El desgavell ferroviari causat per una desinversió cronificada de dècades per part de l’Estat espanyol ha provocat que l’independentisme s’hagi tornat a mobilitzar per dir prou. L’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República ha convocat per al 7 de febrer una “gran mobilització de país” per protestar contra el deteriorament de serveis públics bàsics. Des de les dues entitats independentistes remarquen que “la situació actual als transports i les infraestructures, la sanitat i l’educació és insuportable, i és conseqüència directa del maltractament i la discriminació permanent per la dependència de l’Estat espanyol”. Una teoria que també comparteixen analistes i veus del sobiranisme que van participar en la manifestació de l’1 de desembre del 2007, que també consideren que l’Estat espanyol surt guanyant si maltracta Catalunya. La mobilització de fa 18 anys, convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir, tenia com a lema Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir les nostres infraestructures, i va ser la primera manifestació sobiranista que, a més, va comptar amb el suport de Convergència i Unió i de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, animant a participar-hi per “dignitat”. A la vista que la falta d’inversió ha continuat i que el deteriorament de les infraestructures ha augmentat, la conclusió és que Espanya no escolta, encara que Joan Maragall ja ho demanava el 1898. Els analistes creuen que aquesta sordesa és considerada “rendible” en una relació “de domini colonial” que mai s’ha trencat.
Elisenda Paluzie: “Els compensa més no fer-nos cas”
L’expresidenta de l’ANC i promotora de Sobirania i Progrés, Elisenda Paluzie –que aquesta setmana ha recuperat un vídeo de la manifestació del 2007, en la qual va participar– exposa que un estat normal voldria arribar a acord per “arreglar les quatre qüestions bàsiques que generen conflicte” com infraestructures, finançament autonòmic, llengua i cultura catalana, però suposa que als diferents governs espanyols aquesta tàctica de maltractar Catalunya “els surt a compte” i dona rèdits electorals. “Els compensa més no fer-nos cas i no solucionar els problemes aquí”, diu, perquè “l’anticatalanisme primari” dona vots a l’Estat espanyol. “És una situació de dominació i mentre el dominat va acceptant la situació, i l’únic que exigeix és que li peguin una mica menys, ja els hi surt a compte”, sentencia.
“No és que Espanya no escolti, és que hi ha una relació de dominació”, insisteix Paluzie, i lamenta que Catalunya es troba “exactament igual que fa 18 anys”, lamenta l’expresidenta de l’ANC, i recorda que el manifest de la Plataforma pel Dret a Decidir de la protesta del 2007 ja exigia el traspàs de les infraestructures de transports a la Generalitat, la publicació de les balances fiscals i que la Generalitat pogués recaptar i gestionar tots els nostres impostos. Amb tot, exposa que la manifestació del 2007 va ser la gènesi de les grans manifestacions posteriors que van trencar amb la situació de “protestar com la víctima que protesta perquè l’han maltractat” i que van desembocar amb l’acte de sobirania del Primer d’Octubre. Però, en fracassar la gestió de l’1-O, opina, “ens trobem en la mateixa situació”, però dues dècades després. “Repetir coses que ja s’han fet desgasta, sobretot quan semblava que ja no sortíem més a protestar contra Espanya, sinó que ja anàvem a fer el nostre estat independent”.
Toni Strubell: “A Espanya li resulta més rendible alimentar la catalanofòbia”
El filòleg i exdiputat de Solidaritat Catalana Toni Strubell opina que s’ha arribat a aquesta situació perquè a l’Estat espanyol li és indiferent l’opinió pública catalana i assegura que “li resulta més rendible alimentar la catalanofòbia a la resta de l’estat que intentar guanyar-se els catalans”. “No invertir a Catalunya és el gran negoci, perquè electoralment resulta molt rendible”, afirma. I assenyala que el vot identitari “mou la gent” i una part de l’identitarisme espanyol es basa a “fer mal a Catalunya”. “És molt difícil no pensar que alguna ment del deep state o dels mecanismes de l’economia espanyola està pensant que fer descarrilar Catalunya com a potència econòmica pot resultar interessant”, reflexiona. De fet, creu que els catalans s’han d’adonar que “ells guanyen maltractant-nos”. “És popular menysprear Catalunya”, conclou.
A més, segons ell, des de l’Estat hi ha “un intent de culpar els anteriors governs de la Generalitat del que està passant actualment”, un “joc brut total” perquè l’equipament i les vies pertanyen al govern espanyol, Renfe i Adif. “Catalunya actualment viu un període de càstig moral, polític i econòmic”, afirma, i assenyala que el president de la Generalitat, Salvador Illa, representa “un intent de culpabilitzar la identitat catalana i de treballar molt el sentit de culpabilitat respecte a tot el tema del Procés”. Finalment, Strubell recorda la manifestació del 2007 com l'”inici del Procés”, i veu que el moment actual “és molt semblant” al del 2007, però amb un matís molt remarcable: “Molts catalans pensen que pràcticament no hi ha res a fer”. Amb tot, i davant la situació actual, deixa clar que el gran repte que té l’independentisme és “engegar de nou” la maquinària.
Vicenç Villatoro “Qualsevol gest de seducció a Catalunya es veu com un privilegi inacceptable”
L’escriptor i col·laborador d’El Món Vicenç Villatoro recorda que la manifestació del 2007 va ajuntar dues coses que es poden tornar a sumar 18 anys després. “Una, el malestar per un mal funcionament de les infraestructures de titularitat estatal, especialment les ferroviàries. Dues, la convicció política que aquest mal funcionament de les infraestructures és culpa d’una política de l’Estat, contrària als interessos dels catalans i que es concreta en allò que Ramon Trias Fargas va anomenar una ‘asfíxia premeditada’: un dèficit fiscal insostenible, a força de drenar molts recursos de Catalunya que no tornen en forma de les necessàries inversions i del bon finançament de l’autonomia”. Villatoro adverteix que aquesta asfíxia afecta el benestar i el progrés del país i l’empeny “cap a la seva decadència econòmica i la seva fractura social”. Deixa clar que el dèficit fiscal que pateix Catalunya “no és un accident” provocat per un govern o altre de l’Estat espanyol, i afirma que “és un fonament bàsic de l’estructura i el funcionament de l’estat espanyol unitari”.
“És una necessitat política i econòmica de l’Estat”, alerta. I deixa clar que “la relació d’Espanya amb Catalunya no ha estat mai la de seducció sinó la de domini”. Té clar que “qualsevol gest de seducció a Catalunya serà presentat sempre com un privilegi inacceptable castigat electoralment a la resta de l’estat” i això “no surt a compte” als partits espanyols.
Francesc Ribera, ‘Titot’: “És una conseqüència d’una dominació colonial”
El músic, exregidor de la CUP i escriptor Francesc Ribera, ‘Titot’, té clar que l’estat lamentable de la xarxa de Rodalies a Catalunya és “una conseqüència d’una dominació colonial” i “d’una voluntat extractivista i d’una ideologia radial absoluta”, i qualifica irònicament de “previsions meteorològiques” les pluges de milions anunciades històricament pels governs espanyols, com el de José Luis Rodríguez Zapatero o Mariano Rajoy. “Són un recurs per calmar la situació”, conclou, però afegeix que “una eventual revolta per la millora pels transports públics no té per què ser, en si mateixa, un element de ruptura, i per a l’Estat no deixa de ser un termòmetre inofensiu”. “Entre la sordera absoluta i l’estratègia planificada, on se situa el nacionalisme espanyol organitzat que hi ha a les estructures d’Estat i el deep state?”, es pregunta.
D’altra banda, Ribera exposa que aquesta posició de l’Estat espanyol envers les infraestructures de Catalunya també té a veure amb un “model estructural” basat en una vocació “centralista i radial”. En aquest sentit, apunta que les “milionades” destinades a la xarxa de l’alta velocitat mostren “les seves inquietuds nacionalistes” perquè, segons exposa, no té “cap sentit” que Espanya tingui més de 4.000 quilòmetres d’alta velocitat i que, en canvi, entre Barcelona i València “no hi hagi comunicació directa” i “és més ràpid anar de València a Barcelona a través de Madrid”. “Això també és una demostració històrica de l’existència dels Països Catalans, perquè si l’Estat tingués la certesa que no hi ha aquesta unitat nacional, i aquesta unitat cultural, no correria el risc de no construir una línia de primer ordre entre aquestes dues ciutats”. “Si no ho fa és perquè li fa por que ens entenguem, que fem tractes, que negociem i ens fem amics”, apunta. I sentencia: “Ja no és una cosa de simple radialitat, que és l’ADN del nacionalisme, sinó que hi ha una barrera que està feta expressament i no té cap lògica”.
