Possiblement, l’escriptora Marina Espasa és qui millor ha resumit l’escàndol de Rodalies d’aquest dilluns. A través d’una piulada definia el desori tècnic, de gestió, polític i informatiu del suposat servei ferroviari com el cas de les “Rodalies de Schrödinger”. La paradoxa del gat de Schrödinger és un fascinant experiment mental de la física quàntica que permet que el felí sigui viu i mort alhora. Com el servei de Rodalies. Però la gran diferència és que l’experiment del físic austríac Erwin Schrödinger té sentit i el desgavell de Rodalies -ara funciono, ara no o ara funciona a mitges i quan em dona la gana- no en té cap.
Com a mostra, la línia R4, que tècnicament transporta soferts viatgers de Manresa a Sant Vicenç de Calders. Una línia per on també passa el trajecte –a través de Calaf, amb un desnivell que encara no s’entén– que fa parada i fonda a l’estació de Lleida Pirineus. Un trajecte que ni el mateix Indiana Jones gosaria fer per les vicissituds que comporta i la llegenda negra que l’acompanya. Sia com sia, aquest dilluns l’estació de Manresa estava tancada. Ni tan sols la cafeteria –batejada, en un fastuós exercici de màrqueting, com a “can Tina”– era oberta. No hi havia trens, però sí que hi havia un servei alternatiu d’autobús fins a Terrassa, on sí que en passaven, teòricament, de trens.
A les vuit del matí, uns autocars aparcats sobre la vorera del pont que travessa el Cardener eren el servei alternatiu. Els passatgers s’esperaven en una filera autònoma al costat de l’autobús, tot i que, per qui no ho sàpiga, a l’hivern, Manresa es transforma en Manrússia i no és gaire agradable fer l’estaquirot al mig del carrer. Com a mínim, el cap de l’estació de Manresa, un xicot amb sentit de l’humor que sempre diu bon dia i és molt amable, s’havia guarnit amb una armilla i feia companyia als exiliats de l’estació. Per si de cas, un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra s’esperava a l’aparcament dels treballadors de l’estació, no fos cas que aparegués algun client de Renfe esverat que fos independentista i l’haguessin d’arrestar.
Cap al bus
A la cua, hi havia estudiants, treballadors, gent que anava a fer gestions a Barcelona, una parella de prejubilats que anava a passar unes vacances i partien des de Barcelona, una parella jove amb un nadó de setmanes embolicat amb una manta com si fos un tió, dues senyores amb els cabells recollits amb ganes de gresca, una senyora que ha aprofitat per esmorzar i una noia amb una maleta que ha aprofitat el temps amb una novel·la que semblava captivar-la. Només un home amb la clenxa al mig s’ha saltat la cua i s’ha dirigit, il·lús, cap a l’estació. L’ha aturat el cap d’estació per informar-lo del desastre. Ras i curt: “No hi ha trens”, li ha etzibat tot assenyalant-li l’autocar. L’home ha fet cara d’estranyat i els de la resta de la cua feien cara de pensar que era un extraterrestre infiltrat que encara no s’havia assabentat que a Catalunya el més extraordinari és que hi hagi trens.
A la fila, destacava un noi de barba molsuda, amb un gorro de llana gruixut, un abric amb les solapes aixecades i els pòmuls vermellets, que pipava una cigarreta amb fruïció amb el desig que el fum l’escalfés. Era evident que no era manresà ni del Bages. La sospita s’ha confirmat, era en Joan, el xofer d’una furgoneta que l’han fet venir a Manresa per portar possibles passatgers fins a Lleida. “La gent s’ha buscat la vida”, comentava amb serenor per justificar que no hi havia ningú. Al país de la Barcelunya qualsevol es refia que Rodalies hagi pensat en algú que ha d’anar de Manresa a la capital de Ponent.
Cap a Terrassa
El bus ha sortit passats dos quarts de nou del matí. Feia olor d’aspiradora just engegada. La gent s’ha enfilat endreçadament, amb el rostre que delatava certa expectativa per la novetat del transport. Semblava mentida, hi havia servei alternatiu i es posava en marxa. Tant és així que, curiosament, gairebé ningú mirava el mòbil, sinó que des del fons del bus es podia constatar com la gran majoria girava el cap per mirar a través de les finestretes el paisatge del trajecte. O potser no se’n refiaven i especulaven amb la possibilitat de ser abandonats en una benzinera, com els gossos de Purina.
Però, si l’R4 és una ratera ferroviària, les carreteres que travessen el sud del Bages són una ratera dramàtica. Ha travessat Sant Vicenç de Castellet, un poble malgirbat, i ha entrat després a la C-55, segurament una de les pitjors vies de Catalunya, per acabar a la C-16, l’autopista més mal peraltada del país. El bus ha arribat amb un silenci d’aguait dels viatgers a l’estació de Terrassa Nord. Un senyor, també amb armilla fosforescent i un aparell de ràdio, ens ha redirigit a l’estació. A dins, els accessos eren oberts. A les cares dels que havíem baixat de l’autocar hi havia il·lusió. Hi havia ulls que feien pampallugues. Hi havia l’esperança de recuperar el txa-txa-txa del tren.
Vagin a la competència
Però, fidel al seu estil, el conglomerat Renfe-Adif-Rodalies no ha fallat en el disseny de l’escape room més punyeter de Catalunya. Una desena de persones, vestits també amb armilles ben grogues, somreien i feien que no amb el cap. “No hi ha trens!”, informaven. Bé, per ser curosos deien “no hay trenes“. Perquè Renfe explica la crisi en castellà. A més, una de les informadores recomanava agafar els Ferrocarrils de la Generalitat, competència directa, o el bus, pagant bitllet, és clar, perquè Renfe no ha posat servei alternatiu. De fet, quan se li ha preguntat per aquest servei ha fet la mateixa cara que si a un senyor de Moscou li demanes que reciti La Vaca Cega.
Els usuaris, però, no s’han refiat de la informació i molts han baixat a l’andana. Entre altres motius perquè els trens estaven aturats amb el rètol de fora de servei, però tenien les portes obertes i la calefacció encesa. I si t’has d’esperar sempre és millor esperar calent. Uns deu minuts més tard, quan tothom havia abandonat tota esperança, un home de mitjana edat s’ha enfilat amb sobrietat a la cabina. Una senyora amb armilla ha baixat ràpidament a l’andana sorpresa per la imatge, quan s’ha adonat que era un maquinista que havia decidit arrencar el tren. Els passatgers es miraven els uns i als altres, com els protagonistes del Deu Negrets d’Agatha Christie. Ningú sabia que estava passant. N’hi havia, fins i tot, que s’agafaven als seients i aclucaven els ulls. Tothom semblava la tripulació d’Alien, el vuitè passatger.
Tercera etapa
El tren s’ha posat en marxa. Tercera etapa de la gimcana. El tren circulava. Semblava que anava amb normalitat. Dues estacions i a la tercera, Sabadell Nord, la megafonia en castellà ha esberlat el somni. “El tren s’atura per ‘qüestions d’horari’, baixin, i s’esperen a un tren que ja arribarà”, ha exclamat amb el to i volum dels que sortegen la chochona en una fira. Tothom a l’andana de Sabadell Nord que, precisament, no és el paradigma del paisatge urbà i a l’aire lliure.
Els passatgers reien. El record no era la magdalena de Proust ni el Ratatouille de Pixar, sinó la neguitosa espera per enfilar-se a una atracció del Tibidabo. Quina seria la següent etapa? Què passaria? Quina sorpresa tindríem? Què ens hauria preparat la conxorxa del desastre de Rodalies? Fer beure als passatgers una ampolla de litre de Bitter Kas? O posar-se agulles d’estendre als mugrons mentre miràvem un vídeo d’Óscar Puente ballant un tango amb Sílvia Paneque? No, han optat per una nova prova més difícil: fer passar un tren i fer-lo aturar.
Un nou tren. Nova etapa. El comboi ha començat a circular amb certa normalitat. La noia continuava llegint la novel·la i la resta ja miraven el mòbil com si res. Una sensació de normalitat flotava dins els vagons fins a arribar a Cerdanyola del Vallès. Efectivament. El tren s’ha aturat. Aquesta vegada cap avís a megafonia, cap senyor amb armilla, res. Silenci. Els passatgers, després de l’aturada, aixecaven el cap de les pantalles i començaven la rotació per comprovar el seu entorn.
El tren s’havia aturat sense cap explicació. Només calia esperar la següent fase. Han passat els minuts. Els passatgers esbufegaven, tornaven a mirar el mòbil i miraven l’estació per les finestres. Alguns enviaven missatges de veu a la feina i a la família, amb to de comiat etern, compungit. “Mira, carinyo, encara soc al tren, no sé quan arribarà, no sé què passarà”, comunicava una noia a través del mòbil a una persona estimada. La seva vida en mans de Renfe. Al cap d’un quart, el tren ha reiniciat la marxa i ha arribat a Barcelona cap a tres quarts d’onze. Alegria continguda i la feinada mental d’analitzar si aquell viatge havia estat un somni, un miratge o una realitat paral·lela. O únicament, que el tren havia atropellat el gat de Schrödinger.
