ha hagut cap dificultat. Admeto, però, que el context social de l’àrea metropolitana fa que sovint s’oblidi el català, però a l’institut ja estem fent tallers perquè els alumnes sentin que necessiten el català i que forma part d’ells, perquè és de la zona on han decidit integrar-se.
Una altra de les eternes polèmiques és que les notes hagin deixat de ser numèriques. Això és una complicació extra?
Hi ha dues derivades en això. A nivell burocràtic, me’n ric de les ximpleries que s’inventen. Ara tot sembla que és digital i fàcil, però és un xurro. Les administratives que treballen aquí perden una quantitat abismal de temps amb signatures manuals i papers. L’aspecte burocràtic empobreix el sistema. Tot hauria de ser més àgil. Després hi ha l’esforç que hem de fer envers les famílies. El canvi de notes constant implica haver d’explicar als pares dels alumnes què volen dir aquests eufemismes. No entenc quin és el problema de les notes de l’1 al 10. L’últim ha estat haver de posar ‘en procés d’assoliment’. Que algú em digui com he d’explicar a les famílies què vol dir això exactament. Què guanyem camuflant un suspens? Els nens creixen, i quan vagi a un altre lloc els diran que tenen un tres per més que aquí es digui ‘en procés’. Crec que ens estem perdent i no hi veig cap benefici.
