Tortosa han estat una de les protagonistes, per segon any consecutiu, de la manifestació descentralitzada que ha organitzat l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per la Diada. Des de l’assemblea territorial han posat èmfasi a denunciar “l’espoli” i “l’abandonament” que pateixen les Terres de l’Ebre, amb manca d’oportunitats per als joves, el dèficit d’infraestructures viàries, ferroviàries i sanitàries –es queixen de la situació de l’Hospital Verge de la Cinta. També lamenten la gestió informativa de l’incendi de Paüls, el més important d’aquest estiu.
Ortésia Cabrera, militant i responsable de comunicació de la territorial de l’ANC i excandidata de la CUP, assenyala en conversa amb El Món que ho fan per denunciar des de la perspectiva històrica les lluites al territori, perquè hi ha un “greuge comparatiu pel que fa al paper de les Terres de l’Ebre dins de la construcció del país, de la mateixa narrativa nacional, però també des d’un punt de vista molt material, de model productiu, d’infraestructures…”. Així mateix, reivindica les Terres de l’Ebre, juntament amb les comarques gironines, com el “pulmó del país” pel que fa a la llengua i la cultura. “Hi ha un desequilibri entre el paper simbòlic cultural i nacional i la realitat material i com vivim en el dia a dia en l’àmbit d’infraestructures, d’energia, del tracte que patim d’abandonament i de hipercentralisme barceloní”, conclou.
Aquesta reivindicació es produeix dies després que el Govern va oblidar la senyera en l’acte de commemoració de la Diada que va celebrar a Tortosa, un fet que no sorprèn Cabrera, que el vincula amb “la concepció de país” que té el PSC. Segons ella, els socialistes el volen reduir “a una regió espanyola”. D’altra banda, lamenta: “Només som part de Catalunya quan interessa, i fora d’això el nostre territori no es concep com gaire cosa més que una colònia energètica i un reducte paisatgístic que recordem només quan toca lamentar-ne la desaparició per falta d’inversió i compromís, o quan volem fer-hi vacances barates”.
“Venim d’una lluita per l’aigua, que va tenir el seu punt àlgid contra el transvasament que volia fer el PP, però que ha viscut també lluites en intents de transvasament catalans, a Barcelona, al Camp de Tarragona, d’uns trens i uns autobusos que no funcionen, d’un transvasament també de gent jove constant que se’n va i que després no té manera de tornar perquè no hi ha inversió de futur al territori”, denuncia. I afegeix: “Si se’ns tractés una mica millor, Catalunya tindria un territori superimplicat”.
El Món ha parlat amb diverses persones amb projecció pública de les Terres de l’Ebre. El periodista Jaume Borja; la xef televisiva Gessamí Caramés; l’actriu Carol Rovira, que interpreta un personatge en la sèrie Delta del 3Cat; Cinta Galiana, portaveu de Trens Dignes, i l’arrossaire Marcela Otamendi, que han explicat a aquest diari com se senten tractats per l’administració catalana i els problemes que tenen al territori, que no són pocs. La majoria d’ells consideren que són tractats com a “catalans de segona”, i alguns fins i tot parlen d’un tracte diferencial encara més gran: “Som catalans de tercera” o “som la quinta província, en sentiu despectiu”, afirmen. “És una cosa molt perversa”, declara Ortésia Cabrera, perquè, segons el seu punt de vista, el tracte centralista que rep Catalunya de l’estat espanyol “és el mateix que dona Catalunya a les Terres de l’Ebre”.
Jaume Borja: “Hi ha un greuge comparatiu”
El periodista Jaume Borja (Jesús, 1989), col·laborador de TV3 i altres mitjans –expert en faràndula catalana i en el fenomen de la sèrie Com si fos ahir–, no es mossega la llengua: “Molta gent d’aquí diem històricament que som la quinta província, en el sentit despectiu que estem abandonats, que ningú se’n recorda de nosaltres”. Tot i que creu que en els darrers anys s’ha canviat aquest “victimisme justificat” per una “actitud positiva”, més combativa, admet que hi ha “molts motius per estar descontents o per continuar pensant que l’Ebre està abandonat”. En aquest sentit, segons ell, l’exemple més clar són les infraestructures i els transports.
“Encara avui viatjar de Barcelona a Tortosa és un drama”, critica. I assenyala els retards i que es fan “trajectes de més de dues hores en combois que són de Rodalies a l’àrea metropolitana”. “Si realment vols un país descentralitzat, cal millorar les comunicacions”, declara, i, malgrat desitjar la independència, rebutja una Catalunya independent “si ha de continuar sent una Catalunya hiper-megacentralista”, una gestió que l’indigna “profundament”. Veu “un centralisme com el de l’estat espanyol” i opina que “sembla que tot hagi de passar a Barcelona”.
Malgrat aquest “greuge comparatiu”, Borja reivindica l’“orgull col·lectiu” de pertànyer a les Terres de l’Ebre i “les mil i una coses boníssimes” que tenen. Esmenta les “diverses batalles obertes” que té el territori, com la lluita contra el transvasament i el pla hidroelèctric nacional, la lluita per salvar el Delta i el moviment per reclamar unes infraestructures dignes. “Mereixeríem que ens cuidessin una mica més”, manifesta, i també destaca que “la contribució lingüística i cultural que hi ha des de les Terres de l’Ebre és absolutament potent i no corresposta”. Així, defineix el territori com “una de les zones del país on es parla més el català”, i recorda que ell va créixer “100% en català” i que així va viure fins que se’n va anar a estudiar la carrera a Tarragona. “És una realitat en perill d’extinció que existeix a les Terres de l’Ebre”, conclou, i reivindica la jota com una de les danses populars de Catalunya. “Des de la mateixa Catalunya es pensa que és pròpia de l’Aragó”, lamenta. Finalment, aporta un punt d’esperança perquè veu que la gent jove de les Terres de l’Ebre ha de marxar fora a estudiar perquè l’oferta és escassa, però “acaba tornant” sempre que pot. “Això és esperançador, perquè el talent no el perdem, sinó que torna i s’instal·la aquí”, diu. I situa la pandèmia com un canvi de tendència perquè el teletreball ha permès que “molta gent que treballa per a empreses del país, de l’Estat o a escala internacional ara ho faci des de les Terres de l’Ebre”.
Gessamí Caramés: “No m’he sentit mai inferior a ningú per ser de les Terres de l’Ebre”
Per la seva banda, la xef Gessamí Caramés (l’Ametlla de Mar, 1992), que regenta el restaurant Meleta de Romer al seu poble natal i és una de les presentadores del programa Cuines de TV3, no creu que l’administració faci tot el que pot fer per les Terres de l’Ebre perquè Catalunya “sempre ha sigut molt barcelonacentrista”. Apunta que aquest tracte es veu agreujat perquè Tarragona “té una idiosincràsia molt concreta, que sembla que quan es passa Cambrils o l’Hospitalet de l’Infant, a vegades, s’acaba Catalunya”. Aquesta visió, segons ella, repercuteix en l’estat d’infraestructures del territori, però també en esdeveniments com els Jocs del Mediterrani que es van celebrar a Tarragona l’any 2018: “Tenim moltes coses a les Terres de l’Ebre i no van baixar de Cambrils”. “Vas veient que hi ha una part oblidada, sigui perquè no convé o perquè econòmicament no és rendible”, i, en conseqüència, fa que el territori quedi una mica apartat. Com a exemple, cita el recent l’incendi de Paüls i el temporal Glòria del 2020. En el primer, cas critica la cobertura informativa: “Tothom es va adonar que la informació de l’incendi va anar molt tard i no era la informació real perquè ni la gent de l’Ebre que viu aquí ni la gent de l’Ebre que viu fora, i que volia saber com estava la seva família o les seves propietats o el que fos que hi havia per allà, sabia el que estava passant”. En el segon, remarca que el temporal fa afectar “d’una manera horripilant” la costa i el Delta de l’Ebre i detalla que al camí de ronda hi va haver “esquelets de tonyina pertot arreu durant molt de temps”. Un dels efectes del temporal va ser la regressió de les platges perquè “el mar va avançar moltíssim” i en l’actualitat “hi ha moltes platges que els hi queden un metre o dos metres de sorra com a molt”.
Tanmateix, Caramés evita parlar de “ciutadans de segona” perquè no s’ha sentit “mai inferior a ningú” per ser de les Terres de l’Ebre, perquè “si algú que nega les seves arrels ha de ser per un motiu de pes, no per un motiu de no estar acceptat socialment”. “Hi ha molta gent que se sent d’aquesta manera, que vivim al cul del món, i que a vegades surts de casa i et fa vergonya dir d’on vens, però jo no em sento així, perquè no ha sigut el meu cas, i potser també perquè he estat en una zona que ha sigut bastant turística”. Remarca que ha trobat oportunitats de feina, i troba que també es valora “la seva procedència”. “Això és un punt a favor, almenys que en el programa Cuines, que ho ha valorat des del principi”, celebra, i recorda que escombra cap a casa amb les receptes que ofereix. D’altra banda, reivindica la riquesa dialectal “preciosa” que té el català i no entén “alguns conceptes de llengua ridículs” i que hi hagi gent que cregui que “el seu parlar és el correcte” i en menystingui altres. “Si comparem els percentatges de gent que parlà català a les Terres de l’Ebre amb la gent que el parla en algun altre lloc de Catalunya, potser veurem que ens estimem més la llengua que altres”, conclou.
Carol Rovira: “Ens sentim sempre una mica com la cinquena província”
També dona la seva visió l’actriu i cantant Carol Rovira (Camarles, 1989), que forma part del repartiment de Delta, un dels èxits d’aquest estiu a TV3, i ha sigut jurat del programa Eufòria. Alerta que a les Terres de l’Ebre “no hi ha gaire densitat de població” i això, al final, es tradueix en vots. “El fet que no representem una majoria fa que ens veiem una mica afectats, en el sentit que ens sentim sempre com una mica la cinquena província” argumenta. Ella als 17 anys se’n va anar a estudiar fora i des d’aleshores gairebé sempre ha viscut fora per dedicar-se a la seva professió. “Això no vol dir que no tingui una implicació emocional amb l’Ebre i que per a mi no sigui casa meva”, exposa. Celebra que els mitjans de comunicació “cada vegada estiguin intentant posar més el focus en la diversitat dialectal” i que “apostin cada vegada més per la diferència”. En aquest sentit, admet que anys enrere li hauria semblat “impensable” estar en un programa com Eufòria i que li respectessin el dialecte, sense fer-la canviar al català central. “Va ser tot el contrari, perquè m’ho van aplaudir i em van animar a fer servir el meu parlar”, recorda.
Tampoc defuig un tema delicat per a ella que barreja la seva estima pel territori i la seva feina amb l’estrena de la sèrie Delta, que va coincidir amb l’incendi de Paüls. Recorda que la presentació a Sant Carles de la Ràpita estava programada des de feia “molt de temps”, i ella mateixa no va ser conscient de la “gravetat de la situació fins a mitja tarda”. “Me’n recordo de tornar cap a Barcelona amb l’autocar i em van caure les llàgrimes de veure aquell cel tan roig, de veure el foc… Va ser horrorós”, i lamenta la “coincidència” amb l’estrena. Sobre l’impacte de la sèrie, Rovira manifesta que “és una propaganda bonica del paisatge del Delta”, perquè et pots fer una idea del que et pots trobar.
Tot i això, adverteix que la imatge fosca que ofereix el thriller, que es va rodar a l’hivern i pels personatges que protagonitzen la sèrie, que “sembla que siguem tots uns esquerps”. “És al contrari, som gent superalegre, que ens encanta fer menjades i molts hospitalaris”, remarca. I afegeix que el “Delta és un paisatge 360” perquè, segons l’època de l’any “trobaràs un color o una textura diferent. Trobaràs vent o trobaràs sol. És molt canviant”. Per exemple, ara “està començant la sega i és un espectacle de l’arròs, tot groc, però si vas a l’estiu està tot verd, és molt més lluminós i molt més colorista”.
Marcela Otamendi: “No voldria ser la primera refugiada climàtica d’Europa”
També dona la seva visió Marcela Otamendi (la Cava, 1965), de la cooperativa Dones Arrosseres del Delta de l’Ebre, i constata: “Ens sentim tractats com a ciutadans de tercera o de quarta, o fins i tot ni tan sols això“. “Hi ha un greuge, que a mi em va molestar molt, i no m’afectava directament, que va ser quan l’incendi de Paüls”, afegeix. Es refereix a l’apagada informativa que creu que va haver-hi tota aquella nit. Sobre el seu sector, Otamendi comenta que hi ha una desconnexió de la metròpoli amb el món rural perquè “els governs tenen una mirada esbiaixada i es governa molt per a la metròpoli, per a les ciutats”. “Necessitem les grans ciutats perquè “puguin consumir els productes agroalimentaris que nosaltres produïm”, admet. Però deixa clar que “va molt més enllà”. “Estàs donant estabilitat a unes famílies, a un paisatge, perquè el paisatge de Catalunya és tan bonic perquè hi ha persones que el treballen cada dia”, argumenta.
A més, Otamendi, que té hectàrees d’arrossars a primera línia de mar, a tocar de la punta del Fangar, assegura que “no hi ha res mediambientalment més fort que un camp d’arròs” i se sent orgullosa que el Delta produeix “un dels millors arrossos del món”, però es mostra molesta perquè “ningú ho aprecia”. Un país que viu d’esquena del sector primari no és que no té futur, és que no té ni present”, avisa. Creu que el Delta de l’Ebre “és un lloc que està amenaçat, que s’està morint, perquè l’estan matant”, i troba a faltar mesures efectives per salvar-lo. “Jo no voldria ser la primera en res, però sobretot no voldria ser la primera refugiada climàtica d’Europa”, apunta. Tem que al pas que va té tots els punts per ser-ho i recorda que les seves terres estan tant a primera línia ella havia fet arròs “en terrenys on ara hi ha mar”. Actualment, està pendent de saber si perdrà una part de les terres per una fitació, una línia roja que marca l’Estat espanyol perquè una part de les terres passin de propietat privada a pública “a cost zero”. “Cada vegada que hi ha un temporal, el Delta retrocedeix. O sigui, Catalunya perd terreny. Després ens barallarem per altres coses, però aquí l’estem perdent i no passa res”, conclou.
Cinta Galiana: “Per què el sud del sud ha de tenir menys oportunitats?”
Finalment, la portaveu de Trens Dignes, Cinta Galiana (Tortosa, 1962), aborda la precària situació de la xarxa ferroviària a les Terres de l’Ebre, que estan “està mal comunicades amb tota Catalunya”. De fet, subratlla que estan “molt pitjor que fa, per exemple, deu anys”, per la supressió de trens, i reclama que es retornin els dos semidirectes que es van eliminar fa gairebé dos anys. Dos trens que, segons detalla, es van convertir en trens Rodalies que paren a tots els pobles, una decisió que provoca que “la gent no arribi a la feina o a les universitats”, perquè el trajecte dura molt més. “Les Terres de l’Ebre és una de les zones de Catalunya en què els polítics s’omplen la boca parlant de l’equilibri territorial, però després no posen mitjans de transport perquè es reverteixi a la situació”, detalla, i qualifica d’“herois” la gent que queda als pobles. A més, assegura que els veïns les Terres de l’Ebre no disposa dels descomptes que ofereix l’autoritat territorial de la província de Tarragona, de la qual formen part. “Ens van prometre que hi entraríem, i esperem que així sigui”, afegeix, però insisteix que “l’Ebre ha estat més abandonat que altres territoris”.
Com a mesura estructural, reclama una estació intermodal a l’Aldea, que faci d’eix de totes les comunicacions de les Terres de l’Ebre, però es mostra pessimista perquè no hi ha ni Pla Territorial de Mobilitat, que es va fer l’any 2010 i “encara està en un calaix”. Preguntada per si hi ha un sentiment d’abandonament de l’administració, Galiana respon: “A les Terres de l’Ebre hi ha un sentiment contradictori perquè, per un costat, estem molt orgullosos de ser ebrencs, però volem tenir les mateixes oportunitats que la resta de catalans i catalanes”. I destaca que una persona de Tarragona o Barcelona té més oportunitats que algú que viu a Amposta o a Tortosa. “Per què el sud del sud ha de tenir menys oportunitats? Perquè som menys gent? Potser si s’hi impliquessin més, hi hauria més gent i més oportunitats”, argumenta. I conclou que aquesta situació els fa sentir catalans “de segona o de tercera”.
