Fa dos anys, en un dia com avui, es decretava a Espanya l’estat d’alarma després que, dies abans, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) anunciés la pandèmia per Covid-19 alterant dràsticament la vida de milions de persones de tot el món per l’aparició d’un nou coronavirus.
Des de llavors, més d’onze milions d’espanyols s’han infectat amb el SARS-CoV-2 i hem hagut de lamentar la defunció de més de 100.000 persones al nostre país. Després de sis grans ones sembla que la incidència està més controlada; encara que els experts demanen no baixar la guàrdia i mantenir mesures efectives, com l’ús de màscares en interiors.
De fet, aquesta setmana, Tedros Adhanom, director de l’OMS, reconeixia que “encara que els casos i morts reportats estan disminuint a nivell mundial, i diversos països han aixecat les restriccions, la pandèmia està lluny d’acabar”.
El SARS-CoV-2, comunament identificat com a covid-19 o coronavirus, ha provocat la crisi sanitària més devastadora del segle XXI amb conseqüències socials i econòmiques de les quals encara cal recuperar-se.
Davant un problema com aquest, governs de tot el món, professionals sanitaris i població general van haver d’encarar en temps rècord situacions excepcionals amb xifres de contagis, hospitalitzats i defuncions gens fàcils de pal·liar i gestionar. Al llarg d’aquests dos crítics anys, s’ha vist en primera persona a la ciència com a aliat, a la medicina en acció i al sector investigador més activat que mai per a oferir una solució eficaç a la gran salut pública mundial.
Una cursa contrarellotge en la qual s’han autoritzat més de cinc opcions de vacunes, entre elles la de Pfizer-BioNTech, AstraZeneca o Moderna, i que han permès desenvolupar a Espanya estratègies preventives massives en totes les comunitats autònomes amb l’objectiu que, en la major part de la població possible, la infecció no evolucioni a major gravetat o, en el millor dels casos, que se superi la infecció amb efectes similars als d’un constipat.
Tractaments
Inqüestionable ha estat també el paper que han tingut els tractaments per a combatre els estralls d’aquesta pandèmia que, en les primeres onades, van provocar una saturació dels serveis sanitaris de la qual encara ens estem recuperant.
En l’actualitat només hi ha un antiviral autoritzat en més de 50 països, remdesivir de Gilead, desenvolupat al principi per a lluitar contra l’èbola, que manté la seva eficàcia contra les diferents variants de la Covid-19, incloses la delta i òmicron.
De fet, tant a Europa com als Estats Units, les seves autoritats sanitàries han ampliat la seva indicació per a incloure tant als pacients amb necessitat d’oxigen suplementari com per a aquells amb el risc de progressió severa de la malaltia. A més, en aquest temps, Europa ha autoritzat altres teràpies, incloses els anticossos monoclonals o immunosupressors com baricitinib, i alguna més està en camí.
Les teràpies per a combatre a aquest virus i malgrat la baixada en la incidència, continuen sent claus per al control d’aquesta pandèmia. En particular, ho són per a l’atenció i abordatge de les persones amb símptomes severs, que requereixen hospitalització o que tinguin risc de progressar a fases més complicades de la malaltia. És aquí, a més d’en la vacunació, on la indústria farmacèutica està posant el focus i aconseguint importants avanços en el tractament de la infecció per SARS-Cov-2.
Igual que ocorre amb altres malalties, vacunes i tractaments hauran de continuar convivint també en la fase de “gripalització” o endèmica de la malaltia. Per això, es necessita continuar avaluant i optimitzant l’ús dels fàrmacs autoritzats i invertir en noves recerques que afavoreixin vies d’administració més senzilles i continuïn ajudant a reduir l’estada hospitalària dels pacients en els centres, dels pacients ambulatoris i, també, dels no ambulatoris.
